Gaudí, l’espia

Avui dia 10 de juny fa 90 anys que va morir Antoni Gaudí. La seva obra i personalitat continuen fascinant estudiosos d’arreu del món. No fa gaire, el Gaudí Research Institute, liderat per Manuel Medarde, Pere-Jordi Figuerola i Marià Marín, ha recuperat caixes planes de documents inèdits sobre l’arquitecte. Jordi Verbis ens ho explicava en aquesta crònica que recuperem avui amb motiu d’aquest aniversari.

“Va ser a Stuttgart on vaig descobrir la relació entre Gropius i Gaudí. En 1907 Walter Gropius visita Barcelona. Va a veure Gaudí, que es troba immers en les obres de la Sagrada família”, m’explica l’arquitecte Jordi Bonet, sec al seu costat. Som a una taula del restaurant Principal de Barcelona. Trobada dels protagonistes del congrés mundial de Gaudí. “Però el futur director de la Bauhaus no s’atreveix a destorbar l’arquitecte reusenc, enfeinat. Més tard arquitectes de l’entorn de l’escola alemanya aniran a Barcelona a completar la seva formació amb els referents modernistes”. I els que van accedir als seus documents, segons Bonet, se’ls quedaven i en marxar s’emportaven un tros de Gaudí.

És un detall a tenir en compte. El Gaudí Research Institute, liderat per Manuel Medarde, Pere-Jordi Figuerola i Marià Marín, ha recuperat caixes planes de documents inèdits sobre l’arquitecte. Materials que s’analitzaran per experts d’arreu d’Europa i que serviran de pont cap al primer congrés mundial dedicat a Gaudí -octubre d’aquest any- i que girarà al voltant de la Colònia Güell. Informació privilegiada que ara, amb tal iniciativa, ha de poder organitzar-se i ser digitalitzada per tal que Barcelona aculli, en un futur, una Biblioteca Gaudí i un Arxiu Gaudí. Hi haurà temps per fer-ho: es celebraran congressos biennalment fins el 2026, centenari de la mort de l’arquitecte.

Però tornem a Gropius i Gaudí. És curiós que els paràmetres d’una arquitectura racionalista, de principis funcionals, acabat asèptic i rebuig a la decoració (Gropius), siguin deutors d’unes formes a vegades pintoresques i excèntriques (Gaudí). “La forma segueix a la funció” deia el lema de la Bauhaus, i a primera vista sembla que les formes exteriors de Gaudí i la segura rotunditat de les seves estructures vagin per camins diferents. Però Arnold Walz, que seu a l’altre costat meu, em desmenteix aquest estereotip: “Avui no tenim un model global de construcció que pugui durar vint anys i hauríem de tenir-ne un. Per exemple recuperant en l’arquitectura corrent aquestes formes modernistes que teniu, serien de gran utilitat”.

Walz, arquitecte i enginyer, un dels primers en crear programes de computació que fan models CAD per a planificació enginyera. “El que influeix de Gaudí en la meva feina no és tant el treball final com la idea. M’influeix la seva manera de tractar les proporcions i el càlcul d’estructures. La seva manera de treballar és encara vigent, hi ha un treball per mòduls interessant”. Com en el racionalisme modern i l’esperit Nouveau de Le Corbusier? “Sí, exacte. El resultat formal pot semblar diferent, però la idea és la mateixa. Gaudí canviava les formes i les necessitats tradicionals per introduir nous recursos i en base a una finalitat: mantenir l’equilibri. Ahir, com avui, la gravetat mai canvia”.

Al congrés ha reunit figures de la tècnica i la indústria: dissenyadors, enginyers, informàtics o gent de l’automoció. “Aquestes fórmules complexes és el que pot resultar seductor als arquitectes i enginyers d’avui dia”, segueix Walz. “Gaudí optimitzava l’espai i els materials. Mira les torres de la Sagrada família. Posa tot el pes a dalt i fa que semblin més primes sense ser menys estables, ja que el pes fa pressió cap avall i redueix el perill del vent”. I de nou penso en Gropius. De 1907 a 1913 va ser ajudant de Peter Behrens, el primer arquitecte en ser responsable artístic d’una empresa de producció industrial. S’unien dues vies, l’alè reformista i socialment utòpic del mestre d’obres per un costat, i la indústria, l’eina amb la qual dissenyar i edificar en massa econòmicament per així fer possible aquest reformisme. Aquest és el vincle que buscava.

Una curiositat. A Doppelgänger Goldfinger, l’artista Dani Montlleó barreja referències a Ian Fleming, el creador de James Bond. En una escena de Goldfinger hi munta un diàleg alterat i fictici on conversen Gert Fröbe i Sean Connery. “-És l’Esperit Nouveau. -A qui li interessa aquest esperit? -No us interessen Le Corbusier, Lubetkin o Oud? No creieu en una societat més clara, neta i transparent? -Collonades. I vostè, no creu en la tradició?”. I dic jo: gràcies a Gaudí (i a altres factors) el racionalisme de l’enginyeria contemporània encara és deutor de la manufactura única i del deliri formal de l’artesà. Tota una estratègia d’infiltració artística. Gaudí l’espia, l’infiltrat. Potser és aquesta la imatge que cal donar d’ell per acabar amb la icona turística i presentar el modernisme com a element d’investigació.