Can Maristany com a símptoma

Per què alguns ajuntaments abjuren de l’art contemporani? En són molts, massa. També és cert que uns altres fa temps que donen suport a l’art que no ve avalat pels consensos de la història i les suposades certeses que el poder ens ha transmès. Em venen al cap, els d’Amposta, Agramunt, Girona, entre més. Però hi ha ajuntaments que no poden evitar una urticària cap a la contemporaneïtat.

Fa anys, mentre jo era president de l’Associació Catalana de la Crítica d’Art, ja vam haver de lluitar, infructuosament, contra el tancament d’unes quantes iniciatives: l’Espai Zero d’Olot, Can Xalant de Mataró i del Centre d’Art de Tarragona. Aleshores, Olot i Mataró tenien ajuntaments convergents, els van tancar el 2012; Tarragona, era socialista, el van tancar el 2013. Sempre explico el cas paradigmàtic de l’Espai Zero, que havia empès amb excel·lència David Santaulària; quan van tancar-lo, el primer ús que li va donar l’ajuntament convergent va ser fer-hi una exposició de pessebres. (Ep! Vull dir pessebres, pessebres; res de mirades contemporànies sobre les tradicions nadalenques.)

Tot i que ara torno al present, volia recordar aquests casos, per entendre que la miopia de la política professional respecte a l’art contemporani ve de lluny. I també com a homenatge als qui van fer possible aquelles aventures: el David a Olot; Pep Dardanyà a Mataró; Cèlia del Diego, Jordi Ribas Boldú i Cristian Añó, a Tarragona. A ells, però també a tots els que envoltaven aquells projectes: artistes, crítics i, sobretot, públic. Els recordo a ells com a mostra de totes unes altres iniciatives similars que han caigut pel camí.

Per circumstàncies que no s’acaben d’entendre, ara tornem a tenir un perillós retorn a la “dictadura dels demòcrates”, és a dir, aquells que han estat escollits per a representar la ciutadania.

En aquells moments, els alcaldes i regidors de cultura que decidien els tancaments de centres d’art no usaven circumloquis per a fer-ho: ells havien estat triats en unes eleccions i podien fer el que volien. És a dir, l’expressió dels partits polítics que conceben la democràcia com el dipòsit d’un vot en una urna cada quatre anys (o menys) i que, després, esperen de tots nosaltres submissió. Només submissió.

Per circumstàncies que no s’acaben d’entendre, ara tornem a tenir un perillós retorn a la “dictadura dels demòcrates”, és a dir, aquells que han estat escollits per a representar la ciutadania i que, quan arriben al poder, fan cas omís de la ciutadania i dels seus propis programes de govern. Va passar fa unes setmanes amb Can Manyé, a Alella. Ara, està passant a Sant Cugat amb Can Maristany. És veritat que, ara, els alcaldes i regidors de cultura, en comptes de tancar uns centres per la força del poder, creen uns arguments legals o econòmics per a acabar, igualment, deslegitimant una feina que ha costat molt de construir. Semblen més dialogants, però és un miratge, perquè volen fer el mateix que alguns antecessors seus fa una mica més de deu anys.

El cas de Can Manyé sembla que s’ha pogut reconduir. Millor no remoure-ho. Però ara ens trobem de ple en un nou atac a la feina feta per un centre dedicat a la creació contemporània: Can Maristany, a Sant Cugat del Vallès. Aquí, l’argument que ha donat l’alcalde i la regidora de cultura, tots dos adscrits a Junts —em sembla que és important saber la filiació política dels governants, oi?— és que el lloguer que paga la corporació per aquell local és inassumible. Posem que ens ho creiem, i que no preguntem quin percentatge del pressupost municipal suposa aquest lloguer, i que no comparem aquesta desemborsament amb les despeses de representació dels regidors o dels càrrecs de confiança, per posar un exemple. Però encara que ens  ho creguem, sobrevola una pregunta: si l’ajuntament tenia previst desallotjar les activitats que es  porten a terme a Can Maristany, per què no havia pensat en una alternativa?

Se’ls acudiria tancar el Museu del monestir de Sant Cugat? Oh, i tant que no! Però amb l’art contemporani tothom s’hi atreveix.

Jo en sé la resposta: perquè no n’havien pensat cap, d’alternativa. Això és evident. I, a partir d’aquí, s’ha vist una constant improvisació per part del consistori. L’última és que no tenen diners per pagar un lloguer a un capitost molt conegut a Sant Cugat, però de pressa i corrents han dit que construiran un centre d’art de nova planta en uns terrenys que estaven adjudicats per a fer-hi habitatges protegits. Què? Com? Per això sí que tindran partida pressupostària?

Se’ls acudiria tancar el Museu del monestir de Sant Cugat? Oh, i tant que no! Però amb l’art contemporani tothom s’hi atreveix. Aquest és el problema greu que arrossega Can Maristany des de fa temps, així com en d’altres municipis. Que els successius ajuntaments no creuen en el risc estètic ho demostra que mai hagin contemplat que el centre tingui una direcció artística. I, així, l’excel·lència històrica de la programació de Can Maristany ha recaigut en l’entusiasme dels tècnics municipals i —llegiu-ho bé— dels treballadors d’una empresa concertada. La cultura externalitzada costa més diners que les plantilles orgàniques, ho sap tothom. Potser que contractin directament tots els treballadors que porten endavant la feina dels centres culturals santcugatencs des de fa temps.

L’episodi de Can Maristany és un símptoma de coses que passen en altres indrets. La nova regidora de cultura de Sant Cugat és un exemple d’allò que jo anomeno la intrusió de la política en els mecanismes de la cultura: intrusió perquè ella no s’ha relacionat mai amb el sector, de cop la posen a dirigir la cultura municipal, però no en sap res de res. I, per tant, no pot valorar de cap de les maneres la rellevància de la cultura arriscada, emergent, la que no busca el reconeixement dels valors ja consagrats, sinó que ens proposa preguntes permanents sobre el present, des de l’art, des de la literatura, des de les arts escèniques… Els polítics posats a dit per a dirigir la cultura municipal, sense cap mena de preparació prèvia, mai s’atreveixen a somoure la tradició. En canvi, amb les arts contemporànies hi ha un tipus de polítics que, per ignorància, per incompetència o per altres raons que se m’escapen, posen en perill la feina de la creació contemporània sense immutar-se.

Les autoritats municipals de Sant Cugat han de trobar una solució. Perquè en el futur no quedin —elles també—com a enemigues de la modernitat. El millor seria que les activitats de Can Maristany es quedin a Can Maristany. En cas contrari, que no desvesteixin un sant (els habitatges protegits no crec que sobrin a Sant Cugat) per vestir-ne un altre, i amb la promesa d’aquest centre d’art de nova construcció amb un horitzó tan llunyà que elles ja no seran aquí. Busquin solucions amb la gent de SOS MARISTANY, perquè a hores d’ara aquest grup representa tots els artistes, comissaris, estudiants, nens i nenes i, especialment, ciutadans que han passat per aquelles sales i han après alguna cosa. O, almenys, se n’han preguntat unes quantes.