Descansar amb Perejaume

L’art sempre és una protesta contra el temps. Al museu tradicional, el desafiament és solemne: protegirem els objectes més preciosos del desgast de la vida, vetllarem perquè les formes més pures assoleixin la immortalitat. L’avantguarda protesta contra la protesta: ¿Per què unes coses i no unes altres? L’impuls democràtic de la Modernitat exigeix estendre el privilegi artístic a qualsevol cosa, que és el que intenta Duchamp amb l’orinal. Evidentment, això es culmina amb Internet, on el privilegi s’ha abolit completament i tots som artistes contemporanis, post a post. Per això explica Boris Groys que els artistes d’avui ja no volen competir amb el flux, sinó contribuir a accelerar-lo amb intervencions, performances i instal·lacions, que “demostren el caràcter transitori del present i obren camí pel nou”. Perejaume no encaixa amb cap dels dos: ni vol l’eternitat, ni vol el futur. Més aviat, el seu art fa lloc per al temps de les coses no humanes, que bateguen amb un ritme tranquil, despreocupades de tanta tonteria. 

Així intervé el cinema Perejaume. La mostra Donar cabuda, a la sala d’exposicions de la Filmoteca fins al 30 de març, de seguida crida l’atenció perquè no se’ns havia acudit mai associar el nostre gran artista al cinema. Per dir-ho a la seva manera, s’assemblen com un ou i una castanya. Si Perejaume fa anys que predica “el gest de tornar les obres al món, sota el propòsit que creació i dissolució convisquin més entrellaçades” en els camps de la paraula escrita i les obres plàstiques, semblaria del tot impossible assumir la tasca en un territori tan frenètic com el de la imatge en moviment. El dia que visito l’exposició, a la sala Laya hi passaran Maniobra, una pel·lícula que recull la visita guiada que el mateix Perejaume va fer a l’exposició homònima al MNAC el 2014, que va causar sensació. I abans de començar, projectat a la pantalla hi llegim “Arribarem mai a una imatge on ens sigui possible descansar?”. Fa riure perquè, si ho penses, per produir aquest moment de pausa calen vint-i-quatre fotogrames per segon succeint-se sobre el feix lumínic.

Aquestres són les paradoxes que investiga Perejaume a la publicació Apunts de cinema, un llibret preciós editat per la mateixa Filmoteca per a l’ocasió, i que trobareu a la seva botiga. Al text, l’artista ens ofereix una fenomenologia pagesa del fet cinematogràfic. En comptes de fer teoria sociopolítica, que és el que acostumen a fer els crítics de cine últimament, Perejaume mira, toca i ensuma la materialitat del que passa en una sala per veure si pot resseguir algun fil fins al camp. Evidentment que Perejaume parla de les patologies que la fascinació del cinema pel moviment i l’acceleració ens ha causat. Però, infinitament més sofisticat que la típica pallissa neorural heideggeriana, les millors imatges de l’artista són aquelles que ens descobreixen què hi ha d’etern en la fulguració del cinema, o què hi ha de modern en un bosc: “Gràcies al vincle de velocitat que permet als fotogrames de perdre i guanyar formes, l’experiència cinematogràfica es manifesta especialment entrenada per superar la contradicció dialèctica entre canviar i durar […] El principal argument de cada filmació és aquest: el de la imatge que continua”. Des d’una idea pagesa que Perejaume fa servir per criticar el Museu, “Només es conserva el que es repeteix”, podem veure el flux d’imatges repetides propi del cinema com una cosa més orgànica que un paisatge dissecat en un quadre, el projector convertit en el doll d’una font de llum que es lignifica.

La imatge més icònica de Donar cabuda és una peça de vídeo que mostra un projector enfocat a un sot que Perejaume ha excavat al Montnegre, restituint imatges a la terra. És un gest impossiblement més perejàumic, la continuació natural de la seva pràctica artística per al cinema, i a sobre a la Filmoteca, que també és un sot restituent d’imatges al bell mig del Raval. “Deu ser la topada amb determinats límits, i el fet de començar a rebotir-hi, o d’aprendre a rebotir-hi, que fa atractives aquestes invitacions a reposar”. Tornant al dia que vaig veure-la, després de la projecció de Maniobra va parlar Victoria Cirlot. Magistral com sempre, la professora va agafar una frase dels apunts de cinema de Perejaume, “Confio en la secreta coherència de les coses”, per posar l’artista català al costat d’Aby Warburg i Georges Didi-Huberman, teixint una tradició de genis de l’art que, en paraules de Cirlot, “perceben millor les relacions de les coses, que les coses mateixes”. Rimava perfectament amb la pel·lícula, en què Perejaume havia descrit la seva exposició com “una cita a cegues entre obres”. Com que el cinema també és un bon lloc per a les cites a cegues, i una pel·lícula es pot veure com una cita a cegues entre fotogrames, vaig pensar que la contigüitat dels espectadors en una sala de cinema també genera una mena d’exposició, i quina devia ser la secreta coherència entre nosaltres.