Litúrgia ponentina

La idea que l’art pot canviar el món sembla, avui dia, un plantejament irremeiablement ingenu. Però en un món sense religions, l’art fa de litúrgia il·lustrada i ens ofereix, si més no, una mica de consol. Com una espècie de creença materialitzada que no postula adhesió a dogmes, però que reté, de la fe, el seu moment hipnòtic i narcotitzant, capaç de deixar la nostra realitat suspesa en un parèntesi temporal ben plaent. Llegir un llibre, mirar una pel·lícula o entrar en un museu són algunes de les formes funcionals que conec per posar la vida en pausa i evadir-nos, almenys per uns instants, del nostre present. Però un cop arribats al punt i final de les pàgines, quan apareixen els crèdits o s’apaguen les llums de la sala, què passa? Aquest parèntesi es tanca i tornem a la nostra existència. I és precisament aquí, just aquí, on es troba la importància de les arts: en el poder d’obrir i tancar parèntesis amb la convicció que la persona que en surt d’aquests mai serà la mateixa que la que hi va entrar. Perquè dins d’aquests recessos, trobem al nostre abast idees i suggestions capaces de despertar-nos la consciència i plantejar-nos preguntes a l’alçada de respostes que il·luminin l’obligació moral que tots tenim de no acceptar com el millor dels possibles el món que ens és donat.

I aquest és també l’objectiu del Morera, el Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida; escodrinyar en l’art, la història i el territori per esdevenir un aforament d’idees i de recursos crítics capaços d’entendre els neguits dels nostres temps. Així doncs, a les portes d’encetar el 2023, i després d’una àrdua trajectòria centenària, el museu inaugura una nova etapa que, més enllà de posar en relleu el llegat historiogràfic ponentí i de donar veu a les manifestacions artístiques més incipients, també reivindica la narrativa pròpia d’aquest territori de boires espesses i prèssics sucosos. I tal com ens explica en Jesús Navarro, director del museu, ara, el Morera emprèn un nou rumb traçant una drecera entre la representació del passat i allò que és el futur. I recalca que sense deixar de treballar per la recerca, la conservació i divulgació artística, el museu busca esdevenir un nucli de debat obert amb la ciutadania; un espai de relació i interacció amb la cultura, entesa com un símbol col·lectiu d’enteniment i de comprensió del nostre món.

El Morera ja té assignada una seu definitiva, a l’Antiga Audiència de Rambla de Ferran; al vell mig del centre històric de la ciutat.

Remuntant-nos als orígens del museu, l’any 1914, es van obrir a la capital del Segrià les portes del Morera, que amb l’incondicional suport el pintor paisatgista Jaume Morera comptava amb una col·lecció artística de referència. Des d’aleshores, els avatars històrics esdevinguts al llarg dels anys han anat estroncant l’evolució museística, sobretot per culpa de l’adveniment d’una guerra i dictadura que van deixar una ferida supurant en aquest territori. També, la manca d’implicació política ha resultat una amenaça latent que ha deixat desemparat el centre durant molts anys, sotmetent-lo al nomadisme perpetu, en busca d’un recer on acollir el seu desplegament artístic. Però malgrat els pocs recursos i la mirada eixuta de les institucions, el museu mai no ha deixat de treballar per recollir el batec ciutadà i esdevenir una plataforma de promoció i reflexió sobre l’activitat artística moderna i contemporània del far west català. I afortunadament, després d’anys amb una espessa boira cultural, sembla que aquesta hagi començat a dissipar-se. En certa manera, això ha estat possible gràcies al suport del consistori municipal i la complicitat de les administracions que han col·laborat a la troballa d’una seu definitiva per al museu, a l’Antiga Audiència de Rambla de Ferran; al vell mig del centre històric de la ciutat. I disposar d’un espai estable no només dona solució a la inestabilitat escenogràfica del centre, sinó que, sobretot, situa d’una vegada per totes el Morera com un element fonamental de l’imaginari lleidatà, un racó on fer reposar el sentit profund de la identitat ponentina i la seva història recent.

I tenint en compte que la contemporaneïtat es deu indiscutiblement al present, el Morera enceta aquesta nova etapa de transformació acompassada amb els ritmes dels temps. Així és com amb un nou nom, nova imatge i, també pàgina web, el museu obre solcs entre el paisatge cultural posant en valor una mirada pròpia sobre la cultura visual dels nostres dies. I amb una proposta embrancada amb el llenguatge digital, el museu presenta Constel·lacions, una plataforma online on els usuaris poden consultar la totalitat de la col·lecció, navegar pel fons del Museu, crear seleccions d’obres i estar al dia de totes les novetats del centre. Amb aquesta finestra oberta a la digitalització, el museu té clar que cal transvasar el centre de gravitació de l’activitat museística per oferir una experiència completa que sigui capaç d’arribar a nous públics i establir-hi connexió, ja que tal com recalca Navarro, el públic és el centre de l’activitat, perquè el museu és social o no serà.

El que va ser, el que podria haver estat i més precisament el que encara pot ser el Morera, basteixen les parets del museu d’uns enunciats sòlids que no entenen l’art com un tapís incontestable ni tampoc el món com una opacitat estàtica, sinó com alguna cosa que pot ser transformada. Perquè omplint parèntesis de colors, formes i signes d’interrogació, l’art aconsegueix metabolitzar-se en nosaltres com una espècie de llum enlluernadora capaç d’albirar un món diferent. Tanco parèntesis.