Mas Miró, escenari de la “La Masia” de Miró

Al Mas Miró, a Mont-roig del Camp, Tarragona, es pot veure la masia restaurada amb respecte, així com l’entorn que ha esdevingut mític en l’obra de Joan Miró d’ençà que el 1921-22 l’artista va pintar La Masia.

La Masia és un prodigi de retaule laic en el qual el pintor Joan Miró hi fa sagrada la casa familiar on passava els estius i hi simbolitza, a través de la seva pintura minuciosa, la vida de la pagesia subjecta al cicle de les feines del camp. Es diu que és en aquest mas, i en aquest indret, que Miró va decidir-se a pintar i on es va fer construir el primer taller, una reconstrucció que també es pot visitar.

En les Memòries d’Enric-Cristòfol Ricart, el pintor vilanoví que en els seus anys de formació va compartir estudi amb Miró a Barcelona, diu que Joan Miró callava i treballava molt. El jove Miró, abrandat per dins i silenciós per fora, buscava vies artístiques on desplegar el seu món de poètica afuada. ¿Sabia Miró fins a quin punt hauria de ser rebel si seguia el seu camí, l’estel que ja aleshores l’estirava cap amunt en aquell cel tan blau, i que mai no deixaria de fer-ho? Potser per assegurar-se que tindria prou energia i prou valor per trencar els motlles establerts callava i treballava molt. La força física, psíquica i espiritual que hauria de menester d’ara endavant per trobar el gest, les formes i els colors que en progressiva evolució artística aniria adoptant, havia de coure’s en el gresol d’aquell silenci.

D’aquest silenci fecund que es traduïa en la guspira dels seus ulls desperts i atents al més mínim detall, al llibre Joan Miró. Vida i gest en parla Josep Melià: [Miró] calla i treballa. Un altre cop, amb actitud gairebé religiosa, amb sensació que ha tractat de fer quelcom important. Amb molt de rigor… Els apunts i quadres d’aquest temps segueixen centrats fonamentalment en el tema del paisatge. Miró és encara hereu d’una pedagogia i no vol fugir-ne fins haver-la superada. Però la línia va adquirint volum i els plans s’esqueixen convulsionats per una força misteriosa que trenca l’ordre dels elements…

Som en plena expressió de l’època fauve de Miró, però l’artista segueix dubtant, no pas de la seva vocació, que és ferma, de pedra picada, sinó que adverteix que el seu camí comença a ser un desafiament obert a les bones digestions de la burgesia del seu país, com escriu Melià.

Explica Melià, que va conèixer Joan Miró quan aquest ja era un artista consagrat, que quan Miró va anar a París l’any 1919 partia d’una ambiciosa i noble idea: Cal esdevenir un català internacional. Miró hi va passar gana, a París, ho ha escrit ell mateix en una de les cartes: molts dies només s’empassava un trist cafè amb llet. Però a París va forjar-se a pic i pala el català internacional que va arribar a ser, que és. A París Miró palpa la realitat, s’hi acosta màgicament [aquest serà el seu patrimoni més sobresortint]… Si a Mont-roig treballa el paisatge amb un gran sentit del detall, quan és a París aplica la mateixa mirada enamorada de les coses que té a l’abast, per humils que siguin, i sempre els dóna una enorme riquesa de contrasts i un sentit poètic que té un peu dins el surrealisme i un altre que porta cap a l’abstracció. Tot això abans que les etiquetes facin camí, permet que Miró sigui només Miró, escriu amb bon ull crític Josep Melià.

La Masia, pintada a intermitències entre els anys 1921 i 1922, és una de les obres fundacionals de la trajectòria de Joan Miró i fruit del seu fer detallista mentre explorava altres terrenys formals. Però com totes les obres d’art que esdevenen un cim artístic en la carrera d’un artista, La Masia reflecteix un món que per la seva concreció, particularitat i singularitat esdevindrà en el seu pol complementari una peça d’alt contingut simbòlic, arquetípic i universal; o internacional si fem recordatori de qui va ser propietari d’aquest quadre abans que pengés a les parets del Museum of Modern Art de Nova York: l’escriptor Ernst Hemingway. Guanyat a un marxant als daus, Hemingway es va endur La Masia a l’Havana, on va morir. El dia que Mary [Hemingway] mori –li va dir Joan Miró a Josep Melià quan aquest l’entrevistava per fer el llibre que li va dedicar- cedirà “La Masia” al Museu de Nova York com a testimoni d’homenatge al seu marit.

No va ser fàcil que el govern cubà de Fidel Castro autoritzés el trasllat de La Masia al museu de Nova York. Però allà la vam veure, La Masia, màgica, esplendorosa i significativa en tants verbs, el setembre de l’any 2002, un any després que s’ensorressin les Torres Bessones.

Avui, en aquesta visita a l’escenari que la va inspirar, se m’ha fet memòria viva la forta impressió que La Masia de Miró em va causar fa tants anys. I potser és per causa d’aquesta impressió que, tot captant les formes, els colors i els detalls referencials de La Masia, aquell dia vaig creure que al quadre s’hi podia apreciar un no-sé-què, una aura lluminosa, un misteri. En una de les seves reflexions sobre Miró, Melià afirma que Miró ha aconseguit pintar sempre en català. Sens dubte és l’expressió íntima i autèntica de la seva ànima, filla d’una terra que estimava (se sap que sempre duia una o dues garrofes a la butxaca), i que tal vegada La Masia representa tant en el pla real com en el pla simbòlic, és a dir, d’una manera total, el que l’ha fet un pintor universal.