La llavor de Màtria o barbàrie (Angle Editorial) és la voluntat de definir el «matriotisme», terme que les editores Júlia Ojeda Caba, Anna Punsoda Ricart i Marta Roqueta-Fernández utilitzen per donar nom al seu projecte: «El d’un nacionalisme feminista, que  vol actualitzar el nacionalisme des del feminisme i el feminisme des del nacionalisme». Així, posen sobre la taula que l’Estat no pot estar construït sobre cap mena d’injustícia i que sovint les dones no hem estat reconegudes en igualtat de condicions dins de relat nacional. El punt de partida del llibre és que el projecte polític de la nació catalana no pot deixar de banda els principis d’un feminisme interseccional.

Les trenta dones reunides al llibre comparteixen generació, del 1985 al 1995, són d’àmbits molt diferents i els seus escrits parteixen de la pròpia experiència. Es tracta d’una obra polifònica que aspira a la creació d’una màtria que no deixa ningú al marge i on els drets de totes són la prioritat nacional. Per això parlen dones lesbianes, trans, racialitzades, discapacitades… i ho fan des d’àmbits tan diversos com la pagesia, la salut, la política, l’economia, la història o la religió. Tot i que la major part del llibre són assajos escrits per les convidades, també trobem alguns en format de conversa amb Marta Roqueta-Fernández. Destaca la de Saray Rodríguez, que parla de la discriminació de la comunitat gitana catalana en l’àmbit cultural, escolar i sanitari i de com el feminisme català paio no té  en compte la lluita pels drets que les dones gitanes duen a terme diàriament.

És una obra que aposta per la superació del desequilibri territorial per aconseguir que el sentiment de catalanitat interpel·li a tothom que és de més enllà de Barcelona. Al capítol «Superar lo centralisme» Laia Arnau denuncia que «la idea de nació que hem creat com a universal en realitat és masculina, barcelonacentrista i rica; una falsa universalitat que mos ha relegat a moltes als marges i a no tenir veu».

El missatge és clar: necessitem un feminisme interseccional que articuli el projecte polític de la nació catalana perquè totes ens hi puguem sentir representades.

Màtria o barbàrie reivindica, també, l’aranès i la inclusió de la cultura occitana en la catalana; assenyala el racisme estructural de les institucions de l’estat i la falta d’interseccionalitat en el moviment disca, en el qual la lluita lingüística i nacional encara no hi té lloc. Destaca el capítol escrit per Laura G. Ortensi on explica: «No hi ha res més capacitista que pensar que una persona disca només pot opinar sobre tolidures, com si cap altre àmbit d’interès o de lluita conformés el seu dia a dia. A més, fer-nos renunciar a la llengua és amputar-nos el vehicle d’expressió fonamental». Respecte a l’àmbit de la religió, Montserrat Dameson, politòloga, parla de la falta de referents de les dones joves, catòliques i catalanes: «A l’imaginari català, imaginar-se un catòlic és imaginar-se algú d’adscripció nacional espanyola i tics franquistes», i reivindica que això ja queda molt lluny de la realitat de moltes parròquies, sobretot de fora de Barcelona, on les dones catalanes tenen un paper predominant.

A més, l’obra posa sobre la taula la lluita per la desigualtat d’oportunitats i de condicions per motius de gènere en el sector empresarial, sanitari i dels mitjans de comunicació. La periodista Pilar Carracelas parteix de la seva pròpia experiència per explicar que en els mitjans de comunicació la veu de les dones és poc valorada, poc escoltada i fins i tot silenciada. Assenyala que en  molts debats i programes la dona «no compleix cap altre paper que el de ser dona», i que és un espai on es perpetuen els estereotips de gènere: «Una dona que defensa les seves idees de manera apassionada i directa és percebuda negativament, mentre que en els homes aquestes mateixes qualitats són percebudes com a signes d’autoritat i de fortalesa». Així, fa una crida a la necessitat d’escoltar més a les dones i d’acostumar-se a la seva presència pública. També es reivindica el lloc del català en les xarxes socials. En aquest sentit, és interessant l’exposició que fa Ofèlia Carbonell de l’evolució que ha fet el català en aquest àmbit, ja que en un principi estava reclòs a plataformes informatives i de coneixement, com ara Viquipèdia, però ara ja és un espai de trobada per a les noves generacions, que socialitzen a través de les xarxes sense canviar de llengua.

• 

  Opinió

  Per un nacionalisme feminista

  Júlia Ojeda, Anna Punsoda i Marta Roqueta

Tots els discursos tenen de rerefons la falta de consciència lingüística que fa que el castellà predomini en aquests àmbits i com això es veu empitjorat perquè s’entén el moviment per l’alliberació del gènere com a independent de l’alliberació nacional. En definitiva, es critica i s’assenyala el discurs excloent de la dreta independentista, equiparant-los amb «l’espanyolisme més ranci».

El missatge és clar: necessitem donar un valor social de prestigi al català per fer-lo útil en tots els àmbits, de la mateixa manera que necessitem un feminisme interseccional que articuli el projecte polític de la nació catalana perquè totes ens hi puguem sentir representades.