Fina Miralles: “Jo vaig néixer artista”

Vam quedar que la trucaria a les deu, i a les deu en punt rep la meva trucada. “Noia, just quan sonen les campanes!”, diu només despenjar el telèfon, i riu, com si ens coneguéssim de tota la vida. Fina Miralles és una artista plàstica important per l’art contemporani català, i ara el MACBA li dedica l’exposició Soc totes les que he sigut, que es podrà veure fins al 5 d’abril. La sabadellenca té 70 anys i viu a Cadaqués, on assegura que està bé i tranquil·la, fins i tot amb el pas de la pandèmia: “Estic entrenada a viure amb mi mateixa.” Les seves obres qüestionen conceptes com la pertinença, el poder i l’ordre establert, i ho fan sobretot a través de la natura, que recorre tota la creació de Miralles i s’avança a discussions de màxima actualitat. Parlem amb ella sobre la seva pràctica artística, que és indestriable de la seva vida, i ens atén amb una bondat que s’expandeix a través de les ones.

Vostè va néixer a Sabadell l’any 1950. Com recorda aquell temps?
Una cosa era la meva família i l’altra la societat, que era una tristesa. La guerra s’havia acabat feia més o menys 10 anys, el 1939. Jo tinc una germana que va néixer al 40. La postguerra era una cosa grisa, grisa; la gent que va quedar, tothom callat i no confiïs en ningú, i de l’escola a casa i silenci i bondat. A la meva família tot era diferent, ells eren europeus, havien viatjat molt i coneixien moltes coses. A casa meva es respirava i es parlava. Allà sí que era possible.

Tenia relació amb l’art, quan era petita? 
Bé, jo de petita, d’una manera espontània, ja traginava sempre amb tot. El meu pare era dentista i tenia guixos i altres materials, i jo sempre havia manegat i fet coses amb les mans. Sempre m’he embrutit. Jo vaig néixer artista. A casa meva ja ho veien, de petita, i vaig decidir estudiar Belles Arts perquè era evident. Quan tenia 14 anys vaig anar al Carrer Avinyó, on ensenyaven arts i oficis, i em van dir que aviat necessitaria el batxillerat superior per entrar-hi, perquè estaven a punt d’anar-se’n a la Ciutat Universitària. Vaig fer el batxillerat i després vaig estudiar art. Era el que s’esperava de mi. A casa meva, per sort, em van respectar i sempre em van deixar ser qui era. Ho agraeixo molt.

Quina va ser la seva experiència a Belles Arts?
Vaig arribar a la Real Academia Catalana de Bellas Artes de San Jorge, que es deia així, i allò era l’escola grecoromana, vaig tindre una gran desil·lusió. Havies d’entrar amb un examen d’ingrés i després eren 5 anys en què havies d’escollir entre escultura i pintura. Hi havia unes assignatures bàsiques, com per exemple “descriptiva”, “perspectiva”, “anatomia”, i els que fèiem pintura, doncs “procediments pictòrics”… Jo després de 5 anys ja no podia més, del quadre, del pinzell, de la pintura a l’oli i del sistema d’ensenyament, que era com un l’internat. No en vaig voler saber res més, de la pintura, del pinzell, del cavallet i de la punyeta!

Quina relació tenen els seus inicis en l’art amb el crític Alexandre Cirici Pellicer?
El 1972, vaig fer una peça de natura morta amb algues, fulles, sorra, en una contraexposició a l’Hospitalet. Ningú sabia qui collons era, jo! I a més, em deia Josefina Miralles. El Cirici va veure l’obra i va dir que era una platja. Quina bona idea! Sort en vam tindre, d’ell! Va escriure un article a Serra d’Or on em va anomenar i d’aquí va vindre tot. Sempre vam tindre molt bona relació, era una persona amb una gran cultura. També li estic molt agraïda.

Podríem dir que aquesta exposició i l’article d’en Cirici van ser els seus inicis en el món de l’art com a tal?
Bé, va ser l’inici d’entrar en el món de l’art de Barcelona, i sobretot en el món de relació amb altres artistes. Hi havia el Pep Domènech, que exposava coses que s’anaven podrint dins de pots, per exemple; i em vaig relacionar amb la Sala 3 de Sabadell. A part, com que jo també estava amb Comediants, que els pintava capses i altre material, el Bigas Luna ens va vindre a buscar, junt amb el Joan Font i l’Anna Lizaran, perquè féssim una mena d’intervenció a la Sala Vinçon. Es posaven unes taules i unes cadires i els Comediants havien d’intervenir entre el públic; sense molestar-lo, eh! A partir d’aquí ja vaig conèixer el Ferran Amat de la Vinçon, i em va dir que si volia fer una exposició allà. Vaig fer les “Naturaleses naturals” (1973). Però bé, més que res, en aquell moment vaig començar a relacionar-me amb altra gent, perquè la pràctica de l’art sempre l’he portat amb mi.

