Les maletes de Walter Benjamin: dispositius per la memòria

“Miri, aquesta cartera és per mi el més important que tinc. De cap de les maneres puc perdre-la. És del tot necessari que aquest manuscrit es salvi. És més important que jo mateix”. Aquestes paraules de Walter Benjamin varen ser reproduïdes per Lisa Fittko en el seu llibre de memòries De Berlin a los Pirineos (Ed. Anaya).

Fer memòria d’un exiliat jueu i apàtrida fugint d’una guerra cruel el 1940 em remet a la figura d’un refugiat de qualsevol època que defuig de brutals repressions, sigui per motius polítics o religiosos. Em pregunto, quin és l’equipatge d’un migrador?, una esperança potser? Ens diu el filòsof: ”L’esperança sempre passa com un estel fugaç, és infinita…, però no per a nosaltres”. El migrador sempre arrossega un petit estri que considera imprescindible, necessari, on encabir una empremta, un passatge, un bocí de vida que l’acompanyi en el seu esdevenir.

Benjamin va creuar els Pirineus, des de Banyuls fins a Portbou, travessant la muntanya per un camí desconegut, fugint dels opressors i salvant un desnivell de gairebé 800 metres. Carregava amb una feixuga maleta que contenia un tresor, un necessari manuscrit. Podem deduir que traginava amb l’únic essencial que li quedava i que l’aferrava a la vida: la darrera esperança.

La desaparició de la cobejada maleta ha alimentat a bastament el magí d‘estudiosos i encuriosits. Tot i que el seu contingut està inventariat per un informe judicial de l’època –sis fotografies tipus carnet, ulleres, una radiografia, una pipa, unes quantes cartes i fulls de diaris–, l’absència del necessari manuscrit obre el camp a l’especulació. Hi cap la possibilitat que, just després de la seva mort, la seva “companya de viatge”, la senyora Gurland, l’hagués agafat i destruït aconsellada per la por. Aquesta eventualitat vindria reforçada pel fet que la darrera carta escrita pel pensador, en la llòbrega fonda de Portbou, va ser memoritzada per la mateixa Gurland i, tot seguit, estripada. La por, tant aleshores com ara, s’estenia com la boira. Hi ha consens a acceptar que el possible manuscrit desenvolupava la continuació de les Tesis de filosofia de la història. Sortosament, la primera part restava en mans de G. Bataille a París.

Diferents estudiants i artistes residents en diverses escoles de belles arts d’Europa han creat, amb excel·lent inspiració, unes maletes imaginàries que ara exposen a l’Arts Santa Mónica partint de la lectura de les Tesis. La història, la memòria i la identitat europea són al centre d’aquestes propostes que els estudiants han elaborat tenint com a referents Portbou, com a passatge de frontera i d’exili, i les Tesis benjaminianes. Aquestes reflexions cobren vigència davant l’actual Europa dels refugiats.

L’Escola Llotja d’Art i Disseny de Barcelona reflexiona sobre el paral·lelisme entre els exiliats republicans i els fugitius del nazisme. L’École des Beaux-Arts de Bordeus ha aprofundit en la Tesi VII: “No hi ha cap document de la cultura que no ho sigui també de la barbàrie”. La Weißensee Kunsthochschule de Berlín ha escollit el text messiànic Angelus Novus, en què Benjamin qüestiona la història, el progrés, i projecta el temps històric del passat en el present. Els residents de la Casa de Velázquez de Madrid reflexionen sobre una altra frontera, la d’Espanya amb Portugal, i pensen el món com una biblioteca de béns culturals.

Després de veure aquesta interessant exposició em vingueren a la memòria les paraules de Benjamin: “Cal descobrir en l’anàlisi del petit moment singular, el cristall de l’esdevenir total”. L’exposició és fidel a aquesta màxima.

Enric Umbert és l’autor de L’últim passatge de Walter Benjamin (Edicions 62, 2017).