Museu en perill!

Els visitants que abans del 27 de febrer facin cap al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i s’endinsin a l’exposició «Museu en perill!», el primer que trobaran és una obra que impacta visualment: una pintura de Sant Josep amb un tret al cap. Un tret real, no pas figuratiu; un tret disparat per un milicià el juliol del 1936. A partir d’aquesta peça, el MNAC ens acosta a un episodi de la guerra civil que, sovint, ens és força desconegut i que respon als següents interrogants: Va perillar mai, el patrimoni d’art català, durant la guerra? Què es va fer per salvar-lo del perill?

Dos anys abans, la tardor de 1934, Joaquim Folch i Torres havia fet realitat un dels seus grans projectes: el Museu d’Art de Catalunya, que formava part d’un pla de museus més ampli que havia d’explicar la singularitat cultural, i concretament, artística, del nostre país. Al seu projecte, però, li va tocar viure temps convulsos, de sublevació i de guerra. La inauguració més oficial del museu no va tenir lloc fins al maig del 1936, quan es va recuperar l’autonomia i el president Companys va tornar a Barcelona després d’haver complert part de la seva condemna arran dels fets d’Octubre.

Durant aquells anys, Folch i Torres va fer realitat allò que s’havia proposat: recollir tot el patrimoni artístic català, des de l’art romànic fins al contemporani, sota un sol concepte. Però no ho va fer en un context normal. L’agitació revolucionària i la subversió feixista van fer que aquesta recopilació d’obres visqués un camí diferent de l’esperat. Folch i Torres va haver de gestionar tot el procés de salvament, preservació i trasllat de peces d’art català, juntament amb «la gent de la salvaguarda»: Pere Bosch Gimpera, Jordi Rovira i Balaguer, Jeroni Martorell i Terrats i Agustí Duran i Sanpere.

Aquests intel·lectuals van treballar per protegir obres que perillaven de ser cremades i destruïdes; obres provinents d’edificis religiosos, de locals públics i de col·leccions privades. L’equip de Folch i Torres no només va reunir i salvar aquest patrimoni, sinó que també el va catalogar amb un grau de detall i cura excepcional. Les obres, que en un primer moment havien d’estar al Museu d’Art de Catalunya, van viure un acurat procés de transport, ordenació, catalogació, conservació i restauració. N’és un exemple la col·lecció Espona i les peces que es van salvar procedents de la casa de Francesc Cambó, que, si no haguessin sortit ràpidament, haurien sigut destruïdes pels grups anarquistes que van ocupar la casa Cambó, a Barcelona.

Una de les grans fites de Folch i Torres, que malauradament sabia que la millor manera de salvaguardar les obres era treure-les fora de Catalunya, va ser organitzar una exposició d’art medieval català a París, per la qual es van organitzar dues expedicions carregades d’art romànic i gòtic, que van fer el seu trajecte cap a França. Era la primera vegada que s’exposava art medieval més enllà de les nostres fronteres, i també era una gran estratègia de salvament.

Finalment, però (i aquesta història la coneixem tots i totes), el visitant acaba el recorregut davant d’un revers amb una etiqueta en què consta escrita la frase «recuperado del enemigo por el ejército español», etiqueta que resumeix el lliurament forçat del conjunt de col·leccions a unes autoritats que se les van fer seves. Eren ells els que havien guanyat la guerra.

Després de veure l’exposició, resulta imprescindible reconèixer la tasca excepcional que va dur a terme el primer director del Museu d’Art de Catalunya, Joaquim Folch i Torres, que amb l’assistència de la Generalitat i gràcies a una gran astúcia, va aconseguir preservar una bona mostra representativa de la història de l’art català. La consellera de Cultura, Natàlia Garriga, té l’oportunitat de veure, sovint, mostres d’aquest art, i em recorda que no l’hem d’entendre només com una part del nostre passat. Els aprenentatges de Folch i Torres són també els nostres aprenentatges, i l’art català evoluciona al mateix pas en què evoluciona el nostre país. Només cal visitar el MNAC per adonar-se que tot el que van fer els professionals de l’època encara té sentit avui en dia.