Gabriel Cualladó, el poeta de la fotografia

La Fundació Catalunya La Pedrera continua amb el seu compromís amb la fotografia i ens ofereix aquesta temporada una magnífica exposició dedicada a Gabriel Cualladó, un referent imprescindible de la fotografia espanyola de la segona meitat del segle XX.

L’exposició de Gabriel Cualladó, Cualladó essencial, arriba a Barcelona gràcies a la col·laboració entre la Fundació Catalunya La Pedrera i la Sala del Canal de Isabel II de la Conselleria de Cultura de la Comunitat de Madrid, que ja ens ha deixat altres perles fotogràfiques amb les exposicions que van dedicar a Leopoldo Pomés i a Toni Catany. Els representants de les dues institucions, Marta Lacambra i  Antonio J. Sánchez Luego, van voler emfatitzar, en l’acte de presentació de l’exposició, el gran rendiment i eficàcia d’aquesta col·laboració cultural en uns temps tan convulsos com els actuals.

Comissariada pel fotògraf Antonio Tabernero, l’exposició presenta una àmplia mostra de l’obra de Cualladó. Obra que ja s’havia vist fa uns mesos a la Sala del Canal. Les 150 fotografies, totes elles vintage, són una veritable antologia de l’obra d’un fotògraf que, malgrat la seva discreció, va ser un referent de tots els seus col·legues, que admiraven el seu mestratge. 

Escoltant les veus o llegint els escrits de les persones que el van conèixer ens podem fer una idea de la personalitat i el tarannà de Cualladó. Coincideixen tots en qualificar-lo com una persona senzilla, molt discreta, parca en paraules, però amb una gran humanitat que feia el seu tracte especialment amable. Amb l’apel·latiu de ‘Oso bondadoso’ el qualifica Tabernero, que el va tractar des dels anys vuitanta. Potser aquesta humilitat va fer que la seva figura i obra hagin passat desapercebudes per al gran públic.

Però, en canvi, la professió li va atorgar des del primer moment el reconeixement que mereixia. Així, a partir de 1980 la prestigiosa revista Nueva Lente el va seleccionar com un dels representants espanyols en els prestigiosos Encontres d’Arlès. 

El 1994 li va ser atorgat el Premio Nacional de Fotografia, que es concedia per primera vegada com a guardó autònom segregat de l’antic Premio Nacional de Belles Artes. 

Cualladó va néixer a Massanassa, València, el 1925 i la seva carrera començà a Madrid on treballava en una empresa de transports del seu oncle de la qual, més endavant, esdevindria director i propietari. No va viure mai de la fotografia, que practicava en la condició que ell mateix qualificava d’amateur, com feia  figurar en la seva targeta de visita. Un qualificatiu que ni ell ni els seus companys van considerar mai en un sentit negatiu, sinó tot el contrari. El qualificatiu s’emprava associat al concepte de fotografia d’autor, aquella que podien practicar els que treballaven amb plena llibertat personal, sense les restriccions ni els condicionaments que habitualment comporten els encàrrecs professionals. 

Cualladó va començar, com tants altres autodidactes, fent fotografies a la seva família més pròxima, camp que no deixaria mai de practicar; i com explica Tabernero va comprendre de seguida que aquell era un mitjà d’expressió que s’avenia molt bé a la seva personalitat, que li permetia expressar amb imatges allò que potser li costava fer amb les paraules.  

De mica en mica, va anar ampliant els seus camps d’interès però sempre en una línia de temes quotidians, sense cap ampul·lositat. Retratant sempre personatges senzills i ambients i espais corrents, molt especialment el món dels nens, als quals va dedicar nombroses fotografies. Uns terrenys d’actuació fotogràfica amb els que s’allunyava clarament de la fotografia pictorialista i entroncava amb el nou documentalisme inspirat, en certa mesura, en els postulats del neorealisme.

