L’art contemporani pot ser popular

L’art contemporani pot ser una experiència propera per a tothom? L’aposta de la Fundació Joan Miró és un sí rotund. L’exposició Amics imaginaris parteix d’aquesta convicció i ens proposa un recorregut per diverses instal·lacions d’artistes internacionals de renom com Pipilotti Rist, Paola Pivi, Polly Apfelbaum o Jeppe Hein. La majoria de les propostes són obres icòniques que ja han estat exposades a museus de tot el món en les darreres dècades, però que es resisteixen a arribar al gran públic, especialment al nostre país. Ara Martina Millà i Patrick Ronse, comissaris de l’exposició, han pensat un itinerari que convida a petits i grans a acostar-se a aquestes obres tan diferents des d’allò que tenen en comú: la voluntat d’involucrar el públic i convertir-los en co-creadors. Acompanyar ossos polars de colors fets de plomes, endinsar-nos en un bosc de globus o seure en un sofà gegant ens converteix en exploradors d’universos artístics que han convertit en matèria els discursos del nostre temps.

Amics imaginaris s’estructura a partir de 9 instal·lacions distribuïdes tant per les sales d’exposicions com per altres indrets del museu. La instal·lació s’inicia amb We are the Baby Gang, una coneguda peça de l’artista italiana establerta a Alaska Paola Pivi: els seus ossos polars de colors fets de plomes. Óssos grocs, blaus, vermells, roses amb actituds i postures humanes que de lluny semblen peluixos infantils, però ensenyen urpes i dents. Darrere aquest ramat particular ens espera un espai que ens endinsa en un món oníric amb Avec Plaisir, un mural del jove artista belga Kasper Bosmans que recrea l’ambient d’una habitació amb molts llits. La nit és l’espai del somni i la llibertat, però també pot ser el de la sexualitat i la culpa, i aquesta dualitat es reflecteix en els quadres de la sala. Bosmans parteix de la seva experiència com a nen queer i ens mostra criatures d’identitats múltiples, éssers monstruosos i poètics a la vegada, éssers que hivernen o s’amaguen en estat de letargia, innocència i vulnerabilitat.

L’obra que ha inspirat el títol de l’exposició és Tails tale tailes, de la neerlandesa Afra Eisma, l’artista més jove de la mostra. Ninots i altres criatures fets de teles de colors omplen l’espai i esperen companyia. Són personatges que Eisma ha concebut com a amics imaginaris amb qui ens podem asseure i compartir experiències. L’univers de Joan Miró no ha quedat al marge de totes aquestes propostes. És el cas de El potencial de les dones, obra de l’artista nord-americana Polly Apfelbaum que omple el terra de catifes artesanes amb rostres de dones que contrasten amb els quadres de l’àlbum 13 de Miró que copen les parets de la sala. Apflebaum explica que el seu propòsit, a banda de dialogar amb l’obra de Miró, era incloure també l’art dels visitants, i per això els convida a dibuixar i fer creacions que amplien l’obra cada dia.

Una de les instal·lacions que criden més l’atenció és Das Zimmer, de Pipilotti Rist, videoartista suïssa de renom internacional que treballa temàtiques de gènere i sexualitat, i que darrerament projecta els seus treballs sobre mobles o altres objectes. Aquí ha recreat un saló amb un sofà vermell, una làmpada i un televisor on s’hi projecten els seus treballs. La gràcia de la proposta és que els mobles estan construïts a escala sobredimensionada, de manera que quan ens hi asseiem ens sentim petits, com quan ens havíem d’enfilar al sofà per mirar la tele.

La mirada política o social també hi és present. Al pati de l’olivera s’hi ha instal·lat un dels bancs de formes serpentejades de l’artista danès Jeppe Hein creats per a la Biennal de Venècia del 2019. Hein va idear els Modified Social benches amb l’objectiu de canviar les dinàmiques de l’espai públic i afavorir el diàleg entre persones que habitualment no interaccionarien. La crítica política i decolonial la trobem a El joc de la democràcia, de l’artista africà Meschac Gaba; sis trencaclosques que formen la bandera de sis països africans i ens animen a deformar, deconstruir i reconstruir identitats culturals.

L’última sala és un espai amb 1.300 globus de color taronja, una reproducció d’una obra clàssica del britànic Martin Creed, Half the air in a given space que omple la meitat de metres cúbics d’un espai amb globus, i que busca recrear l’experiència de l’aire i l’invisible i la sensació impactant d’endinsar-s’hi. Completa l’exposició una proposta que també és un clàssic, en aquest cas de l’escultor i fotògraf austríac Erwin Wurm: una variant del One minute sculptures que ens ofereix la possibilitat d’esdevenir escultures durant un minut.

El projecte Amics imaginaris es podrà visitar fins el 2 de juliol i es completa amb una extensa programació que inclou diverses activitats adreçades al públic familiar i d’altres que busquen atraure els joves, com el cicle de cinema en col·laboració amb Filmin, Noucinemart i Elástica Films, o el cicle de concerts al terrat de la Fundació que ha portat figures experimentals a nivell visual i sonor com Marina Herlop i b1 NO. El 19 de maig actuen Manso+Adelaida i el 30 de juny la jove cantant de neosoul Bikôkô. El catàleg de l’exposició ha estat concebut en format de llibre infantil a partir d’un relat original de Claudia González Caparrós il·lustrat per Milimbo.