Un món oníric en el traç de María Medem

Una sensació d’ambigüitat i estranyament és el que ens envaeix quan mirem les il·lustracions de María Medem, que tenen un poder d’atracció innegable. La il·lustradora sevillana ens transporta cap a paisatges irreals, gairebé onírics, on sensacions i situacions es deformen fins a ser estranyes i, fins i tot, paradoxals. Mitjançant un estil molt personal, els seus dibuixos fets a mà i omplerts de color digitalment, deformen sensacions i elements de la quotidianitat més directa. María Medem ha il·lustrat la portada de l’anuari de Núvol, que publicarem pròximament.

Medem va començar autoeditant-se els seus còmics després d’estudiar Belles Arts a Sevilla. El seu primer còmic el va publicar amb Terry Bleu, una petita editorial holandesa. A partir d’aquest moment ha format part de diferents projectes: ha participat en antologies de còmics com Now (Fantagraphics), Cold Cube (Cold Cube Press) i Clubhouse (Colorama), ha col·laborat en diferents fanzins i ha fet il·lustracions per mitjans internacionals com  el New Yorker i el New York Times. El 2018 va publicar Cenit, la seva primera obra llarga, que la va fer mereixedora del Premi ACDCómic de la Crítica a Millor Autora Emergent i del premi Autora Revelació del 37è Saló del Còmic de Barcelona.

Cenit és un thriller sobre els somnis i el somnambulisme que il·lustra i exemplifica a la perfecció l’estil de Medem. Quan el Sol conquereix el seu punt culminant, dos personatges misteriosos conversen sobre el món en què solem endinsar-nos quan dormim en una llarga taula al mig d’un paisatge oníric, aparentment desèrtic però ple de color. Els dibuixos de la il·lustradora acostumen a ser realistes i poc carregats de detall, és a partir del color, però, que s’allunya del realisme i apel·la a una atmosfera onírica. Espais oberts, cels taronjosos, tonalitats grogues i blaves, pinzellades de vermell… aquests són els protagonistes de l’obra de la il·lustradora sevillana, que resulta hipnòtica  des del primer cop d’ull.

Ara bé, tot el que té de concís la seva estètica i el seu color, no ho té el seu significat. Medem busca la llibertat d’interpretació, l’ambigüitat, i és per això que es declara una enamorada del poder dels símbols. Els significats que aquests poden prendre són incontrolables i molt personals. L’aigua, les siluetes i el sol solen aparèixer gairebé sempre en les seves il·lustracions, segons ella, són elements que l’ajuden a transmetre aquelles “sensacions” o “atmosferes” que li interessen per sobre de les altres, com “la irrealitat” o “la confusió”. El públic ha de poder projectar el que vulgui sobre les seves vinyetes, aquesta és la seva premissa.

Els referents de Medem són força clars. D’una banda, en el seu recorrent ús del color blau i dels símbols aquosos destaca una clara reminiscència al món de la il·lustració japonesa. Sobretot d’artistes com Katsushika Hokusai o Ikko Tanaka. Així i tot, la il·lustradora també s’ha deixat influenciar per Moebius, dibuixant francès de còmics a partir del qual va començar a introduir-se en el món de les vinyetes.

Medem afirma que “molt poca gent viu del còmic, desgraciadament”. A escala estatal falten editorials que s’arrisquin a tirar endavant projectes com els seus i això fa que la sevillana hagi d’exportar el seu talent fora d’Espanya. Aquí es prefereixen publicar còmics breus perquè les pèrdues no siguin tan greus si no es poden vendre tots els exemplars. Així i tot, tenint en compte la precarietat del panorama i el que costa guanyar-se la vida dedicant-se a aquesta professió, ella segueix apostant per aquest mitjà d’expressió, que li permet treballar històries des de la plena llibertat.