«El més important d’un escriptor és sempre la seva màscara»

Quan vàrem organitzar aquesta entrevista, no m’imaginava que en Julià de Jòdar (Badalona, 1942) desvelaria un complot de tal magnitud. La gota que ha fet vessar el got ha estat la publicació recent de La casa tapiada a l’editorial Comanegra, que ja li havia tret a la llum Els vulnerables i l’anhelat somni de la trilogia completa L’atzar i les ombres. Hauríem pogut arribar a la conclusió que amb La casa tapiada, el testament coral d’en Gabriel Caballero, es clausurava un cicle de testimonis incòmodes, veritats ficcionades, ficcions hiperrealistes, veus contradictòries, construccions complexes i somnis trencats, però sembla que una de les aventures literàries més ambicioses de la literatura catalana té corda per estona.

Què és La casa tapiada?

La primera qüestió, d’entrada, és que s’ha de dir que estem davant del que sembla ser una mena de biografia. Però hem de desconfiar-ne per la quantitat de veus anònimes o sota pseudònim que surten, totes amagades rere no se sap quina mena de rara convicció que posseeixen la veritat o que encarnen la Veu de la Història o que, en els moments més il·lustres del biografiat, disposaven de seient a la primera fila dels fets i, per tant, ho saben i tot i això ho proclamen. Però hem de desconfiar. I hem de desconfiar perquè, com ho demostren les mateixes veus que parlen d’ell d’aquesta manera segada, ningú no va arribar mai a accedir del tot a en Gabriel Caballero, i això és així perquè en Gabriel Caballero era terriblement esmunyedís. Tenia por de la fusió amb la realitat. En Gabriel no es vol fondre amb el món perquè té por de dissoldre’s.

És un rebel?

Més que un rebel és un aliè que no té prou valentia com per arribar al límit, en el fons. No té prou confiança.

La desconfiança és una de les premisses de les teves obres. La multiplicitat de veus i la gran quantitat de contradiccions generen confusió dins un mateix doll narratiu en què res acaba de ser clar i hi ha una mescladissa contínua de veritats i de ficcions dintre més ficcions encara més envitricollades…

Continuo, perquè la cosa es complica, ja que la segona i tercera qüestions són encara més animals. Perquè… A veure! Qui ha editat, tècnicament, aquesta biografia? Un senyor que ens diu que és el Noi que va prendre el relleu del Noi que va prendre el relleu de l’Eulògia, que es fa passar per fill no conegut o no sabut de Gabriel Caballero, és a dir, del biografiat. D’acord. Aquest senyor agafa el material que li deixa un tal Lotari, que s’ha mort i per tant no pot tenir cap paper en tot el material que ha organitzat, i fa el que vol sense que ningú el controli.

De la manera com ho expliques, tot es fot cada cop més interessant…

I ara parla en Julià de Jòdar, que soc jo, perquè el senyor Lotari em va venir a veure: «Escolti, senyor de Jòdar, vull fer una biografia del Gabriel Caballero i jo sé que vostès durant una època varen ser molt amics». I jo, Julià de Jòdar, et puc dir ara, i aquí, a tu, Jaume, que li vaig explicar una quantitat de coses que ningú no sabia, viscudes per mi en viu i en directe, de primera mà, amb en Gabriel Caballero. Doncs res de tot això no ha sortit en el llibre.

Sens dubte és molt desconcertant.

I jo em demano… Qui dimonis ha fet aquesta censura? Perquè el senyor Lotari va demostrar estar entusiasmat amb tot el que jo li explicava! Per tant, aquí hi ha algú, probablement l’editor, el Noi que va prendre el relleu del Noi que va prendre el relleu de l’Eulògia, a qui tot el que vaig explicar al senyor Lotari no li ha agradat gens ni mica. Per tant, comencem per aquí.

Comencem per aquí…

I ara ve l’altra part. Aquest senyor que diu que és el Noi que va prendre el relleu del Noi que va prendre el relleu de l’Eulògia explica al senyor Lotari, al primer capítol, que va conèixer en Gabriel Caballero en un bar i que tot d’una varen entendre que es tractava del seu fill desconegut fins aleshores. Fantàstic, i això ho dic irònicament, perquè aquest és el testimoni d’ell, d’ell i de ningú més. I els editors, efectivament i gràcies a això, quan es mor el senyor Lotari arriben a aquest patracol. Ara bé, em consta, a mi, Julià de Jòdar, que en Gabriel Caballero, en l’època ja molt tardana de la seva vida, va reprendre relacions, a distància però cordials, amb la mare d’aquest suposat fill seu. De tant en tant parlaven amb motiu de les publicacions que anaven apareixent. Ell mateix li enviava els llibres dedicats quan ella en veia alguna notícia pels mitjans. A mi em consta que quan aquesta senyora es va morir, en Gabriel Caballero la va visitar abans de l’instant definitiu. Sabent tot això, creus tu que, si en Gabriel Caballero hagués tingut un fill no sabut amb ella, ella no l’hi hauria dit ni que fos al llit de mort?

Seria lògic.

Per tant, aquest Noi que va prendre el relleu del Noi que va prendre el relleu de l’Eulògia té una pinta d’impostor que no saps per on agafar-lo. Deducció meva, de Julià de Jòdar? Doncs que aquest Noi vol fer-se amb la franquícia d’en Gabriel Caballero. I què ha fet amb la biografia? L’ha agafat de banc de proves. I és així, doncs, que no sabem si tots els textos que ell diu que ha agafat de l’arxiu del seu pare, o d’aquest pretès pare, són realment d’en Gabriel Caballero o més aviat un invent de taller literari propi, una mena d’assaig en dansa per fer-se escriptor i demostrar-ho públicament. Només els escoliastes i historiadors podran arribar a deduir algun dia si els documents que s’incorporen a La casa tapiada són autèntics o no. O sigui, que s’haurà de dur a terme una feina d’investigació a la Biblioteca Nacional de Catalunya per validar la seva autenticitat. Per tant, comencen a sonar les trompetes d’una amenaça de pròxim llibre publicat, que segons tinc entès diuen que es diu La resurrecció de la carn. I, pel que sembla, es tracta d’una obra de Gabriel Caballero que veurà la llum pòstumament.

«En les novel·les d’en Caballero l’ambició del novel·lista no troba correspondència en l’ambició del personatge, i per això queda a mig gas, com passa amb alguns personatges de Samuel Beckett»

I quin paper jugues tu en tot això?

Aquí és, en efecte, on apareix en Julià de Jòdar. Perquè en Gabriel Caballero i jo érem amics, i ell sabia que jo era un escriptor secret que no tenia ganes de publicar gaire, per no dir gens. I de cop, un dia, surt un llibre publicat amb el meu nom, però jo sé que és ell qui ho ha fet. I l’hi dic: «Com és que has abusat de la meva confiança?». I ell em respon el següent: «Home, com que tu no pensaves publicar, i tens un nom tan literari, doncs jo, com que no era conegut, vaig agafar-lo per fer-me’l meu». De fet, el mateix Isidor Cònsul ja va intuir tot això a la primera crítica que es va fer d’aquesta obra, que era L’àngel de la segona mort, quan va deixar escrit que «Julià de Jòdar» semblava més un pseudònim que un nom real. Jo, en aquell moment, li vaig dir a en Gabriel que s’estava extralimitant. Ell va apel·lar a la nostra amistat i em va demanar permís per continuar fent-ho com a favor personal. Total: ell va anar fent carrera i jo em vaig veure obligat, per amistat, a parlar en nom d’ell com si l’autor dels volums fos jo. I la farsa ha durat fins ara.

Estàs dient que tots els llibres que s’han publicat sota el nom de Julià de Jòdar no són d’en Julià de Jòdar?

