El pintor tridimensional

Ell mateix es defineix com a pintor, i aquesta asseveració, a simple vista, pot impactar. Però a mesura que es descobreix la seva obra, un es pot fer millor a la idea i arribar a comprendre la solució de l’enigma. En qualsevol cas, quinze anys de pintura donen per a molt, i Xavier Escribà ho ha volgut compilar a “Éloge de l’amour”. Es tracta d’una exposició única, atrevida i dinàmica que enceta la programació expositiva de la Fundació Vila Casas al Museu Can Mario de Palafrugell.

En total, una selecció de gairebé una trentena d’obres que comprenen els anys 2000-2017 i que esdevenen “quinze anys d’evolució fluida”, segons el mateix artista. Es tracta d’una exposició amb una posada en escena gens anodina, delicada i, al mateix temps, plena de caràcter on Escribà busca “donar veu als sentiments i traduir les emocions artístiques”.

Darrere de tan genuïna estètica, però, hi ha un discurs i una intencionalitat artística marcada: la dissociació, desmitificació i desconstrucció de l’ontologia de l’art. En altres paraules: pretén desobeir els pretextos clàssics. Així, “Éloge de l’amour” es manifesta com un subtil sacseig capaç de desafiar la normativa i la canònica que trobem en un món, molt sovint, ferm i estàtic. En certa manera, la producció d’Escribà qüestiona les lleis artístiques, les treballa per, després, desmuntar-les i buidar-les de sentit.

Escribà, nascut a París però resident a l’Empordà, entén la seva obra com “un mirall que per un costat reflecteix qui la fa i per l’altre qui la rep”. Aquest destacat artista, amb una trajectòria notòria (París, Madrid, Ginebra, Orleans, Nova York entre altres), reconeix la influència d’artistes no especialitzats. Escribà creu en un art multidisciplinari, obert, sense murs, en el qual l’obra s’entén “més com a presència i no tant com a contemplació”.

Pel que fa a la forma, el resultat és igual o més espectacular que la teoria. Una proposta colorista, animada, que juga amb les formes estratigràfiques. Unes formes que renuncien a la seva condició per centrar-se i focalitzar la pintura ‒que és la veritable protagonista‒.  Tot, amb una pintura acrílica sobre tela, sobre un relleu que experimenta. Una superfície que transmuta i que sembla en constant moviment; que es retorça amb vida pròpia i independent del pigment.

Comissariada per Glòria Bosch i Pàgina 23, es tracta d’una exposició d’aquelles imperdibles, que busquen sorprendre ‒valgui el tòpic‒ però sobretot empatitzar amb el públic i comprendre a qui mira. Assolir una harmonia en aquell triangle conformat per artista, obra i espectador. Prova d’això són els comentaris de 17 persones properes a Escribà, provinents de diferents àmbits i amb diferents vides, que analitzen i acompanyaran les peces durant el viatge expositiu. L’art entès com un suggestiu calidoscopi; com una llanterna màgica fabricadora de sensacions i emocions.

La veritat de la nuesa

Però això no és tot. Paral·lelament, a la sala contigua, una sèrie de pintures cridaran l’atenció dels visitants. La Sala Empordà del mateix museu rep la mostra “La bellesa de la figura humana”. Un crit d’expressió feminista, reivindicatiu i hipersensible de la pintora Xita Fornt (Barcelona, 1934).

Quan parlem amb ella, Fornt ens explica que són quadres amb dues cares. “Per una banda, són senzilles, simples, directes i, per l’altra, inevitablement complexes, carregades i crues”. Una selecció d’obres abstractes i figuratives on la pintora busca allò “visualment potent” i, com passa amb l’exposició d’Escribà, mitjançant la valentia trenca tabús i límits representacionals. La sensualitat és innegable, i les teles creen un efecte hipnòtic que, juntament amb la intimitat de la sala, fa que la bellesa d’aquesta mostra sigui una vivència difícil d’obviar.

Ambdues exposicions es podran veure fins al maig. Tanmateix, podeu consultar tota la informació a la web de la Fundació Vila Casas.