Ocaña, la reina canalla

L’espectacle Ocaña, Reina de las Ramblas torna a l’Escenari Joan Brossa. L’any passat va ser una (altra) de les víctimes de la pandèmia, i es van suspendre les funcions just després de l’estrena. Recuperem la crítica que en va fer l’Oriol Osan quan es va estrenar.

Després de veure’s al juny al cicle Terrats en Cultura i posteriorment a la Sala Beckett, arriba a l’Escenari Joan Brossa l’espectacle Ocaña, reina de las Ramblas, una biografia musical de l’artista multidisciplinari José Pérez Ocaña, signada pel dramaturg Marc Rosich. L’actor Joan Vázquez encarna aquesta icona de la Barcelona més queer de la Transició i, a ritme de copla, ens desgrana els episodis més rellevants de la seva esvalotada vida.

IMPORTANT: Seguint les directrius del govern de la Generalitat de Catalunya en relació a les mesures de prevenció del coronavirus, l’Escenari Joan Brossa manté les funcions d’ Ocaña, reina de las Ramblas, amb un terç de l’aforament habitual.

Si a casa nostra existís una revista com Out, faria temps que Joan Vázquez en seria la portada. Després d’encarnar el bailaor, cantaor, actor i transformista Paco Alonso a Paquito forever, i als poetes Walt Whitman i Federico García Lorca a Ciutat de gespa, ara s’enfunda en la pell de José Pérez Ocaña, l’artista performer i underground que va revolucionar les rambles barcelonines a la grisa transició. Però com que Zero va desaparèixer i la Shangay no està per feina (ells s’ho perden), a Núvol en parlem, i amb ganes.

Escrita i dirigida per Marc Rosich, i amb música, arranjaments i composició de Marc Sambola –que també toca excel·lentment la guitarra a escena–, Ocaña, reina de las Ramblas és un homenatge a un dels artistes més queer (abans que la paraula s’inventés) de Barcelona. Perquè si Ocaña va ser alguna cosa (i en va ser moltes) fou un precursor. Pintor de parets, pintor de quadres, activista pioner dels drets homosexuals, underground i performer (les seves actuacions Rambla amunt, Rambla avall, de bracet amb el dibuixant Nazario, ensenyant que sota la faldilla no duia roba interior, són memorables, i ja formen part de les icones de la nostra ciutat). Aquesta vida eixelebrada es va arrodonir amb una mort tràgica al seu poble natal, Cantillana (Sevilla), quan durant les festes locals el vestit que lluïa es va incendiar per una bengala. Vázquez accepta el repte de transformar-se (novament) i encarnar i reivindicar la persona i el personatge, que en aquest cas es dilueixen en un de sol.

La combinació de totes aquestes mans només podia donar com a resultat una obra musical. En seixanta minuts, Rosich desgrana, a ritme de copla, plomes i ventall, els episodis més rellevants de la vida de l’artista, en una dramatúrgia condensada, rica i acurada, i deliberadament desordenada. Instal·la a l’escenari una pantalla gegant, on es projecten fotografies de l’home i dels seus quadres, extretes tant del seu àlbum familiar com de les perfomances que executava a la via pública. “Yo quería hacer un teatro en libertad, con la calle como escenario”, cridava Ocaña. Teatre musicalitzat, o cançons teatralitzades, com es vulgui definir un espectacle deliciós que es fa curt.

Ocaña, reina de las Ramblas és un cant a la llibertat, una manera de viure i d’entendre el món. Un retrat d’un home que no tenia ni el graduat escolar i que es vestia amb roba vella dels Encants però que va marcar l’agenda de la Barcelona del moment, immersa en un explosiu laboratori cultural. Manifestacions anarquistes i socialistes, detencions al Cafè de l’Òpera, l’ingrés de tres dies a la presó Model en aplicació de l’antiga llei de vagos y maleantes, les incursions als urinaris públics i, sobretot, el pis on vivia a la plaça Reial, per on passà tothom –llit inclòs–, en una casa amb les portes permanentment obertes.

Aquest piset amb set balcons –que posteriorment va ocupar Lluís Llach— actualment es pot visitar, ja que ara és la seu de la galeria Setba. Tots els inquilins han respectat els angelets que Ocaña va pintar al sostre de la seva habitació. Visitis l’exposició que visitis, els querubins sempre t‘acompanyen. Si aquelles parets parlessin! Encara es recorda l’exposició antològica que la galeria li va dedicar el 2009 a la seva faceta pictòrica. Amb el títol “Entorn Ocaña”, van recopilar desenes de quadres del pintor. Un d’ells, una verge cedida pel Museu de Montserrat. No deixa de ser paradoxal que l’Església Catòlica tingui penjada a les seves parets una de les obres d’aquest gran pecador. Però això són figues d’un altre paner.

De fet, la figura d’Ocaña no ha deixat de ser un imant pels creadors. Més enllà del mític documental de Ventura Pons, Ocaña, retrat intermitent (que es va arribar a projectar a Berlín i de la festa posterior del qual en va sorgir una peça de vídeoart rodada a la porta de Brandenburg, i que està incorporada ara a l‘obra, en un dels moments estel·lars de la funció) Rosich ja es va endinsar en la figura del de Cantillana a Copi i Ocaña, al purgatori, una obra que ha tingut moltes vides i que la vam poder veure per última vegada –fins on sabem– al Teatre Almeria fa quatre temporades.

I com dèiem a l’arrencada, perquè es mereix un punt i a part, l’intèrpret de tot plegat és Joan Vázquez. Està com un peix a l’aigua. Viu i es desviu pel personatge, en una mimesi absoluta. Es vesteix i es transvesteix amb elegància, i narra i interpreta les vicissituds de l’artista amb una gràcia i desimboltura que sedueix, hipnotitza i enamora. I, a sobre, canta i es mou de meravella. Si participés en un combat de reines, tranquil·lament li podria etzibar a les seves contrincants la frase que una de les protagonistes de la sèrie Pose deixa anar al primer capítol a una competidora: “Te voy a tragar como el bicarbonato después de cenar”, i quedar-se tan ample. No cal subratllar que, per descomptat, guanyaria la contesa.

Vázquez està bregat en el teatre musical, del qual n’ha fet el seu segell i ha esdevingut la seva especialitat. Ja es va embutxacar el Premi Teatre Musical 2018 a la millor interpretació masculina per Paquito Forever (amb una de les imatges promocionals més potents que s’han vist recentment a Barcelona), i que ho va petar a Londres. Aquí ho torna a demostrar, i continua amb aquesta línia. Benvingut sigui.

Ocaña, reina de las Ramblas es va estrenar fa dues temporades en alemany a la Neuköllner Oper de Berlín. Ara n’ha arribat la versió catalana, primer al cicle Terrats en Cultura a Lleida i a Barcelona (Núvol també en va aixecar acta) i al Goethe Institut, en format gairebé de lectura dramatitzada. Ara s’ha pogut veure només quatre dies a la Sala Beckett (en un principi n’eren tres, i s’ha obert una nova funció), i ara es pot tornar a veure a l’Escenari Joan Brossa. Les taules de marbre, amb espelma i clavell (vermell, òbviament), situades en semicercle, abraçant l’escenari com si ens trobéssim en un cabaret, es mereixen estar permanentment ocupades.