Argentina 1985: Memòria, veritat i justícia

La pel·lícula Argentina 1985 no et deixa indiferent, automàticament practiques allò de la història comparada i penses per què a Espanya no es va fer un judici semblant als que van perpetrar el cop d’estat de l’any 1936, instaurant una repressió homologable a les pitjors dictadures del segle XX.

Argentina va patir una dictadura entre els anys 1976 i 1983, Espanya del 1939 al 1975. La diferència en la durada podia ser un dels motius per no jutjar tan bruscament dècades de por i repressió arrelades a la vida quotidiana de milers d’espanyols. La Transició espanyola –amb la Llei d’Amnistia del 1977 inclosa– va ser, per a alguns, exemplar, justificant que era l’únic escenari possible; però si mirem enrere, molts haguéssim exigit més higiene democràtica tenint en compte la permanència encara d’un pòsit feixista que treu el cap sempre que pot.

Argentina 1985 ens reconstrueix el judici civil argentí de la mà de Ricardo Darín, protagonitzant el fiscal Julio César Strassera, i el seu adjunt Luis Gabriel Moreno Ocampo, a càrrec de Juan Pedro Lanzani. Un judici amb més de 500 hores d’audiència i superant els 800 testimonis, entre familiars i víctimes directes de tortures, violacions, assassinats i/o desapareguts, que es va iniciar el 22 d’abril del 1985, i es va cloure amb la sentència del 9 de desembre contra nou caps militars colpistes.

Un aspecte a destacar de la pel·lícula és la presència d’imatges d’arxiu reals del judici, que esdevenen el testimoni documental d’aquell procés judicial històric. Aquest fet ens dona peu a parlar de la importància dels documents d’arxiu a l’hora de defensar els drets humans.

A Catalunya, en aquest sentit, l’ONG Arxivers sense Fronteres va col·laborar en el Projecte d’organització i accés als documents i arxius dels règims repressius a Iberoamèrica (2007 -2012), que «va permetre la recuperació de documents i arxius sensibles, amb l’objectiu d’identificar, localitzar, recuperar, organitzar i fer accessibles els fons documentals o arxius amb informació sobre els abusos dels governs de les dictadures militars de països iberoamericans», segons Ramon Alberch, arxiver i historiador, cofundador i expresident de l’esmentada ONG i, impulsor en el reconeixement del «poder» i el valor dels arxius per a la defensa dels drets humans, per exemple, en conflictes bèl·lics i règims totalitaris. Podem esmentar una publicació seva pionera Archivos y derechos humanos (Ed. Trea, 2008) i la seva tesi doctoral Arxius, memòria i drets humans (Universitat de Girona, 2015).

En el cas argentí, cal destacar la construcció de l’impressionant Archivo Nacional de la Memoria (ANM), creat el 2003, depenent del Ministerio de Justicia y Derechos Humanos d’Argentina, que té com a objecte obtenir, analitzar, classificar, duplicar, digitalitzar i arxivar informacions, testimonis i documents sobre el menyspreu dels drets humans i les llibertats fonamentals en què estigui compromesa la responsabilitat de l’Estat Argentí i sobre la resposta social i institucional davant d’aquestes violacions.

Cada 24 de març a l’Argentina és festiu, i es commemora el Dia de la Memòria, la Veritat i la Justícia en relació amb el cop d’estat de 1976. I amb el mateix objectiu de recuperar la memòria històrica i democràtica d’Argentina, trobem al Registre de Memòria del món de la UNESCO, el Patrimoni Documental de Drets Humans d’Argentina: 1976 – 1983: Arxius per a la Veritat, la Justícia i la Memòria en la lluita contra el terrorisme d’Estat, consistent en la conservació dels registres complets de tota mena, incloent-hi fotografies i enregistraments sonors, realitzats per divuit institucions diferents, que cobreix el període del terrorisme d’Estat, més conegut com el «Pla Còndor», que va perpetrar les violacions dels drets humans i les llibertats fonamentals a l’Argentina entre 1976 i 1983, inscrit en aquest Registre l’any 2007.

I acabem amb la relació inevitable de la política i el futbol, en referència al Mundial de 1978, celebrat a l’Argentina i que va guanyar la mateixa selecció albiceleste, en plena Dictadura. L’any 2008, César Luis Menotti, el seleccionador argentí d’aquell Mundial,  va explicar que mentre es jugava el Mundial, «nadie podía imaginarse que en esas horas se tiraban a los cadáveres al océano».

Tornant a la pel·lícula, Argentina 1985, com podem comprovar,posa al mapa de la història i de la memòria aquell judici excepcional i ens fa repensar les polítiques del passat i del present amb relació a la imprescindible i mai suficient defensa de la veritat i la justícia quan estan en joc els drets humans. A casa nostra, amb la recentment publicada Ley 20/2022, de 19 de octubre, de Memoria Democrática, que supera la del 2007, caldrà vetllar pel seu acompliment.