Exacte.

Com has pogut aguantar en silenci tant de temps?

Com he dit, fins ara m’he vist obligat a fer veure que jo era l’autor dels textos quan no era així. A en Gabriel Caballero li era igual que tot aquest teatre desmantellés de soca-rel la possibilitat que algun dia jo volgués publicar els meus llibres amb el meu nom, els textos que a hores d’ara són secrets. Però, pel que es diu a La casa tapiada, tot i que jo no he vist confirmacions enlloc, en Gabriel Caballero és mort. Llavors ha arribat un punt en què potser ens veiem obligats a arribar als tribunals.

Als tribunals?

No em queda altra opció. Perquè la publicació de La casa tapiada –aquesta suposada biografia d’un mort, Gabriel Caballero, amb el meu nom, quan en teoria tot plegat hauria d’haver arribat a un punt final quan no ha estat així– és la gota que ha fet vessar el vas. Des de Comanegra hauran d’afrontar les conseqüències dels seus actes. Sobretot ara en què sura l’amenaça de la possible futura publicació d’un altre llibre, en aquest cas pòstum, titulat La resurrecció de la carn. I, pel que sembla, tornaran a fer servir el meu nom, Julià de Jòdar, per difondre’l. Potser tot plegat aconseguirà que jo, al final, sí que acabi publicant el meu primer llibre amb els meus textos secrets amb el meu propi nom. Amb la qual cosa, tindrem, en el mercat, diferents llibres publicats amb un mateix nom, Julià de Jòdar, quan en realitat els autors seran, en el fons, diferents.

I quin títol té, aquest primer llibre realment teu amb escrits secrets?

Es podria dir Les nits en blanc. I es podria llegir com una resposta quixotesca idèntica a la reacció que va tenir en Cervantes amb l’Avellaneda.

Fins i tot quan has recollit premis per a Julià de Jòdar estaves fent un paripé?

Jo he anat recollint tots i cadascun dels guardons que ha anat guanyant en Gabriel Caballero amb aquests llibres, sí. Què havia de fer, si no? Quan va merèixer el Premi Ciutat de Barcelona amb L’àngel de la segona mort, un cop va rebre el milió de pessetes es va comprar un cotxe i en Gabriel Caballero va desaparèixer, perquè en Gabriel Caballero no és el personatge que explica la seva suposada biografia, és molt més tril·lero i de barri que aquesta aparença pseudorespectacle que ens vol encolomar.

I també és falsa la teva suposada participació a la trilogia de Fot-li a cura de de Xavier Bru de Sala, Miquel de Palol i Julià de Jòdar?

No, la participació d’aquest Julià de Jòdar als tres volums del cicle Fot-li sí que és meva, com també és meva la imatge de coberta del primer lliurament, en què m’hauria agradat que s’hagués amagat un xic més la meva panxa. Hi varen haver discussions al voltant de la coberta, però no hi va haver res a fer, en aquest sentit estètic.

I com va sorgir aquesta col·laboració vostra tan plena de mala llet patriòtica?

Un cop amb L’àngel de la segona mort en Gabriel Caballero va obtenir el Premi Ciutat de Barcelona, en Fèlix Riera se’m va acostar i em va demanar si jo no tenia pas textos inèdits, perquè en aquell moment en Riera estava gestant L’Esfera dels Llibres. Jo tenia, entre els meus escrits secrets, uns epigrames, que són els que varen acabar sortint a Fot-li, que som catalans! juntament amb altres elements contemporanis i sàtires disteses. Però jo, que no volia sortir tot sol, li vaig dir a en Fèlix Riera que parlés amb en Xavier Bru de Sala, a qui jo havia conegut el novembre del 1977 en una trobada a Gràcia en què es va discutir sobre si calia entrar o no a Comissions Obreres o si, com deia el PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional), en el qual militava en Bru de Sala, s’havia de crear un nou sindicat a nivell nacional. Després es va afegir en Miquel de Palol, i fins i tot li vàrem proposar a en Baltasar Porcel. Però, clar, en Porcel navegava pel seu compte, jugava en una altra lliga, i no s’hi va acabar apuntant.

De fet, i si parlem d’aquestes sàtires disteses o d’aquests atacs a figures d’aleshores que no surten amb el seu propi nom, dins La casa tapiada hi ha tota una part dedicada al Mestre que ja havia vist la llum dins Fot-li, que som catalans!

Efectivament. Tot aquest text es troba aquí recuperat, refet i recompost. Perquè algú ha saquejat, fins i tot, el Fot-li, que som catalans! sense que ningú m’hagi avisat o demanat permís. En tot això jo soc una víctima del corromput sistema literari català, i ho pots dir ben alt en aquesta entrevista que m’estàs fent.

Consideres que La casa tapiada és una altra novel·la del temps dels cors solitaris com L’home que va estimar Natàlia Vidal; una altra novel·la en l’Era de la Dislocació com El desertor en el camp de batalla; o una altra No-Novel·la del Temps de la Mort de la Innocència Històrica com Els vulnerables?

He de parlar com a lector o com, en aquest cas?

Potser has de parlar com a víctima d’en Gabriel Caballero…

Sí, això mateix: com una víctima de les seves trampes. [Pensa] Jo diria que aquesta dubtosa biografia que és La casa tapiada potser conté totes aquestes possibilitats. Per començar, ja em diràs què és en Gabriel Caballero si no és un cor solitari. Tanmateix, no sé si els anys que van del 1962 al 1977 formen part d’una Era de la Dislocació, però tampoc no està tan lluny, aquest període, d’una mena de dislocació. Amb el 62, any molt decisiu, assistim al principi del que serà una posada en dubte del franquisme i de la seva legitimitat, que havia durat fins aleshores amb l’excusa de la pau després de la guerra. Es podria assegurar, doncs, que la dislocació del franquisme comença durant aquesta anyada precisa. I, pel que fa al 77, es podria afirmar que aquest any s’inicia la dislocació de l’antifranquisme, quan l’oposició antifranquista ajuda a fer la Constitució espanyola i l’Estatut de Sau. Entre aquests dos anys hi ha un bon grapat de terratrèmols protagonitzats per Comissions Obreres, el Moviment Estudiantil o els grups anticapitalistes dintre de les dinàmiques de les fàbriques, per no parlar del Maig del 68, que seria tot un altre tema. En poques paraules: entre aquestes dues dates hi ha molt sarau i molta transformació, moviments que trastoquen les inèrcies del temps.

Per acabar de respondre’t, dins d’aquesta cosa que porta per títol La casa tapiada, que en teoria ha fet aquest fill no sabut del Caballero, ja no hi ha innocència històrica. Totes les veus aquí incloses expressen una visió ja assimilada de la història al marge de tot, a mig camí entre l’anècdota o la crònica. Tot i això, aquests materials podrien ser interessants per a historiadors que volguessin caçar mostres de l’esperit de l’època. Tanmateix, no trobem esperit crític en les seves confessions. Sols potser detectem algun cas comptat que és una excepció a l’influx general, com el del personatge que, quan parla del 68, ho fa com si fos boig, inventant-s’ho tot. I si parla com ho fa, en el fons, és per justificar les confidències i confessions que va cantar a la policia. Per tant, aquesta figura no fa altra cosa que crear una mena de relat heroic en què es vol redimir tot fent-nos creure que ell és, i va ser, un radical. Però tot plegat no és altra cosa que un gran autoengany. Diria que aquesta subjectivitat, com les altres de La casa tapiada, mai no acaba de ser sincera del tot.

Una de les idees que obtenim després de la lectura de La casa tapiada, a través d’aquestes històries que es neguen mútuament i es contradiuen i s’esqueixen en una mar de dubtes, és que hem arribat a un punt en què la consciència històrica no només és morta sinó que acaba essent una impossibilitat absoluta?

Si ho mires fredament, La casa tapiada és una crònica de la decepció. Aquestes persones varen ser joves i, al llarg de la vida, no acaben de madurar bé les seves vivències amb esperit crític i revelen l’estat del país, i és així com entenem per què s’han viscut quaranta anys d’autonomia. Però sí que es pot trobar un mèrit, possiblement de l’editor, en aquestes pàgines, i és que aquest trauma de manca de perspectiva simbolitza el que ens ha portat al fracàs de l’1-O. La casa tapiada és un fresc de les renúncies i de la poca capacitat d’autocrítica d’aquella generació. Abans parlaves del Mestre, doncs en relació amb un amic mort, hi ha un moment en què s’enceten un seguit d’acusacions que van per aquesta via.

De fet, aquestes acusacions, i l’esperit condemnatori d’algunes pàgines, m’han recordat els textos del darrer Pier Paolo Pasolini, el dels escrits corsaris i les cartes luteranes… I Pasolini és una constant que es troba no només a La casa tapiada sinó a totes les altres obres publicades sota el nom de Julià de Jòdar.

Fins i tot a La casa tapiada es parla d’un projecte de revista en què es volia fer un homenatge a Pasolini, que va ser un profeta perquè tot el que va dir que passaria va acabar passant.

En aquesta òrbita condemnatòria, dins La casa tapiada es parla d’un altre gran autoengany com el que va ser la Transició, entesa com una Traïció en aquestes pàgines, així com en moltes altres…

Aquí es fa referència a en Bernat Muniesa, professor d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona, quan parla, en dos volums, de La España Lampedusiana, i ho fa des d’aquesta perspectiva. Pel que sembla, el senyor Lotari era un expert en això de la recerca de «l’estèril veritat», perquè es veu d’una hora enfora que ell cercava la veritat, però aquesta s’esmuny. Segur que el saltataulells d’en Gabriel Caballero, que estava per tot arreu o procurava estar-ho, va conèixer el Bernat Muniesa, com vaig fer jo en el seu moment. Perquè jo, amb el Bernat, vaig ser company de generació i de lluites quan ell treballava a Salvat i jo treballava a Planeta. Tots dos formàvem part de les lluites sindicals en l’àmbit editorial.

Sincronicitats temporals, com diria Carl Gustav Jung…

La casa tapiada mostra perfectament com en Gabriel Caballero volia tenir tentacles pertot, es va voler alimentar de tot per crear les seves novel·les, que al meu entendre són fallides perquè la seva ambició està molt per sobre de la grandesa de l’objectiu del personatge principal. Com bé saps, a les grans novel·les els personatges s’eleven per sobre de les seves possibilitats amb objectius immensos. En el cas de les novel·les d’en Caballero, l’ambició del novel·lista no troba correspondència en l’ambició del personatge, i per això queda a mig gas, com passa amb alguns personatges de Samuel Beckett, que no acaben de sortir del forat però tampoc no s’acaben d’enfonsar del tot.

També el senyor Lotari es queda a mig gas en la seva recerca desesperada d’alguna cosa que no acaba de trobar mai del tot: ni concreta la biografia de Zapata, quan el troba als Encants, ni enllesteix la biografia de Gabriel Caballero… I tot acaba essent una munió de textos dispersos.

Fixa’t que Zapata als Encants comença amb aquests textos dispersos, que tu comentes, però hi ha un moment en què en Lotari acaba trobant el manuscrit encara inèdit del que serà la novel·la El metall impur, un testimoni del moment. I diu que l’autor ja s’ha mort. Però ja s’havia mort, en Gabriel Caballero, quan en Lotari va fer la troballa? De cap de les maneres! Si aleshores encara no s’havia mort, qui ens diu que ara sí, que s’ha mort? Perquè les notícies que tinc no són gens clares. En un determinat moment, en Gabriel Caballero va dir que deixava d’escriure i que desapareixia.

Que és el marc temporal en què es publica El desertor en el camp de batalla, el seu aparent comiat de les lletres i del món.

I ara me’l donen per mort recent, quan en Lotari ja ho va pensar quan va trobar El metall impur als Encants. En què quedem? En teoria aleshores la família s’havia desfet de les possessions d’en Caballero. Llavors en Lotari va iniciar una recerca per trobar els referents reals a partir dels referents novel·lescos i aquesta mateixa recerca va acabar formant part de l’edició final d’El metall impur. I és a través d’aquesta recerca quan es converteix en el lector ideal d’en Gabriel Caballero, fins a arribar a l’extrem d’acabar sortint en el mateix llibre a la recerca de la veritat impossible, ja que en Gabriel Caballero s’ho inventava tot, com és lògic en un novel·lista, per altra banda. Però tot aquest procés és, en realitat, una pedrera per obtenir materials que expliquen vivències pròpies. L’evolució d’en Lotari és la següent: amb Zapata als Encants troba textos dispersos i un manuscrit que després l’orienta cap a noves investigacions entre la realitat i la ficció; amb El metall impur va encarant una sèrie de testimonis que desmenteixen el manuscrit; amb La casa tapiada sols és capaç de topar amb veus desconcertades i desconcertants, fins al punt que simplement engega la gravadora, els interlocutors parlen i parlen i diuen la seva, a vegades sense solta ni volta, i al final s’omplen fulls i més fulls fins a arribar a aquest patracol de cinc-centes pàgines en què es diu que en Gabriel Caballero ha mort quan això, a mi, no em queda clar. Jo poso la seva mort en dubte perquè no hi ha elements objectius que la verifiquin.

No hi ha res que no sigui misteriós i enigmàtic en aquestes pàgines, precisament…

A La casa tapiada hi ha una cosa significativa: l’editor no ha fet una acció tan senzilla i elemental com anar a parlar amb l’empresa que va enderrocar la ruïna on en teoria hi havia l’arca en què pretesament va fer introduir en Gabriel Caballero per clausurar-s’hi i, en teoria, morir. Però com va morir? De què? Tenia una malaltia terminal i va decidir tancar-se en un darrer gest teatral? Si va entrar a la casa tapiada, com ho va fer, ell que ja era vell? Algú el va ajudar? Potser aquest impostor usurpador que ara vol ocupar el seu lloc? Ens ho hem d’imaginar com una pel·lícula: una arca plena de pols, d’humitat, i, quan l’obren, a dintre hi ha una mena de mòmia. No hi ha ningú que ens hagi descrit això amb documents oficials en cap cas, però en teoria aquesta hauria estat la mort d’en Gabriel Caballero, en cas que s’hagués mort. No tenim, tampoc, cap paper amb un justificant de la seva defunció enlloc. Tampoc notícies als diaris. Si és a Badalona on va morir, i concretament a la casa dels seus avis, on és el paper que ens informa d’aquesta mort? En una biografia aquests són detalls fonamentals. No sabem res de res. A veure si en Gabriel Caballero apareixerà per una altra banda a través d’aquest fill no sabut i impostor. Per tots aquests motius, l’anunci de la futura publicació d’aquest manuscrit que porta per títol La resurrecció de la carn em fa més por que una pedregada.

No és possible que en Gabriel Caballero hagi acabat marxant a la seva illa atlàntica com ell mateix anunciava a les pàgines d’El desertor en el camp de batalla?

Podria ser, però he de dir que els meus amics a l’illa no m’han informat d’una possible arribada seva. No em consta. I he de dir que si en Gabriel Caballero coneix aquesta illa de narcos, però tranquil·líssima, perquè allà tothom hi viu amb absoluta naturalitat, és, altre cop, gràcies a mi.

Totes aquestes complicacions per obstaculitzar les línies autobiogràfiques em fan pensar en les estratègies de Carles Hac Mor de deixar pistes falses i d’embolicar la troca de la seva vida i de la seva obra… Per què tanta dificultat?

Perquè un no sap qui és.

I, com que un no sap qui és, ha d’impedir que els altres arribin a fer-se’n una idea, per mínima i errònia que sigui?

El més important d’un escriptor és sempre la màscara. L’única veritat d’un escriptor és la seva obra.

Idea que enllaça amb l’obra, referenciada a La casa tapiada però també al llarg de l’obra completa que Gabriel Caballero publica com a Julià de Jòdar, de Ryunosuke Akutagawa…

Recordo, l’any 1969, haver deixat, a en Gabriel Caballero, una edició francesa de Rashômon et autres contes publicada per Le Livre de Poche. El molt dimoni no me’l va tornar mai, com tantes altres coses que m’ha robat al llarg de la vida… A mi m’agradava especialment aquest autor per la seva capacitat, en més d’un relat, de fer parlar els fantasmes, estratègia que més tard en Gabriel Caballero va fer servir precisament a L’home que estimava Natàlia Vidal just en l’instant en què fa garlar l’espectre del Titus Pelagay. També recordo que en Gabriel Caballero apreciava el conte d’Akutagawa en què un pintor feia servir la seva filla com a model per a una escena infernal sobre un paravent en què del cel cau un carro amb cavalls enfollits.

És de molt mala gent no tornar llibres estimats!

Ja hi estic acostumat. Amb actes com aquest constata el seu caràcter de depredador intel·lectual. Una de les característiques més essencials d’en Gabriel Caballero era aprofitar qualsevol cosa que li deies per després incorporar-la, sense que poguessis saber amb precisió per quins set sous, a les seves escriptures. Ara bé, després de llegir La casa tapiada detecto moltes coses que no crec que siguin seves, sinó més aviat d’aquest Noi que va prendre el relleu del Noi que va prendre el relleu de l’Eulògia que vol que tothom pensi que és el seu fill i, en el fons, no està fent altra cosa que utilitzar el seu fals pare per experimentar literàriament. Una d’aquestes coses curioses és la relació entre en Gabriel Caballero i en Terenci Moix, per exemple. En Caballero era més poruc i més covard que en Terenci, tot s’ha de dir.

«Tota aquesta complexitat tramada de superposicions de cultures, de llengües, d’orígens, de consciència de classe i d’història viscuda és Faulkner i és Vargas Llosa i és Onetti»

No va voler, en Caballero, retratar en Terenci Moix en una obra avortada com era Retrat de l’artista grimpaire?

En realitat es titulava Retrato del joven artista trepador.

Exacte, perquè en Gabriel Caballero va començar escrivint en castellà…

Clar! En Gabriel Caballero era un noi del mateix barri que jo. Ell era de Guifré i Cervantes, entre el Progrés i el Gorg, i jo era de la zona del carrer Tortosa, en ple Gorg. Estàvem a un tret de fona i muntàvem batalles a pedrades entre xavals.

I, al fons, el Pont del Petroli… Un dels escenaris reincidents en les obres d’en Gabriel Caballero signades com a Julià de Jòdar.

El Pont del Petroli és una ruïna fascinant que remet a la Campsa de l’època de la dictadura de Primo de Rivera. Representa un testimoni, una precarietat, un misteri i un lloc on jugar amb el perill. Per a en Gabriel Caballero té un valor històric i sentimental.

L’escriptura joyceana també és molt important, per a en Gabriel Caballero.

El Retrat del jove artista adolescent de James Joyce li va agradar especialment. El va llegir a la Biblioteca de Catalunya l’any 1966. També li va agradar el Thomas Mann de Carlota a Weimar, perquè aquí el filldeputa de Thomas Mann fa parlar en Goethe i li fa amollar tota una sèrie de consideracions al voltant del poble alemany, que titlla de bàrbar. I, com que en Gabriel Caballero és un nedador a contracorrent, va quedar molt impressionat amb aquesta estratègia discursiva d’en Mann, per dir-ho així, de ser capaç, amb els sants collons, d’autoreivindicar-se com el Goethe contemporani en l’època de l’Alemanya nazi. En el fons, en Caballero admirava, de Thomas Mann, aquesta capacitat d’ocupar l’escena i la càtedra amb la soltesa que el caracteritzava. En canvi, en Gabriel Caballero mai no em va parlar dels Dublinesos de James Joyce, que a mi sí que em va agradar molt quan el vaig llegir. No només «Els morts», que és ja un conte canònic. També en Terenci Moix va fer servir Dublinesos per a un títol seu: La increada consciència de la raça.

Convé que parlem dels problemes d’en Gabriel Caballero amb les dones?

Tots els problemes amb les dones neixen d’un de sol: la problemàtica que tenia en Gabriel Caballero amb la seva mare.

Que immortalitza a Noi, ¿has vist la mare amagada entre les ombres?, precisament.

Exacte! Tot això és la seva vida. La coberta no pot ser més clara: una vampira que xucla la sang del noi. No oblidem, no sé si s’ho inventa o no, que al segon volum de L’atzar i les ombres, El trànsit de les fades, explica que veu despullada la seva mare quan aquesta es dutxa. I això, clar, és un pecat capital!

Perquè primer desitja aquell cos i després descobreix que és el de la seva mare. La revelació no pot ser més edípica!

D’aquí la necessitat de la prostituta del Barri Xino.

Una de les coses curioses de La casa tapiada és que posa en dubte el que s’havia explicat a L’atzar i les ombres, gairebé com un procés de reformulació infinita a partir de contradiccions constants que dificulten un relat únic i unívoc.

Perquè en Gabriel Caballero no se sap. I les recerques i les màscares representen aquesta dificultat de ser qui és i de saber qui és. I m’atreviria a afirmar que La casa tapiada tampoc no resol aquesta qüestió, no. Això reflecteix la incomoditat d’en Gabriel Caballero de pertànyer al món. Perquè un cop que va deixar el seu món originari no va saber encaixar en cap altre. Per això es va fotre en una quantitat de merders impressionant: que si les fàbriques, que si el teatre, que si la literatura, que si les reunions clandestines, que si els grups antifranquistes, que si els intel·lectuals de l’època, que si les editorials i les traduccions… Tal com jo el veig, no és que en Gabriel Caballero tingui una pretensió més elevada que la mitjana de la societat, és que té una sensibilitat altra. No és noi de bar, de crits. Recordo molt bé que ell anava a jugar al futbolí a la Rambla perquè tenia por de jugar al futbolí al seu barri perquè eren molt més bèsties que ell. S’acoquinava. Aquest caràcter sensible li ve de la seva mare, i és d’aquí que té por dels homes i se sent incòmode entre ells. La recerca contínua, les contínues màscares, són una insistència per tal que se li reconegui aquesta sensibilitat.

La coberta de La casa tapiada, precisament, conté un quadre de James Ensor que ens ho indica: My Portrait Surrounded by Masks. És un retrat de màscares, un retrat en què el mateix retrat entra a formar part del joc de màscares.

Efectivament. I el personatge mira l’espectador amb un barret de plomes. Es tracta de l’escriptor solitari, i sensible, enmig de les màscares.

La imatge no podria ser més adient… I, en tot això, l’editorial Comanegra ha jugat un paper clau per a l’obra de Gabriel Caballero: el conviden a tornar a l’escriptura i ho fa amb el projecte Matar el Monstre i el volum d’Els vulnerables; continua amb l’edició íntegra de la trilogia L’atzar i les ombres, revisada. I ara tenim La casa tapiada.

Aquesta és l’altra: tampoc no sabem si en Gabriel Caballero és mort quan surt L’atzar i les ombres. Hauràs de parlar amb en Jordi Puig de Comanegra per resoldre aquesta qüestió… Soc la primera persona interessada que tot això es resolgui com més aviat millor. Com s’ha gestionat tot això? Amb una agència literària? Amb un marmessor? Pensa que L’atzar i les ombres es va publicar fa quinze mesos. És possible que en Gabriel Caballero hagi mort durant aquests quinze mesos? O encara és viu? Perquè si res de tot això no s’acaba aclarint jo em veuré obligat a contraatacar com a autor dels meus propis textos, fins ara invisibles i secrets. La pregunta clau és aquesta: per què a La casa tapiada s’ha de remarcar tant que en Gabriel Caballero s’ha mort? Per què és important, narratològicament, que s’hagi mort? No és possible que l’impostor necessiti tenir aquest pretext per presentar-se com l’hereu, no només de nissaga sinó també de ploma literària, de Gabriel Caballero, que en mans seves s’ha convertit en una franquícia i la vol aprofitar fins a les màximes conseqüències? El que més em preocupa, tanmateix, és l’amenaça, que ja es comença a estendre, de la pròxima publicació de La resurrecció de la carn. I això jo ja no ho podré tolerar en cap cas.

Parlem de l’estil d’en Gabriel Caballero.

Fins ara l’escriptor ha anat practicant una sèrie de recursos estilístics complexos, certament, i a La casa tapiada topem amb altres possibilitats textuals. O bé en Gabriel Caballero va experimentar o bé l’impostor que es fa passar pel seu fill està assajant l’estil que s’haurà de continuar edificant en el futur. Això és de gran interès per als escoliastes de l’obra d’en Caballero.

I pel que fa a aquesta anunciada La resurrecció de la carn, saps si es tracta del primer capítol d’una nova trilogia que en Gabriel Caballero havia promès en obres anteriors?

A La casa tapiada hi ha una cosa una mica infernal o demoníaca. Perquè, fixa-t’hi, alguns elements d’aquesta anunciada trilogia surten aquí en capítols concrets, com tot el tema de les multinacionals, que en Caballero deia que volia investigar literàriament. Aquí aquesta investigació s’ha convertit en un capítol sencer amb els alemanys i els americans de les fàbriques de pintures. La segona companyia té, fins i tot, capital de la família mallorquina March! També en Caballero tenia fal·lera pel món del teatre: doncs aquí trobem tot un capítol dedicat al món del teatre, en el qual s’inclou la Natàlia Vidal. Finalment, també havia promès, en Caballero, un llibre sobre els intel·lectuals de l’època: també hi són. Totes aquestes trames industrials i mercantils, intel·lectuals, de lluita antifranquista i de cultura havien estat anunciades, i les trobem aquí, una rere l’altra. Maquiavèl·licament, perspicaçment, potser el senyor Lotari o el Noi que va prendre el relleu del Noi que va prendre el relleu de l’Eulògia ho introdueixen per justificar que són els materials que havia promès, en un principi, el mateix Gabriel Caballero, o bé són materials directament inventats que han sorgit d’aquelles profecies primigènies.

I per què no li vares parar els peus, a en Gabriel Caballero, quan tot això va començar?

Perquè un cop tot havia començat, i es varen anar difonent els llibres al mercat, ja va ser impossible parar-li els peus. I tot va ser entrar en una roda que ens ha portat just ara fins aquí. I jo, l’autèntic Julià de Jòdar, a hores d’ara soc més secret que en Josep Palàcios.

Doncs l’impostor com a mínim és bo perquè deu haver trobat, en algun lloc, les teves lectures de Palàcios i per això el cita al principi i dins de La casa tapiada…

Per això dic que tot és demoníac. Segurament l’impostor és més llarg que tots nosaltres junts. I la cita de Palàcios, tot s’ha de dir, és molt bona.

I encaixa en aquest joc de màscares, de miralls, de laberints, en què l’única alternativa per comprendre el secret, possiblement, és dir i desdir alhora. Precisament La casa tapiada és una obra que es fonamenta en el dir i en el desdir.

Ara ho hem entès bé, això! Probablement l’impostor ha après molt de llegir en Gabriel Caballero i és més llest del que ens pensem. Ha portat les escriptures d’en Gabriel Caballero a l’extrem, i això ha permès que lligui amb el que s’està fent ara. Per tant, amb raó, si acaba veient la llum La resurrecció de la carn, jo, l’autèntic Julià de Jòdar, hauré de respondre, i ho faré sortint a la plaça pública i desmentint el que calgui i oferint la meva versió dels fets, que es titularia Les nits en blanc. I el que t’estic explicant aquí ho hauré d’explicar, també, als jutjats.

Encara no entenc com és que has aguantat tant…

És que jo sento una flaca per l’amistat. Pensa que varen ser moltes hores de compartir peripècies, de parlar de literatura, de teatre, de cinema… I tota aquesta comèdia ha durat fins que jo ja no he pogut més. Li vaig acabar dient, a en Gabriel Caballero, que fes el que volgués però que em deixés en pau, que m’oblidés. I és aquí quan vàrem perdre el contacte i no n’he sabut res, fins al punt que ni havia sabut, fins a la publicació de La casa tapiada, que havia mort, i per això tot plegat em sembla un cúmul de falsedats interessades. Entenc que durant un temps en Gabriel Caballero va tenir aquesta necessitat, però moralment ja no la puc acceptar més. Ja tinc una edat.

Tot aquest teatre s’entén, també, perquè el teatre va ser l’element clau que va fer que en Gabriel Caballero connectés amb el món.

El teatre va ser el que el va alliberar. A través del teatre es va alliberar del pes de la nissaga, del pes de la mare, del pes del barri, del pes del silenci, del pes d’allò no sabut, no explicat, no evidenciat però que, tanmateix, és latent, és evident, però de maneres gens superficials. Es va alliberar, en definitiva, del dolor. El dolor que va sentir, per exemple, pel pes del seu avi patern, un alcohòlic faldiller, que no tenia ni pel tabac i, en canvi, comprava espardenyes i feia tallar els cabells als nanos pobres… I en Gabriel va patir molt, pel seu avi, un home deixat de la mà de Déu que va morir, de cop, als seixanta-cinc anys per una embòlia, una feridura. La família vivia la situació i la relació amb preocupació, mantenint una certa distància, com si no volguessin que el mal fat se’ls encomanés. I això en Gabriel Caballero ho percebia amb la pròpia pell, aquella incomoditat, com un acte tancat en ell mateix, i a la vegada amb una enteresa cap enfora que feia que no mostrés les misèries en públic. Aquesta màscara explica les altres màscares: l’emmascarament d’una vivència real, interna a la família, que cap enfora s’ha de mostrar amb estoïcisme i gens de victimisme, gens de queixa, gens de vergonya. Perquè es tractava d’una qüestió de dignitat. Aquesta era, doncs, una màscara benèfica, però no deixava de ser una màscara.

El teatre va ser per a ell un ritu de passatge cap a la maduresa?

Perquè amb el teatre ho va deixar tot enrere. Però s’ha de tenir en compte, en aquest ball de màscares, que ell no és actor, el que realment vol és dirigir la comèdia. I d’aquí que després es faci escriptor. Perquè, és clar, el que ell volia era manar. Vol ser un omniscient que reguli la vida dels altres. En el fons això no deixa de ser un rastre del sentiment d’omnipotència que també l’aclapara quan escriu. Però va cometre l’error de casar-se massa de pressa amb la Natàlia Vidal, que d’altra banda era una noia excel·lent, vaig tenir la sort de conèixer-la. De fet, vaig tenir la sort de veure-la fent teatre abans de conèixer en Gabriel Caballero. Diria que això va ser l’any 1963 en una Antígona de l’Espriu… Ell la devia conèixer el 1965. En l’aspecte relacional, la Natàlia Vidal no em va interessar, però en l’aspecte teatral em va agradar molt. Tenia una veu magnífica i una presència increïble. Quan es varen casar ell va avortar la seva carrera teatral, que és un tema molt curiós d’en Gabriel Caballero. Llegint La casa tapiada comprovem que era algú que es boicotejava sistemàticament. I em va sorprendre que es llencés a la piscina com a escriptor, molt probablement a partir d’una cuirassa com és el meu nom, pensant que jo seria compassiu amb ell pels llaços d’amistat que aleshores ens unien. Es fa escriptor, sí, però amb el nom d’un altre. Per tant, es tira a l’aigua, però ja amb la voluntat de no ofegar-se a partir d’aquest flotador salvavides carregat d’alteritat com és la màscara que tria.

De fet, podem llegir La casa tapiada com una galeria d’autoboicots d’en Gabriel Caballero…

Sí, però pensa que cada autoboicot és també una forma de preservació. Perquè ell té molta por d’exposar-se tal com és: en el barri, entre els companys, amb les noies, a la fàbrica… Sempre s’amaga. La gent no acaba de saber amb qui se les heu. La casa tapiada confirma aquesta qüestió, ja que no hi ha ningú que realment l’hagi arribat a conèixer del tot, només llegim aproximacions sovint adulterades. Hi ha un moment un noi que parla de quan varen fer feina junts a la fàbrica de pintures i diu que promovia les coses esperant que els altres les acabessin.

Ho tenc precisament apuntat aquí al quadern: a la pàgina 38 trobam escrit que en Gabriel Caballero «solia aixecar la llebre perquè els altres la cacessin».

Això mateix!

A la mateixa pàgina 38 també llegim que «No volia ser qui era, sinó qui estava per ser» i que la seva divisa hauria pogut ser que era «constant en la inconstància». De fet, el canvi de llengua també obeeix a aquest autoboicot i a aquest instint de preservació, perquè el seu destí natural era escriure en castellà però llavors passa al català, trencant el lligam amb els seus orígens i el seu barri, tot aconseguint, aparentment, que els lectors naturals de les seves obres mai no hi acabin d’accedir.

Però aquí hi ha la part grimpaire pròpia de les classes populars immigrades que volen un ascensor social. Normalment, aquestes persones acaben essent mecànics, electricistes o peons de fàbrica. Em refereixo a la gent dels tallers mecànics de la Badalona d’abans, s’entén, i a les químiques que hi havia vora mar amb tota la merda que llençaven. Encara és un miracle que siguem vius, nosaltres que ens fotíem dins l’aigua com si res! I aquí es veu que en Gabriel Caballero està tocat pel cuc d’una mare, que en aquest aspecte sí que era un estímul positiu: era una dona que no acceptava la derrota de la seva família en termes socioeconòmics. És a dir, va inocular en el Gabriel aquesta insatisfacció. I ell, d’una manera o de l’altra, va agafar la torxa de fer que la família pugés a un nivell superior respecte l’altra gent del seu barri, que és una cosa semblant que duu a terme l’impostor, el Noi que va prendre el relleu del Noi que va prendre el relleu de l’Eulògia sembla que es vulgui agafar a en Gabriel Caballero per, a través d’aquest formar part fictíciament de la seva nissaga, investir-se d’una possibilitat d’ascensió dels seus límits. I, per tant, en Gabriel Caballero no va a fer feina a una fàbrica, sinó que estudia. En això la seva mare és implacable i ho té clar. Llavors la qüestió de la promoció a través de la llengua és una altra manera de pujar: la gent assenyada de Badalona, la que aleshores feia el batxillerat, són tots catalanoparlants. I tots vol dir tots. La gent de classe mitjana de Badalona, el seu mirall, és catalanoparlant. Aquí trobem la seva pedra de toc, quan ell es diu «jo he de ser com aquests». A mi no m’ho va explicar mai amb aquests termes, però ho puc afirmar a partir de la perspectiva que ofereix el temps.

«En literatura els ambients no només es fan amb vestits, amb els decorats o amb les caracteritzacions; també es fan amb la llengua»

Doncs quina diferència amb la situació d’ara…

I, encara més, que el tema de la llengua el preocupés és evident. Després hi ha tota la història de quan va conèixer el Salvador Espriu a l’escola de teatre i la resta de coses del seu itinerari existencial. Però, pel que fa a la llengua, el català per a ell és un vehicle.

Per tant estam parlant d’un personatge camaleònic, com el Ripley de Patricia Highsmith, que farà tot el que pugui en benefici propi.

Ara t’explicaré una altra anècdota que no recordo si es troba aquí a La casa tapiada, però que sí que sé del cert perquè me la va explicar ell fa temps. En Gabriel Caballero va treballar una època en una fàbrica, però com que li quedava lluny de casa, com explica a les pàgines d’El metall impur, va fer moviments per traslladar-se a la fàbrica de la Tinta, just a davant del Pont del Petroli. Als matins treballava i a la tarda passava unes quantes hores al laboratori, en període de proves. Un cop va intentar parlar amb els mossos del laboratori, nois que eren bàsicament de treball manual, no eren tècnics sinó aplicadors, i ho va fer en català, en sentir-lo li varen dir «Tu no ets català, oi?». Allò el va frenar en sec. Però, en canvi, a Barcelona va a fer teatre a una escola catalana. És interessant tenir tot això en compte per entendre la seva temeritat i la seva audàcia, típiques de grimpaire. Com és que, després d’haver vist l’obra de l’Espriu sense haver-la entès, en lloc d’acoquinar-se, pensant que si no ha entès allò no entendrà res del teatre català del moment, el que fa és fotre’s de cap a l’escola de teatre?

A les pàgines 66 i 67 de La casa tapiada aquest fet queda degudament referenciat: «Camí de casa, el Gabriel no parava de preguntar-se com era que la llengua del poeta li era negada malgrat que entenia el català de peixateres, farmacèutics, companys d’escola i aficionats al bàsquet de la Plana. Aquella mateixa nit va decidir que l’endemà pujava a Barcelona a matricular-se a l’Escola de Teatre». I a partir d’aquí, la seva renaixença.

Aquesta és la part aparent, però la part profunda és que ell ho va fer per ascendir socialment. Ho sé, també, perquè m’ho expliquen companys seus de batxillerat. I, clar, com que tenia xamba, arriba a un lloc en què no només es parlava en català, com a resistència i com a manera de lluitar contra el franquisme, sinó que també hi havia estones en castellà, en part per dissimular, en part perquè era necessari. Aleshores ja va participar en un espectacle pel centenari d’Unamuno i en espectacles de poesia. I en Gabriel Caballero va formar part d’aquestes coses perquè recitava molt bé en castellà. Anava a cegues, però li anava bé.

I llegeix Valle-Inclán i comença a establir aquests lligams d’estil amb l’esperpent, que també és un dels fonaments d’Espriu i de Larra.

Que també els va descobrir per pura xamba. Uns companys seus d’escola li varen dir d’anar a la biblioteca per anar a llegir tebeos i patufets. Però quan hi varen anar un dia no en varen trobar cap, de tebeo ni de patufet. Els seus companys no hi varen tornar, però en Gabriel Caballero sí: perquè va descobrir en Larra i en Valle-Inclán. I els va llegir. Pel seu compte, certament. Això diu d’ell que va adquirir una consciència de diferenciació notable perquè, entre altres coses i això també em consta, era el primer de la classe en llatí i literatura. En això hi ha un paral·lelisme amb en Terenci Moix, perquè en Terenci va aparèixer a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual per construir-se un món cultural distint. Sempre estava per allà enmig, parlant amb tothom… Es va fer amic de molta gent, era un noi encantador i molt seductor, molt intel·ligent, i a través de l’Adrià Gual va entrar en contacte amb molta gent important de l’època. És la mateixa estratègia d’en Gabriel Caballero. Per tant, aquí hi ha una conjunció d’elements d’interès legítim i genuí, però també d’interès d’escalador. No m’estranya que en Gabriel Caballero, en efecte, volgués escriure el seu Retrat del jove artista grimpaire perquè ell també ho era. Jo, en canvi, no ho he estat perquè he estat un escriptor secret. Ell no. Ell volia lluir, ressaltar, ser vist. I això és interessant.

I què et sembla l’estil d’en Gabriel Caballero en els llibres que ha publicat sota el teu nom?

Em sembla que ell encara no sap quin estil té ni tindrà perquè aquí hi ha moltes variacions d’estil. Entre Zapata als Encants, El trànsit de les fades, L’home que va estimar Natàlia Vidal, El metall impur, El desertor en el camp de batalla, Noi, ¿has vist la mare amagada entre les ombres?, La pastoral catalana o La casa tapiada hi ha moltíssimes diferències estilístiques. Fa la impressió que adapta l’estil a cada tema que vol fer. Però això no deixa de ser admirable.

Natura de camaleó?

Més aviat natura d’autodidacta. Es tracta d’una persona que ha llegit coses que li han generat un interès, se les ha apropiat i així ha anat conformant, tret típic de l’artista, una plàstica que ha anat evolucionant constantment. Si La casa tapiada l’hagués escrit realment en Gabriel Caballero, no podríem fer altra cosa que admirar la seva multiplicitat d’estils. Quina diferència entre La casa tapiada i L’àngel de la segona mort, per exemple, que com a llibre és més maganyat i no té tanta soltesa ni familiaritat amb la llengua literària que fa servir. Perquè a mesura que va escrivint, en Gabriel Caballero es familiaritza amb la llengua i es va traient la cotilla espriuana. No oblidem, ell m’ho havia dit, que quan feien la Ronda de mort a Sinera, amb aquella immersió de gairebé sis hores cada dia, ell se sabia de memòria tot Espriu: podia recitar-te de memòria el que li demanessis. I això li va quedar tan enganxat a l’ànima que, per fer novel·la, li va costar molt de treure-s’ho de sobre.

Perquè hi ha un bon grapat de lectores i de lectors que destaquen que l’escriptura d’en Gabriel Caballero, en efecte, espriueja. En part pel to esperpèntic i de narrativa neogrotesca de la seva prosa?

El fet clau de la carrera d’en Gabriel Caballero com a escriptor és que ell vol fer novel·la, i la vol fer tal com la feien Vargas Llosa i Onetti. Jo diria que el primer capítol de La casa tapiada beu molt d’El astillero.

«Gabriel Caballero no escriu per venjança. A les seves novel·les hi veig, sobretot, la compassió d’un dickensià»

A La casa tapiada també hi ha molt de Faulkner.

Faulkner, per descomptat! En Gabriel Caballero vol fer novel·la, i la vol fer tan enrevessada com el seu món interior, com el món d’on ve, que no l’entén ni poc ni molt. Perquè és un món aparentment ordenat i senzill però en realitat és molt complex, ja que té al darrere les històries de la gent de la República, de persones que varen viure i patir la Guerra Civil, de la distància sideral entre aquell barri i el centre de Badalona, des d’on consideraven que la perifèria estava habitada per purrialla murciana revolucionària molt perillosa… I no ho dic jo, ho diu en Joan Sales. Per tant tota aquesta complexitat tramada de superposicions de cultures, de llengües, d’orígens, de consciència de classe i d’història viscuda és Faulkner i és Vargas Llosa i és Onetti. I en Caballero necessita explicar persones, no titelles. La llengua d’Espriu li serveix per a segons què, però només a un nivell, que connecta amb Valle-Inclán i Larra, que és el desencant amb el món, l’acidesa i el trauma de separació entre diferents mons que no es toquen però que entre ells es toquen els collons, perquè el que s’ha de fer amb el món és tocar-li els collons.

És cert que, com a novel·lista, en Gabriel Caballero complica molt els seus llibres fins convertir-los en laberints. Els converteix en reptes, fet que encaixa amb les concepcions de Miquel de Palol quan diu que el que fa és esforçar-se com a escriptor perquè el lector hagi d’esforçar-se al seu torn.

És així. Pensa, per exemple, en El desertor en el camp de batalla: només la història d’amor interracial entre els joves ja hauria bastat per bastir els punts forts d’una novel·la. Però això no és suficient per a en Gabriel Caballero, que hi afegeix en Ximo Ximoi dalt del terrat i s’afegeix a si mateix al soterrani amb la seva obsessió de voler aconseguir, com ell mateix ho diu, un «best-seller de qualitat». I què és un «best-seller de qualitat»? Ni ell ho sap! Al meu entendre es tracta d’un objectiu absurd, perquè per ser un best-seller has de sortir a la plaça a vendre el peix i això en Gabriel no ho vol fer, és tímid i una mica aristòcrata, té un rei al cos, a diferència d’en Baltasar Porcel, que era un corsari, o d’en Terenci Moix, que volia ser una figura pública. El cas és que El desertor podria haver estat una obra molt més senzilla, però en Gabriel Caballero és expert en complicar-ho tot, la complicació és la seva manera de transmetre la complexitat intrínseca del món.

El desertor en el camp de batalla precisament presenta un joc de nines russes de novel·listes que inventen altres novel·listes. El volum es presenta signat per Julià de Jòdar, quan en realitat no hauria de ser així per tot el que has explicat i perquè tu encara ets un escriptor secret. El cas és que la història, en part, està protagonitzada pel mateix Gabriel Caballero, que al seu torn s’inventa un novel·lista que es diu Venanci Mur, que a la vegada s’inventa un altre novel·lista anomenat Anselm…

Exactament! I dintre de l’argument després fan acte d’aparició l’Home Prim i l’Home Gras. Si t’hi fixes, es tracta d’un anar traient-se responsabilitats de sobre de manera constant. En Gabriel Caballero no es pot quedar amb una sola màscara o una sola situació. És la seva natura d’escorpí. Ha de caure contínuament en la pròpia trampa de la picada verinosa. Un constant embolic de la troca.

Troca que a La casa tapiada sembla arribar al paroxisme…

I pensa que es tracta d’una cosa que no pot evitar. Ell no pot agafar una línia argumental única i prou. Per a ell seria un fracàs. Fixa’t: amb la història d’amor entre jovençans li bastaria, com també li bastaria la descripció que fa, minuciosa, del Barri Xino. Però ell, tot i que tingui els materials, no en té prou. Ho ha de complicar i manipular fins al límit. I això acaba essent, per part d’en Caballero, és una reivindicació de la singularitat. Però, com et deia abans, el nivell espriuà no li basta, tampoc. Després hi ha la necessitat d’enllaçar amb altres nivells, i és aquí on ha de fer servir una altra llengua, la llengua que obeeix a la llengua mitjana de la tribu, que és la que genera el tou del lector. Però en Gabriel Caballero, crec, no arriba a això, segons la meva visió crítica, per la complexitat dels materials que usa i per l’acumulació incontrolable d’elements històrics, psicològics, ambientals i lèxics. I al final tampoc no aconsegueix arribar a aquest lector que es mereixeria una literatura normalitzada, diguem-ho així. És clar que pots agafar la llengua d’en Josep Pla, però en Pla no va fer novel·la significativa en aquest sentit.

No, la literatura d’en Josep Pla és una altra cosa…

La prova està en un fet que en Gabriel Caballero explica sovint: la idea aquella que el referent inicial de reflexió a partir del qual ell troba l’encetament de la seva producció és el poema «In Memoriam» de Gabriel Ferrater, que és una composició en vers narrativa, un poema purament narratològic i de Bildungsroman, de l’experiència d’un nano de catorze anys. I, quan el llegeix, entén que li és útil per a la història que ell vol escriure del seu noi de catorze anys. Fixa’t, doncs, que el referent primordial d’en Gabriel Caballero és un poema! Ara passa tu d’un poema de sis pàgines a una novel·la de tres-centes… I clar, tot això explica per què li va costar tant, a en Caballero, que en Jaume Vallcorba li publiqués la primera novel·la quan encara es deia La pira dels dies. Perquè en Vallcorba no acabava de veure clar, dins d’aquelles pàgines, l’excés de materials que contenia. En aquella època hi havia, per un cantó, un Jesús Moncada que escrivia a partir de la naturalitat de la llengua i, per l’altre, en Quim Monzó i companyia, que eren més juganers, més experimentals. Llavors la llengua literària d’en Gabriel Caballero no tenia el pòsit suficient, no estava madura. I ell, això sí que ho tenia, tenia molt d’amor propi i es va estar deu anys picant pedra amb el que acabaria essent el primer volum de la trilogia, L’àngel de la segona mort. Des d’aquesta perspectiva, la llengua és per a ell el gresol sobre el qual ell aconsegueix construir un estil propi, un estil que li serveix per explicar les coses que ell necessita explicar. I, no obstant això, encara es detecten oscil·lacions, dubtes o altres elements poc ben col·locats, talment construccions massa construïdes, per dir-ho d’alguna manera. Si jo vaig acceptar el furt del meu nom, en part, és perquè aquella escriptura seva encaixava, en un sentit o l’altre, amb les meves pròpies concepcions literàries.

Responen, doncs, els treballs d’en Gabriel Caballero, marcats per la multiplicitat d’estils, a la teva visió del que hauria de ser la literatura?

Sí, tenen dignitat. No és el que jo voldria de la meva escriptura secreta, però, tant per tant, li concedeixo la confiança, li concedeixo el meu nom. De fet, l’altre dia en Bernat Reher em va comentar que l’estil d’en Gabriel Caballero s’ha rejovenit trenta anys, i que encaixa amb escriptures recents com la de Borja Bagunyà i Els angles morts. Cosa que demostra que l’autoria és d’un noi jove, o sigui, el Noi que ha pres el relleu del Noi que va prendre el relleu de l’Eulògia…

Precisament un dels laments d’en Gabriel Caballero era que no havia permeat ni tengut continuïtat en les generacions més joves… Però, tot i que ha costat, i el procés ha estat lent, ha aconseguit que la seva proposta estètica hagi gaudit de connexió i de continuïtat amb la literatura catalana d’ara.

Estaria bé que ara, que encara no sabem si s’ha mort o no, ressuscités, i que la seva resurrecció fos una mostra d’aquesta connexió amb la literatura catalana actual.

I estàs d’acord que els personatges d’en Gabriel Caballero parlen per sobre de les seves possibilitats, com va dir en Valentí Puig en una declaració en què comentava que les criatures de L’atzar i les ombres parlaven gairebé com personatges de Racine?

Ni tan sols els personatges més rebregats de Shakespeare parlen amb un anglès vulgar de taverna de l’època. El to sempre és alt. Des d’aquesta perspectiva, podem dir que en Gabriel Caballero dignifica les classes populars amb un llenguatge potent que no és el que els aristòcrates de les lletres suposen que és el que en teoria haurien de fer servir. No, no estic d’acord amb el que diu en Puig. A més a més, si tu sents parlar les classes populars, no només les catalanes de Catalunya o Mallorca o València, sinó les murcianes o les genuïnament andaluses, tu detectes que parlen molt bé la llengua. Una altra cosa és la corrupció urbana. Però el català i el castellà genuïns era parlat, pels avis d’en Gabriel Caballero, amb molta propietat. I, si t’hi fixes, aquell castellà que parlaven estava empeltat de catalanismes que venien de la mateixa Múrcia! Perquè el darrer cognom de l’avi matern d’en Gabriel Caballero era Ros, i el cognom últim de la dona d’aquest senyor era Blaya, i ni Ros ni Blaya, malgrat la i grega, no són castellans. Sigui com sigui, la voluntat d’en Gabriel Caballero era clara: amb la seva llengua tots i cadascun dels personatges, tant prostitutes com comissaris, han de generar una ambientació amb el seu llenguatge. I en literatura els ambients no només es fan amb vestits, amb els decorats o amb les caracteritzacions, també es fan amb la llengua, i això en Valentí Puig no ho tenia en compte en el moment de fer la seva afirmació. El mateix Espriu dona molta consistència verbal als seus personatges més populars.

En Gabriel Caballero escrivia, com Reinaldo Arenas, per venjança?

No. Jo en les novel·les d’en Gabriel Caballero veig, sobretot, compassió. Són, les seves, novel·les compassives d’un dickensià. Fins i tot la carta que fa a en Jaume Vallcorba mostra una mena de complicitat, malgrat les seves diferències i la seva separació. En el fons, en Jaume Vallcorba i en Gabriel Caballero varen tenir una relació molt ambivalent, i al final no es varen acabar posant d’acord en termes econòmics.

Però sí que sent fascinació pels mecanismes del poder, no?

Sí, i de poder en tots els nivells, si t’hi fixes. A La casa tapiada trobem com en Gabriel Caballero es relaciona amb els poderosos en totes les capes: socials, intel·lectuals, polítiques… I després hi ha la corrupció, la frustració i la decepció que es generen de l’acostament a les altes esferes. El senyor Lotari, i això és virtut seva, sabia estirar molt bé la llengua de la gent.

Semblava que La casa tapiada clausurava un cicle, el d’en Gabriel Caballero, però les teves respostes indiquen el contrari, com si en realitat obrís una porta al futur…

El temps ho dirà. Jo només dic que si en Gabriel Caballero no s’ha mort, ves tu a saber com podria començar, en cas que la poguéssim llegir, La resurrecció de la carn. Potser seria amb un primer capítol que podria mostrar un possible reencontre entre un Gabriel Caballero que en realitat no s’havia mort i un dels seus amors fallits, aquesta tal Isarda que apareix en els darrers tempos de La casa tapiada a través d’un episodi estrany que no s’acaba d’explicar del tot, i que sens dubte és degudament novel·litzat per l’impostor, un fet inquietant i encara no resolt a la Plaça Raspall, amb Mossèn Xemeneia i els Apatxes del Poble Sec. Doncs bé, aquest primer capítol de La resurrecció podria començar més de quaranta anys després d’aquest episodi. Jo, Julià de Jòdar, com a escriptor secret m’ho puc imaginar perfectament. Veig la Plaça Sant Jaume. En Gabriel Caballero en una cadira de rodes empesa per una caribenya. Porta una manta. Les ungles ben empolainades. Un fulard italià li envolta el coll. De cop i volta, apareix una senyora alta, maca, un xic grassoneta, cabells arrissats, blanquinosos. Va i li diu: «Què? Com ens vares enganyar fent veure que t’havies mort a La casa tapiada tancant-te a l’arca i ara et veig aquí, despert com un gínjol!». Podria ser un molt bon començament. De fet, és tan bon començament que si La resurrecció de la carn no comença així potser me l’adjudico per començar jo Les nits en blanc. Perquè si fins ara jo he deixat que en Gabriel Caballero agafés el meu nom i fes el que volgués, potser a partir d’ara el que puc fer jo és agafar en Gabriel Caballero i fer el que em roti. Llavors serà quan s’obrirà una nova vena en el sistema literari, tant si és viu com si és mort, i ajustarem comptes finalment.