Sílvia Pérez Cruz i la bellesa de tot allò que podria no ser

La veu de Silvia Perez Cruz i la dansa d’Andrés Corchero s’han unit al Festival Clàssics

Clàudia Rius

Clàudia Rius

Periodisme i cultura. Cap de redacció de Núvol.

Hi ha bellesa en totes les coses que podrien no trobar-se, però s’ajunten, ens sorprenen per la seva harmonia i ens aclaparen. És el cas de la veu de Sílvia Pérez Cruz i la dansa d’Andrés Corchero, que s’han unit a l’espectacle “La relativitat de la bellesa” del Festival Clàssics, un festival que precisament es pregunta què és això que anomenem “bellesa”.

En el concert de Sílvia Pérez Cruz i Andrés Corchero, eren molts els factors que s’ajuntaven per crear durant menys d’una hora quelcom que es completava a si mateix –no és aquesta, també, una característica de la bellesa?- a base d’unir la veu privilegiada de la cantant i els moviments contemporanis del ballarí, però també el reflex dels peus de Corchero picant contra el terra, i les diferents intensitats de la veu, cantada ara a cappella, ara mesclada en directe per un sintetitzador que duia Pérez Cruz.

Però tot això no era l’únic que s’ajuntava. També acompanyaven l’espectacle un conjunt d’obres d’art del Museu Nacional, aprofitant que el concert es feia a la preciosa cúpula del MNAC. Així doncs, la cantant entonava i el ballarí dansava al voltant del mural de Miró i de les escultures de Clarà, Casanova, Llimona Clarasó que sempre reposen als peus de la cúpula, i just al costat, quatre obres més, triades expressament per Pérez Cruz: “Nu masculí” de Josep Triadó, “¡Fue un artista!” de José García Ramos; “Nu femení” de Ramon Casas i “Retrat de Maria Sampere, dona de l’artista” de Francesc Pausas, aquest últim, sempre efectiu pel seu joc de llums i ombres, de contraris, de bellesa i de mort.

I les cares i els cossos dels dos protagonistes, i la llarga i negra cabellera de la cantant, i el fet que a fora ningú sabés que tot això estava passant. Eren molts els factors que s’unien per qüestionar la bellesa, però també el dolor, la mort, l’esperança. Uns factors que tenien com a fil conductor les cançons de l’artista de Palafrugell, com la darrera que va sonar, la peruana Mechita. “Tus ojos, tus ojos me fascinan / tu boca, tu boquita divina quisiera, quisiera yo besar. / Mechita tu bien sabes lo mucho, lo mucho…”, era l’últim que sentiem abans que tot s’acabés, mentre la cantant i el ballarí desapareixien Museu Nacional enllà i el públic, encantat, aplaudia.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació