La vida i l’obra d’en Tàpies als arxius gironins

Una nit del setembre de l’any 87 a Cadaqués, després de la tertúlia al Bar Boia, en Rafael Santos Torroella té un somni meravellós: és informat de l’agonia d’en Salvador Dalí i emprèn el viatge per assistir a la seva mort en companyia de l’Antoni Tàpies. Dues visions colossals fins i tot per al subconscient. En Tàpies condueix el cotxe fins a la vora d’un terreny cobert de males herbes. Abandonen el transport i prenen el camí que mena allà on en Dalí pateix el seu calvari. Llavors en Tàpies s’evapora i en Santos Torroella contempla el descens d’en Dalí a l’infern, estalonat per una comparsa de figurants noctàmbuls. L’endemà es lleva fascinat i mecanografia els misteris.

El crític d’art Rafael Santos Torroella (Portbou 1914 – Barcelona 2002) va imaginar-lo com un Virgili en la seva il·lusió dantesca, però no només va conservar l’empremta de l’Antoni Tàpies a la ment, sinó també a les mans, mitjançant l’adquisició de pintures i la producció documental, fruit del tracte professional i personal que ambdós van mantenir des de l’inici de la carrera de l’artista. La figura d’en Tàpies gaudeix, de fet, d’una bona representació a l’arxiu, la biblioteca i la col·lecció Rafael i María Teresa Santos Torroella de l’Ajuntament de Girona, i la seva obra és una preferència del crític, d’acord amb les paraules dels seus quaderns: “Sus cuadros se distinguen por lo superlativo de su diseño, su abundante luminosidad, su sentido del espacio y el movimiento y, particularmente, sus vigorosas, arañadas y erosionadas superficies.” 

La documentació de l’arxiu vinculada a en Tàpies defineix la imatge de la crítica contemporània al pintor i també és una font primària per a l’estudi de la seva biografia. Els arxius il·luminen, per exemple, els temps de la publicació del Dau al set, entre el 1948 i el 1956. D’aquest ventall d’anys, tanmateix, cal situar les activitats d’en Tàpies en l’edició de la revista només fins al 1951. En paral·lel, des del 1948 fins al 1953, en Santos Torroella dirigeix l’editorial Cobalto i és notori que coneix els companys del gremi, atès que el 1949 publica un poema al número de juliol-agost-setembre del Dau al set. El maig del 1953 encarregarà a en Tàpies la portada del primer número del Joc Net, un projecte de revista que es va extingir després de la impressió d’aquell número. Més endavant en Tàpies farà memòria de les interioritats d’aquells dies de premsa en una carta del 17 de juny del 1965 per a en Santos Torroella, farcida de retrets moderats contra en Joan Ponç arran d’unes declaracions sobre la història del Dau al set i amb una lloança impecable a en Joan Brossa.

En penyora de la col·laboració amb el Dau al set, l’editorial ART-3 va obsequiar en Rafael Santos Torroella amb un exemplar de l’edició facsímil tan ben curada de l’any 81, en quatre volums, cadascun dels quals exornat amb un aiguafort original, numerat i signat d’en Cuixart, en Joan Ponç, en Tàpies i en Tharrats, respectivament. Un producte de luxe, ideal per repassar les pàgines més glorioses del Dau al set: el número del novembre del 1950, dedicat íntegrament a en Tàpies per honrar la seva primera exposició en solitari a les Galeries Laietanes, catàleg inclòs; l’Oracle sobre Antoni Tàpies, amb els textos d’en Brossa i un autoretrat del pintor o el número del 1955, editat per en Michel Tapiè, que galeja l’exposició d’en Tàpies a la Galeria Stadler de París.

Els intel·lectuals del règim, tant els addictes com els rehabilitats, van gravitar a l’entorn d’en Tàpies i les revistes culturals en castellà més sòlides i llustroses li van retre homenatge. Era freqüent que parlessin d’ell als Cuadernos hispanoamericanos, la publicació de l’Instituto de Cultura Hispánico. L’ICH era l’òrgan de propaganda de la dictadura a l’exterior i, per cert, va coordinar les tres edicions de la Bienal Hispanoamericana de Arte, el certamen artístic internacional que servia al franquisme per mostrar l’art d’avantguarda espanyol com un símptoma de la liberalitat de l’Estat, una operació interessant per seduir les injeccions econòmiques americanes. En Tàpies va acceptar les invitacions als diversos aparadors que l’ICH fornia als artistes joves: pavellons, ambaixades, exposicions internacionals…

En Santos Torroella admirava de tal manera en Tàpies, que les pintures d’un van inspirar els versos de l’altre. Les garlandes poètiques, la descripció del somni al·ludit a l’inici d’aquestes ratlles, el retrat que va dibuixar del pintor protegit entre els fulls dels dietaris són testimonis que en Tàpies era la debilitat del crític.

L’arxiu Rafael Santos Torroella custodia les sèries gairebé completes d’aquelles revistes més prestigioses de l’època: els Cuadernos hispanoamericanos, la Revista de Occidente i els Papeles de Son Armadans. D’aquesta darrera capçalera despunta la correspondència entre l’editor, en Camilo José Cela, i en Rafael Santos Torroella, que tracta sobre la gestació del número 57, del desembre del 1960, consagrat a l’Antoni Tàpies i il·lustrat per ell, amb les contribucions acadèmiques i literàries de personalitats locals com en Rafael Santos Torroella, en Joan Miró, en Joan Brossa, en Blai Bonet i l’Alexandre Cirici i globals com en Giulio Carlo Argan i l’Herbert Read.

En Santos Torroella admirava de tal manera en Tàpies, que les pintures d’un van inspirar els versos de l’altre. Les garlandes poètiques, la descripció del somni al·ludit a l’inici d’aquestes ratlles, el retrat que va dibuixar del pintor protegit entre els fulls dels dietaris són testimonis que en Tàpies era la debilitat del crític. Els documents de l’arxiu en deixen constància i les peces de la col·lecció glateixen amb el mateix sentiment, entre les quals es distingeix un autoretrat del 1947, un dibuix amb un estil més evocador d’en Joan Ponç contemporani que no pas premonitori de les dècades madures d’en Tàpies. El pintor era, d’altra banda, molt afectuós amb en Rafael i la Maite Bermejo. La carta d’en Tàpies enviada des de París, datada el 16 de gener del 1951, és una mostra de la franquesa i la generositat de les seves relacions amb el matrimoni.                       

Enguany hi ha una revifalla en la divulgació de la vida i de l’obra d’en Tàpies amb motiu del centenari del seu naixement. A través d’una poderosa difusió que implica pòdcasts, articles, edicions especials de diaris, etc. Els mitjans impulsen l’aniversari del pintor informalista i la concurrència visita feliçment les exposicions programades a la Fundació Tàpies. Per tant, és previsible que els investigadors, els diletants i, tant de bo, el públic general, tingui la pruïja inconsolable d’enriquir el seu coneixement i aleshores serà bo que cadascú sàpiga tots els remeis que té a l’abast per esmorteir tanta incontinència. L’arxiu, la biblioteca i la col·lecció Rafael i María Teresa Santos Torroella ocupen una posició competent en l’entrellat de les fonts per a l’estudi de l’Antoni Tàpies.