Som totes les que hem sigut

Falten dos minuts per la una del migdia de dimecres i rebo un whatsapp de la meva àvia, lectora de tota la vida d’El Punt Avui: “Ara acavo de llegir l.article de la Maria Palau, men recordo d,aixo de les gabies, va ser molt comentat al seu temps.” Des de Capellades estant, la Maria Rosa està al dia de les exposicions de la capital, encara que no les hagi pogut visitar gairebé mai; i com que té molta memòria, quan llegeix un article que explica que la Fina Miralles ha inaugurat una exposició al MACBA i que la primera obra que s’hi veu és Imatges del zoo (1974), de seguida lliga caps. Va fer rebombori, la Fina, iaia? “Molt, home una persona tencada am una gavia no es gaire corrent.” És clar.

La Fina Miralles de fa 46 anys tencada en una gàbia. Això és el primer que veiem quan entrem a l’exposició Soc totes les que he sigut que el MACBA mantindrà oberta fins al 5 d’abril del 2021, si el coronavirus ho permet, que de moment sembla que sí perquè els museus continuen oberts al 30% de la seva capacitat. L’any 1974, l’artista de Sabadell va presentar l’exposició Imatges del zoo a la Sala Vinçon de Barcelona, en què mostrava una sèrie d’animals engabiats, entre els quals hi havia la mateixa Miralles. Tot va passar en una botiga d’objectes de disseny, perquè la manca d’espais institucionals culturals va promoure l’aparició d’exhibicions en espais alternatius o en contextos fora de l’àmbit de l’art.

Miralles és una de les artistes més significatives de Catalunya i de tot l’Estat Espanyol. Les seves obres qüestionen conceptes com la pertinença, el poder i l’ordre establert, i ho fan a través de temàtiques com el feminisme, però sobretot a través de la natura, que recorre tota la seva creació d’anys i anys i s’avança a temes sobre els quals ara reflexionem sovint: la fragilitat dels humans, la nostra actitud destructiva respecte tot allò que ens envolta i la relació del cos amb els altres elements naturals. Segons Teresa Grandas, comissària de l’exposició, “les taxonomies limiten el treball de la Fina”, perquè en ella tot es troba entrelligat. Més que definir l’obra, Grandas vol definir l’artista, i ho fa amb tres paraules: radicalitat, integritat i coherència.

L’exposició del MACBA és un recorregut que aprofundeix en els temes més crucials que Miralles ha abordat al llarg de la seva carrera. Ella ara té 70 anys, va en cadira de rodes i viu a Cadaqués, on assegura que està tranquil·la i bé, fins i tot amb l’arribada de la pandèmia: “Estic entrenada a viure amb mi mateixa.” Aquesta referent se sent satisfeta amb el resultat final de la mostra, que reflecteix que per a ella, l’art i la vida són dos conceptes inseparables. Quan mira enrere, s’adona que “jo anava fent, i en aquest fer em feia, i aquest fer-me feia l’obra.” De fet, a Soc totes les que he sigut descobrim obres que el gran públic no ha pogut veure mai, perquè són fotografies de les quals el Museu d’Art de Sabadell guarda els negatius, però que en bona part no s’havien revelat. Totes les fotografies produïdes expressament per a l’exposició, Miralles les ha donat a la col·lecció del MACBA.

A les sales del museu d’art contemporani hi veiem des de les seves instal·lacions primerenques i delicioses, com Translacions. Elements naturals en un espai no natural (1973), on trobem, per exemple, un llorer dormint dins d’un llit; passant per les fotografies de diverses accions, que dialoguen amb l’exposició Acció. Una història dels 90 que el MACBA mostra al pis superior (segons Ferran Barenblit, director del centre, el que veiem a dalt són els “germans petits” de la Miralles); fins a les pintures que fa des de l’any 1979, sense deslligar-se del tot amb l’obra conceptual anterior, perquè per a Miralles el quadre és més un objecte que una imatge, per tant ella el tomba i el gira i deixa que l’obra es faci sense pinzell, sovint remullant-la en piscines de colorant.

“L’obra de la Fina Miralles és una denúncia constant”, resumeix Teresa Grandas. El seu treball trenca amb les propostes academicistes que s’ensenyaven a les escoles d’art de l’època, contra les quals ella es va rebel·lar des del primer moment, generant esclats de polèmica com l’exposició de les gàbies al Vinçon. La Fina Miralles, però, mai ha volgut entrar en el sistema de l’art. Ni en la seva economia de mercat, ni tampoc en la seva gestió dels egos: “Qüestiono aquests ‘jo’ tan sublims”, explica als periodistes que ens reunim al MACBA. I això està relacionat amb el títol de l’exposició, perquè “jo no només soc la que soc ara; soc totes les que he sigut abans i abans i abans, i no oblido tots i tot el que ha sigut abans que jo”, conclou la Fina, que durant unes hores ha substituït Cadaqués per Barcelona. Mentrestant, a Capellades, la meva àvia passa les pàgines del diari.