Al mateix Vinçon, l’any 1974 va fer-hi l’acció “Imatges del zoo”, que ara és la primera que veiem a la mostra del MACBA. Va fer molt rebombori! Creu que l’art aconseguia arribar a la gent?
Depèn… El mercat de l’art era el món de la pintura, i existia i era el que tocava. Nosaltres sort vam tindre del Cirici, que anava explicant el que anàvem fent! La gran majoria de persones no ens feien cas. L’acció de les imatges del zoo sí que va ser una mica important, perquè era molt crítica. I els zoos encara existeixen! Haurien de desaparèixer. Quan aquell any vaig anar a fer les fotos al zoo i vaig veure tigres, lleopards i lleons vivint tancats en 6 o 10 metres… No home, no pot ser, tot això ha de canviar! Va començar amb el colonialisme: “Ai que és mono aquest lleonet, me l’emporto a Londres!”, i allà hi va haver el primer zoo del mon; però després el lleonet creix, i l’elefantet també, i tot és un desastre. Per sort, els animals també han desaparegut del circ. Els tenien vestits, domesticats… Ja està bé, de domini i d’explotació, ja està bé.

Ara probablement no la podria fer, una acció amb animals vius; senyal que les crítiques han fet avançar el tema.
Segurament. Sobre els animals que hi havia allà, mira: la gossa era d’uns amics meus i em coneixia molt bé; el gat era del Ferran García Sevilla; la granota la vaig comprar a la Boqueria, que la venien per cuinar cuixes de granota, i el xai era de Mercabarna, que l’anaven a sacrificar i me’l van passar. Em van preguntar: “Vostre pagarà tots els kilos que haurem perdut?” Sí, home, sí. Aquests animals estaven allà esperant que els matessin. Menys mal que en aquest sentit, les coses s’han anat movent. La gent ja no suporta veure animals vestits de ballarina. És com allò del rei emèrit, que se’n va anar a Botswana a caçar elefants. Al segle XXI, te n’has d’anar a matar elefants?! Això ja no es pot acceptar. 

Tant amb la natura, com amb les dones, com amb l’espai públic, vostè ha tractat la noció de “propietat”. Per què li ha interessat, aquest tema?
Perquè en l’estructura de la nostra societat, tot està marcat i tot és propietat. També les dones, que el dia que siguin ames i mestresses de la seva pròpia vida, podran continuar casant-se i tenint fills, però no serà perquè un notari els faci una escriptura dins d’una societat patriarcal; serà per elles, elles i elles. Tot això de la propietat ve d’antic, del món dels cereals i del repartiment de la terra, i continua exactament igual. A les obres “Sabates tampó” (1976) i “Petjades” (1976), jo volia portar això fins al punt del ridícul. Vaig escriure el meu nom a la sola de les sabates i em vaig posar a caminar, marcant-ho tot com a meu. Els carrers, la ciutat, l’herba; tot meu!

Al catàleg de la mostra, la investigadora Maite Garbayo-Maeztu diu que “hi ha un component en el fet d’haver d’existir en femení que resulta en si mateix violent i traumàtic”, i que això es nota en la seva obra. Què en pensa?
És possible. És la seva mirada. La meva obra és molt entenedora, tracta la relació del cos amb la natura, amb les matèries quotidianes. A partir d’aquí, cadascú hi veu el que hi veu, perquè cada persona és diferent, pensa diferent, viu diferent i sent les coses diferents. Això és el més interessant de la humanitat. El pensament únic és un feixisme, i a l’exposició del MACBA és interessant veure que les peces encara estan vives i que cadascú hi té una mirada diferent. No solament la part conceptual, també les teles, el “Paisatge. Mar” (1979), els “Horitzons” (1980-1981), les “Suites de París” (1987-1988), continuen explicant coses. Estic molt contenta de l’exposició del MACBA i de com la Teresa Grandas ho ha organitzat tot.

A finals del 2019 vam poder veure una exposició de l’Àngels Ribé al Tecla Sala. Quina relació hi havia entre les dones artistes conceptuals? 
Molt bona relació, tant de persona a persona com en el sentit artístic. Molt de respecte, per descomptat. I com que amb l’art conceptual no hi havia venda d’obra, no hi havia gelosies, i això jo ho he anat mantenint al llarg del temps. Som un grup de gent que no es mira de reüll. El mercat de l’art és molt punyetero; tu més que jo, jo més que tu. Però entre nosaltres hi havia afinitat, respecte, carinyo. Hi havia una unió de pensament i d’acció, amb l’Àngels Ribé, l’Eulàlia Grau, l’Eugènia Balcells; i també amb el Jordi Benito, el Ferran García Sevilla…

Estem en un moment de revisió de tot aquell període?
A la meva època ja hi havia crítiques i historiadores com la Glòria Picazo, la Vicky Combalía, i moltes més; i ara tens tot un relleu de gent, la Maia Creus, l’Assumpta Bassas… Totes estan fent molta cosa. En general, a mi em sembla que toca un canvi, perquè ja estem emborratxats del segle XX. A veure si podem anar deixant el dogmatisme, l’espuma i la cosa del laberint de la ment, i podem endinsar-nos més cap al món dels sentiments, de l’espiritualitat, de la intuïció.. Potser que comencem a veure el món tal com està, tal com el tenim, i a veure’ns a nosaltres mateixos; a respectar la vida i a cuidar-la.

Què en pensa, del llenguatge artístic del segle XX?
Penso que la gent que escriu ha de començar a esborrar. Les teòriques de l’art i les historiadores han de matar ratlles, perquè el paper està pleníssim i ja no aguanta més. I amb les paraules passa igual: s’ha de simplificar, s’ha d’anar a l’essencialitat, s’ha de ser més creatiu, no que tothom digui el mateix, i s’ha de mirar una mica més lluny del que els ulls veuen. S’ha d’aprofundir més en tot, però això no vol dir fer-ho tot més barroc, sinó al revés. Les paraules, com més senzilles i aclaridores, millor. 

Vostè té 70 anys. Com canvia la seva relació amb l’art a mesura que van passant els anys?
La meva pràctica artística és vivencial. Els humans som una cadena: causa i efecte, causa i efecte. I això és la vida, que no es queda parada, encara que hi ha moments que ho sembli. Una cosa porta a l’altre. L’Yijing, un llibre oracular antiquíssim, quan parla de la duració, diu que a cada final se li pressuposa un nou començament. El moviment és així. Facis el que facis, la pràctica et fa. Tant si ets metge, com advocat, com cambrer. Saps quan un cambrer et serveix el plat d’una manera que dius: “Aquest senyor és un cambrer de tota la vida”. Doncs igual. No te’n dons compte i vas canviant, i la pràctica et va canviant.

I quin paper juga la voluntat de canviar la inèrcia?
Ui, la voluntat… Jo el “vull, vull, vull”, el vaig esborrar de la meva vida. Jo era així: “Vull fer això, vull fer allò, vull anar allà”, i vaig dir “Fineta, prou carinyo, mira que la vida et porti; ho anem fent i és tot molt més senzill, molt més fàcil”. Ja no m’interessa el “vull, vull, vull”; una cosa et porta a l’altra, coneixes persones, vas canviant, vius en altres països, la vida és fantàstica perquè és oberta i cada vegada es va obrint més. El teu cap, el teu cor, la teva existència, tot es va obrint, i tu vas comprenent cada vegada dimensions més profundes. És fantàstic, viure. I la vellesa també ho és, però està tan mal vista…

Per què està mal vista, la vellesa?
Perquè la nostra societat és tota externa. S’ha de ser vellet i magnífic: els cabells no poden ser blancs, has de ser moreno, has de córrer cada matí, has de ser una tia estupenda. Doncs jo ja no ho soc. A la vellesa tot es fa més a poc a poc, ni saltes ni corres ni folles a cor que vols, tot això es va apaivagant, però tot té una obertura cap al món i una profunditat cap a tu mateix. Si poses el focus cap enfora, dependràs del que et vingui de fora; si el poses endins, dependràs de la teva pròpia energia. I de la teva intuïció, que és molt important. Per això els animals i els arbres són intel·ligents, però ens pensem que només ho som nosaltres. Tot està en la natura, només hem d’anar-ho descobrint. El científic es pregunta per què, l’artista no necessita saber-ho, i el místic hi viu.

Vostè es considera una mística?
Sí. Mística en el sentit que em sento unida profundament amb la naturalesa i amb la vida. Això és el que he aconseguit al llarg del temps i estic molt contenta. Molt. La felicitat és tan pueril, en el capitalisme ferotge! Tot es troba en el món extern: la felicitat és una senyora que t’espera asseguda en un bar, o uns bitllets d’avió, o una família ben posada. Però no. La felicitat és que tu siguis mestressa de la teva pròpia vida, i que aconsegueixis viure plenament. Tot ho tenim, no cal buscar. Tot es va fent com un caldo: tu hi poses les substàncies crues i allò va coent, i al final tens un aliment extraordinari. 

