Richard Hambleton i la paranoia social

Als anys 80, les persones que passejaven per barris com el Lower Manhattan de Nova York corrien el risc de veure’s rodejades d’ombres, de siluetes humanes que les observaven des de la paret estant. Eren les obres “Shadowmen” de Richard Hambleton, un artista exitós al qual se li va acabar perdent la pista, principalment per la seva addicció a les drogues i també per la mandra que li feien les formalitats dels cercles artístics. Ara la galeria Imaginart de Barcelona recull, exposa i ven obres seves que “feien de catalitzador de les pors i la paranoia social del moment”, segons explica la historiadora de l’art Raquel Morcillo.

Andy Warhol, Keith Haring, Jean-Michel Basquiat. Quants noms ens sonaran de les últimes avantguardes americanes, i quants altres hauran quedat enrere? Als anys 80, el mercat artístic nordamericà va esclatar i va començar una època d’or per als seus artistes; també per aquells que feien art urbà. Entremig del batibull del moment, un creador del Canadà pintava les parets de la ciutat i es convertia en la referència persones com Banksy, que el consideren “el pare de l’street art”. Estem parlant de Richard Hambleton, que rebutjava definir-se com a graffiter i es definia com a “artista conceptual”.

“El talent de Hambleton s’escapa de qualsevol delimitació”, diu Raquel Morcillo, treballadora de la galeria Imaginart de Barcelona. Fa aproximadament un any que aquest espai va decidir redirigir les seves línies d’art urbà i ara, després d’exposar noms com TVBoy, recupera i posa en valor una part del llegat de l’artista canadenc, “un gran desconegut que va rebre formació institucional però que després va escollir fer art al carrer.” Hambleton va néixer el 1952 i va acabar la carrera d’art i disseny a Vancouver el 1975, un any abans de fer la seva primera exposició individual al Pumps Centre for Alternative Art, galeria i espai de performances i vídeos que ell mateix va fundar i codirigir.

Va ser justament l’any 1976 quan Hambleton va començar a pinta la sèrie “Image Mass Murder” a les parets de quinze grans ciutats del Canadà i dels EUA: unes figures de mida natural que simulaven els perfils que dibuixava la policia per marcar la posició d’un cadàver. L’artista esquitxava les seves obres amb unes gotes de color vermell en al·lusió a la sang i col·locava les imatges en zones amb baixa criminalitat. Ho va estar fent durant dos anys i va obtenir una gran notorietat, que el va consolidar com un dels punters de l’street art.

No és que Hambleton intervingués la ciutat amb pintures, sinó que la ciutat completava les seves obres; les pors i la paranoia social dels ciutadans de les grans metròpolis donaven sentit a les formes que l’artista dibuixava al carrer. De fet, a la galeria Imaginart hi podem veure retalls de diaris en què alguns vianants reaccionen esporuguits davant les línies de cadàvers que Hambleton pintava a terra: alguns creien que eren escenes de crims de veritat. Després d’”Image Mass Murder” (1976-1979) van venir sèries com “I only have eyes for you” (1979-1980). Els “Shadowmen” comencen a aparèixer com una espècie d’exèrcit d’ombres a Nova York a partir del 1980, i es pinten de manera ocasional en algunes ciutats europees a finals dels 80.

A “I only have eyes for you”, el canadenc va reproduir 750 cops la seva pròpia imatge a mida natural i la va enganxar a les parets d’onze ciutats. Les impressions estaven fetes amb una tècnica no permanent, així que a poc a poc i amb l’efecte de la llum del sol, la imatge de Hambleton va anar desapareixent i en el seu lloc hi va quedar només una silueta fantasmagòrica de color blanc. El frenetisme i la vida de la ciutat tornaven a fer destacar aquestes imatges, que semblava que acompanyessin d’amagat les persones que passejaven pel carrer. “Tots som Hambleton en algun moment; tots observem i som observats”, reflexiona Morcillo.

Però la seva sèrie més coneguda és la de “Shadowmen”, 400 ombres humanes de mida natural pintades amb el broc gros i amb pintura negra. De sobte, un fotimer de “shadowmen” omplien les cantonades, els aparcaments i els carrerons de dotze ciutats europees, jugant amb la paranoia social causada per l’alta criminalitat que es vivia al carrer durant aquella època. El seu estil va convertir Hambleton en una figura mediàtica de fama internacional que fins i tot va participar dos cops a les Biennals de Venècia, el 1984 i el 1988. A finals d’aquesta dècada, l’artista urbà va desaparèixer de la vida pública, va caure en les drogues, no va superar un càncer de pell que mai es va tractar i que va desfigurar-li la cara, va veure morir alguns dels seus millors amics, va sortir del circuit galerístic i va ser desnonat.

Del carrer va passar al llenç, i si calia, a la superfície de portes i finestres. Hambleton va dedicar la resta de la seva vida a pintar, fins i tot des de la gasolinera on va arribar a viure com a sensesostre. Malgrat les seves condicions, “els galeristes que hi havien treballat deien que tenia una personalitat hermètica i que era difícil comptar amb ell”, apunta Morcillo, “vivia només per crear, no li agradava el mercat de l’art.” Amb el pas del temps, Hambleton va deixar de pintar exclusivament ombres humanes, i va pintar també siluetes d’animals, motius pop i paisatges (semblants als paisatges romàntics de Turner) que va titular “Beautiful Paintings”. A la galeria Imaginart exposen dues obres d’aquesta sèrie. Segons la historiadora de l’art, en un moment donat ell “renega de l’humà i es dedica a buscar el sublim, la fusió total.”

L’any 2007, la Woodward Gallery va dedicar una exposició a les “Beautiful Paintings”. Aquesta mostra va suposar el ressorgiment de Hambleton, i va sorgir de les inquietuds del matrimoni de John i Kristine Woodward, que regentaven la galeria. Els dos van optar per recuperar obra de Hambleton després de preguntar-se què quedava de la seva època, és a dir, dels anys 70 i 80. Quins artistes encara estaven vius i creant obres? John Woodward explica que el va trucar fins a 44 vegades abans que el pintor li agafés el telèfon. En aquell moment, Hambleton vivia en el magatzem d’un soterrani, envoltat de les seves obres. 

Més tard, i en aquesta línia de redescobriment de Hambleton, el 2009 Vladimir Restoin-Roitfeld i Andy Valmorbida van organitzar una retrospectiva seva esponsoritzada per Armani i presentada a la New York Fashion Week. Durant els mesos de preparació d’aquesta retrospectiva i durant els anys següent, el director Oren Jacoby va gravar un documental sobre la vida del pintor, sempre amb impediments i havent d’interrompre el procés moltes vegades. Durant anys, ningú va veure aquesta producció, fins que el 2017 Hambleton per fi va donar permís a Jacoby per presentar la cinta al Tribeca Film Festival el 2017. L’artista conceptual va morir poc després de la presentació del documental, que ara es pot veure a Filmin.

Ja revalorat per les noves generacions d’artistes com a pare de l’street art, però deixant al seu darrere una vida dura i plena d’alts i baixos, Hambleton va marxar deixant molta obra que encara avui està esperant ser catalogada i que diversos galeristes i historiadors de l’art estan intentant recuperar. Qui vulgui veure peces seves en directe, pot fer-ho fins a l’11 de desembre a la galeria Imaginart de la capital catalana.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí.