Gordon Matta- Clark: deconstruint el Macba

“Es necesario organizar el reposo de las masas”, resa un dels Documentos de Acción Contemporánea del GATEPAC 1932- 34, exposats a la nova mostra de la Col·lecció Macba. Racionalitzar l’espai mitjançant una intervenció urbana d’arrel social. És el constructivisme que defensava Le Corbusier quan arribà a Barcelona l’any 1928. Un plantejament que apostava per la destrucció del Districte V, el barri Xino de la ciutat. El “sanejament” de la zona no va ser tan sols objectiu urbanístic de principis de segle, sinó, decennis més tard, una de les fites de la renovació actual de Barcelona. Les construccions del MACBA, el CCCB, les facultats universitàries, l’organització del Sónar, etc. són el resultat d’un pla d’activació i higiene d’aquell Xino que ara és Raval. O pitjor, que ara és ravalejar (v.).

Perquè el derrocament d’edificis i la reorganització de l’espai volen eradicar la pobresa i la insalubritat, o eradicar els pobres? Noves construccions, pujada del lloguer, vigilància de la zona. Aquesta és una de les conseqüències de l’organització del repòs de les masses: la neutralització del conflicte. Ja fou assajat amb Haussman i la renovació urbanística parisenca. Com en aquella obra de Mauro Folci, “NOIA”, en què apareix la força ensinistrada d’una societat reduïda a benestar social. En canvi, un sanejament diametralment oposat és el que realitza Gordon Matta- Clark, patent a les obres que ocupen el segon gran eix de l’exposició i veritable reclam del programa. Amb els seus Building Cuts, buida estructures arquitectòniques fent de la intervenció urbana una pràctica artística.

La descomposició a la qual Matta- Clark sotmet els edificis intervinguts és oposada a la voluntat de bastir que encara hi havia a Le Corbusier. La deconstrucció del subjecte i el llenguatge, que desmunta els mites de la nostra identitat i de la nostra lògica, aquí s’aplica a nocions com la propietat o l’ús privat de l’espai. Hi ha la temptació d’observar Matta- Clark dins una òptica post-minimalista, però no, ell no fa escultura monumental. Desfà els edificis a base de seccions a pisos, teulades i parets. Els demoleix poc a poc, els dissecciona en un work in progress que no té final. És curiós que en la seva obra no hi hagi cap agressió evident, cap violència continguda contra un objecte. S’hi respira, en canvi, una mescla entre l’anarquia entremaliada que hi ha en la noció de joc de Fluxus, les irreverències dels Situacionistes i el carisma immediat que tenia Yves Klein. Però oferint, tot i això, quelcom nou i totalment personal.

A Conical IntersectionMatta- Clark ideà una secció en forma de con que travessa dues cases datades del segle disset al conegut districte de Les Halles, a París, que patiria alhora una gran i controvertida reestructuració (es destruí el seu històric mercat) per encabir-hi el Centre George Pompidou. Fotografies i filmacions del procés. El Macba és un dipòsit privilegiat d’aquest material que l’artista utilitzava per registrar les accions, tenint al seu càrrec un total de 44 fotografies vintage, un negatiu i una diapositiva intervinguda. A la mostra de la Col·lecció, trobem un generós recull de peces que testimonien des de les accions al Bronx en 1972, fins a les realitzades a Gènova i, sobretot, a Nova Jersey, on es situa Splitting, la imprescindible esquerda vertical d’una casa unifamiliar partida per la meitat. Office Baroque, a la ciutat d’Anvers, és l’altra acció destacada, seguint la línia de les anteriors: fuga de llum dins l’habitatge ara desprotegit.

Precisament les reaccions de la gent davant el nou Pompidou és el que filma R. Rossellini a Le Centre Georges Pompidou, omplint així el tercer gran eix de l’exposició. El cineasta, sense dir ni una paraula de discurs, critica els nous públics de massa sorgits després d’acabar amb la personalitat de tot un barri. És l’efecte del que abans comentàvem sobre el Raval. De la mateixa manera, aquelles institucions abans esmentades com a símbols de seva construcció, són també epicentres de nous públics de massa. I amb la feliç coincidència que el museu de París era el model de Kunsthalle que imita l’edifici blanc de R. Meier. Si el discurs de la mostra fos més explícit, podria pensar-se en el Macba com a referent de l’autocrítica museística, completant la deconstrucció del centre que ja ha iniciat la mostra de Rita McBride. Sembla, amb aquestes dues exposicions, que el centre hagi trobat un discurs coherent a desenvolupar. El portarà fins al final?

Font: Quaderns fràgils    Twitter: @Quadernsf