Però, i potser aquí està el quid del seu èxit, va dotar les seves imatges amb un estil propi que l’allunyava del corrent neorealista a l’ús. Observem en aquesta primera etapa que les seves obres són peces soltes, individuals, no integrades en un  reportatge més ampli. En segon lloc, la seva utilització dels tons molt foscos i negres en la composició resulta molt més intensa que l’habitual i això dona a les seves imatges una densitat, una profunditat  i un aire de misteri molt particular. D’aquí que s’hagi dit que les fotografies de Cualladó ensenyen i oculten alhora, la qual cosa les fa especialment poètiques. Com apunta Tabernero “el silenci és part de la seva obra”.

Des del primer moment Cualladó es va associar amb una sèrie de fotògrafs a la Real Sociedad Fotogràfica de Madrid i al grup d’amics que van constituir el 1957 el mític grup La Palangana del que formaven part, entre d’altres, noms també mítics com Masats, Ontañón o Gómez. Més tard, el 1963, es va incorporar també al col·lectiu més ample de l’anomenada Escuela de Madrid.

I, és clar, va participar en les activitats de l’AFAL que, des d’Almeria, representava els corrents més moderns de la fotografia en la fosca Espanya d’aquells anys. 

L’exposició de la Pedrera està estructurada en dos grans eixos. El primer correspon a aquesta línia de fotografies individuals de la seva primera època. Són les seves “fotografías de la caja de zapatos”, una expressió que Cualladó va fer servir una vegada quan va dir que ell fotografiava tan poc que la seva obra cabria en una capsa de sabates. 

En elles es pot constatar aquest misteri de les ombres i els negres profunds dels quals parlàvem. Resulta també  interessant observar que en la seva composició són molt freqüents els enquadraments on el subjecte fotografiat està absolutament centrat i on també els entorns tenen un paper poc destacat. La clàssica fórmula dels tres terços no condicionava les seves composicions.

En una segona etapa de la seva carrera Cualladó comença a practicar els “ensayos”, treballs de més llarga durada en una línia documental. Amb les seves pròpies paraules: “A mis trabajos me gusta llamarlos ensayos. Creo que esta expresión abarca algo más que el simple reportaje. Expresa una intención de profunditzar, de sugerir un mayor número de cosas y de mostrar elementos no perceptibles”. Un cop més, doncs, el misteri, el desconegut, torna a aparèixer en l’obra de Cualladó però amb un tractament diferent en què sovint més que mostrar, suggereix, amb delicadesa, a l’espectador.

L’espai expositiu es dedica àmpliament a aquests assajos. En primer lloc a l’assaig del mercat del Rastro madrileny que va fotografiar al llarg dels anys 1981 i 1982, sol o acompanyant a la seva dona, imatges impregnades de silencis i malenconia. 

Tot seguit podem veure la seva aportació al reportatge col·lectiu del 1962, consistent en  fotografiar la ciutat de París per encàrrec del Comissariat Francès de Turisme. Hi va participar juntament amb un conjunt de joves talents fotogràfics com Forcano, Cantero, Gómez, Basté, Colom, Cubaró, Masats, Maspons, Miserachs i Ontañón.

Cualladó es va centrar en escenes captades pels carrers de la ciutat i especialment del mercat de Les Halles. Trobem ja aquí unes composicions molt diferents de les inicials amb enquadraments arriscats i atreviments estètics molt innovadors que l’aproximen a una estètica que s’ha estimat propera a la Nouvelle Vague.

Tot seguit se’ns mostra el reportatge Punts de Vista, dels anys 1993 i 1994, que li va encarregar Tomàs Llorens, llavors conservador del Museu Thyssen-Bornemizza de Madrid. Al llarg de dos anys Cualladó va seguir i retratar els visitants del museu, les seves actituds i expressions amb particular atenció als nens que passejaven per les sales.

Finalment, es poden veure les darreres fotografies que va fer en color amb el procediment Polaroid. Com sempre, en les exposicions de La Fundació Catalunya La Pedrera s’ha editat un magnífic llibre-catàleg que, a més de les reproduccions fotogràfiques, recull diversos assajos sobre la vida i l’obra d’aquest gran fotògraf que avui molts espectadors podran descobrir.