En quin moment va decidir deixar-se portar així?
Quan em vaig cansar d’esperar que m’estimessin des de fora. En el moment que jo vaig dir-me “Fina, estima’t tu, perquè si no, resulta que només pots ser feliç quan t’enamores i algú t’estima, i això és difícil; estima’t tu.” I tot va anar confluint en aquest punt. No és que jo de repent m’il·luminés, eureka!, no; va haver-hi un moment que vaig dir: anem-ho fent. I tot va molt millor, també per l’autoestima. Els sentiments, la intuïció i la tendresa són importants a nivell personal i a nivell de la societat. Estem tancats dins del dogmatisme i del laberint racionalista del segle XX. Prou, carinyos, val, siusplau. Potser que comencem a veure el món des d’un altre punt de vista. Estar sol és una merda. Et porta a tancar-te en tu i a no veure res més. L’important és unir-se a la vida. No som tan diferents que un arbre, que el mar. Som éssers vius, finalment.

Li diran que tot això és autoajuda…
Clar, perquè venim del segle XX i tot en el nostre món és ridícul. La vellesa, els sentiments, la verdadera estimació i la relació entre les persones. Tot és ridícul perquè bevem de la teoria de l’estètica, de la teoria de l’art, de la teoria de la teoria, de la… Bueno, val, carinyos, val! Jo ja en tinc prou. Jo amb l’art vull sentir, em vull emocionar. Amb la música, per exemple, això s’entén perfectament. Doncs amb l’art també. Em vull emocionar mirant i em vull emocionar vivint i em vull emocionar estimant. Si tu dius que estimes la vida, et miren com dient “ai, pobreta, que estima els arbres i la naturalesa, doncs que se’n vaig a viure amb les vaques i les ovelles, a veure si aguanta…” Home, ja està bé! A veure si és ridícul, estimar!

Quin paper té Cadaqués amb tota aquesta manera de viure?
Jo fa temps que estic físicament delicada perquè tinc artritis reumatoide a les cames i als genolls, i tinc una gran dificultat per caminar. A Cadaqués tinc una amiga que ja fa 40 anys que hi és, i em va dir “Fina, vine, que així estarem a prop i ens podrem ajudar.” Un poble a l’hivern és més humà, a Cadaqués tots ens relacionem entre tots, i a més té una llum extraordinària. És tan bonic, viure aquí amb aquest aire tan net i tan fred. Ara, la tramuntana està gelada. Saps què passa, que a la que surts del món de la ciutat, els d’allà et miren com un ésser estrany. Per ells, ets una persona que ho has abandonat tot. 

Què en pensa, de les ciutats?
Jo vaig estar 10 anys vivint a París, que és una ciutat fantàstica perquè és plana i tens molts jardins. Després de París vaig pensar que ja no podia anar a cap altre ciutat. A Barcelona no puc estar-hi, ara, amb 70 anys. A les ciutats hi has de viure un temps, quan tens 20 anys, quan fas coses, quan et bellugues, quan et relaciones amb altres persones, però després, quan un ja és ric per ell mateix i ja té una vida feta i amb solera, vull dir que té un fons, pot viure sol perfectament. Perquè no vius sol, vius amb tu i amb tot el que portes i el que tens, i els arbres, i les mirades dels altres…

Em sembleu admirables, les persones que amb el pas dels anys aconseguiu ser més bondadoses que tristes…
A la vida passa de tot, i tot es pot mirar de diferents maneres. L’exposició del MACBA es diu “Soc totes les que he sigut”, i és així. Jo soc totes les que he sigut, i també tot el que els altres han sigut abans que jo. Sobre com avançar amb el que ens passa, això depèn del caràcter de cadascú. Hi ha gent amargada que creu que tota la culpa és del món, dels altres, que ells mai s’ha equivocat. Jo he sigut una persona amb una certa sensibilitat, i he sigut creativa i estic agraïda, perquè ningú està obligat a donar-te res, ni un bon dia, ni un somriure. És un món bastant horrible, el nostre, però quan ets vellet, no solament t’emociona, sinó que li veus una gran riquesa i et meravella. És bonic, viure. A la gent que es queixa de tot i que està emprenyada amb el món: passi-ho bé. Ja no tinc temps, per això.

Ja per acabar, té relació amb els artistes joves actuals?
Sí. Amb la Maite Garbayo, amb la Tamara Díaz, amb molta gent que escriu i que rumia. I amb artistes també. Per exemple, amb la Denys Blacker i les “Corpologies” que hem fet a Girona, i amb tota la gent de les trobades internacionals de poesia d’acció i performance que es fa a les Escaules, a l’Alt Empordà. La meva porta està oberta a tothom qui vulgui.