Bernat Puigdollers: “Guinovart era una bèstia creadora”

“Segurament, aquesta és la prova més clara de la vigència del llegat artístic de Josep Guinovart”, llegim al text de presentació de l’exposició Guinovart després de Guinovart, comissariada per Bernat Puigdollers. Parlem amb aquest historiador de l’art per saber què uneix el mestre Guino amb els artistes contemporanis Jordi Alcaraz, Frederic Amat, Alfons Borrell, Josep Maria Camí, Tono Carbajo, Germán Consetti, Jordi Fulla, Antoni Llena, Anna Llimós, Laia Noal, Guillermo Pfaff, Gerard Sala i Guim Tió. La mostra es podrà veure fins al 12 de setembre a l’Espai Guinovart d’Agramunt.

Què t’interessa, a tu personalment, de Guinovart?
De Guinovart m’atrau el seu vitalisme, la seva passió incontrolable, l’energia que se li escapava pels dits. Jo no el vaig conèixer personalment però sempre n’he admirat la seva capacitat d’observar, de donar valor a les coses insignificants, de donar veu als oblidats. Guinovart dona veu a la vida anònima de pagesos i pastors, dona veu als camps i a la terra, és un cant a la vida. Fent us de les coses més elementals, les més ancestrals, va saber modernitzar la pintura del nostre país. Crec que, en aquest sentit, en podem aprendre moltes coses, de Guinovart.

Com has fet la selecció de les obres de l’exposició?
Primer vaig procurar aïllar els principals eixos de l’obra de Guinovart i, a partir d’aquí, vaig buscar artistes que poguessin establir diàlegs amb la seva pintura. M’interessava veure quina petja havia deixat en les generacions que l’havien succeït. Em semblava que era la millor manera d’aproximar-se a l’obra de Guinovart i alhora d’homenatjar-lo. Preparant altres exposicions que he dedicat a Guinovart em trobava sovint el testimoni directe d’aquells que l’havien conegut. Cap me n’ha donat mai un testimoni negatiu i sempre anava lligat a una admiració per ell i la seva obra que, de ben segur, havia de deixar pòsit. Hem vist multitud d’exposicions que han analitzat l’obra de Guinovart des d’una infinitat de punts de vista però sempre des d’un enfoc històric i sovint rígid. Guinovart sempre va donar suport als artistes més joves i d’ells en va aprendre molt. Tenia ganes de veure fins on arribava aquesta relació. Aquesta exposició ha estat la primera temptativa però ja puc avançar que al mes de setembre farem una segona entrega d’aquesta exposició que recollirà molts altres noms que, per qüestions d’espai, han quedat fora d’aquesta mostra. L’ombra de Guinovart és allargada.

“L’ombra de Guinovart és allargada.”

Els artistes que has seleccionat, tenen alguna relació conscient amb Guinovart? És a dir, és un referent per a ells, s’hi fixen per algun motiu en concret, l’han conegut, o la relació que tu hi puguis establir és fruït de la casualitat?
N’hi ha que sí i n’hi ha que no. Alguns, com en Gerard Sala, l’Alfons Borrell o en Frederic Amat, van ser amics personals de l’artista i de be segur que durant els anys d’amistat hi va haver transvasaments d’influències entre ells; és inevitable. En altres casos la relació és de mestratge o d’admiració. Tono Carbajo, que forma part de l’exposició amb una obra molt guinovartiana, m’explica que va conèixer l’obra de Guinovart sense ni tan sols saber qui era. Acabat d’arribar de Vigo, va aterrar per atzar en una exposició de Guinovart i va quedar-ne tan impactat que les seves primeres obres van quedar tenyides del seu esperit. Un altre exemple és el del mestratge directe. En Jordi Fulla, durant els anys que va ser alumne d’Eina, va tenir de professor a Guinovart i això va deixar empremta en les seves primeres creacions. Fins i tot els qui coneguin l’obra de Fulla es sorprendran de veure l’obra que s’exposa ara a Agramunt. Jordi Alcaraz i Antoni Llena connecten amb una de les etapes més experimentals de Guinovart en la que explorava les possibilitats del paper.

Quins altres casos hi ha?
En la majoria dels casos, i així ho hem volgut, els artistes no havien conegut personalment a Guinovart, però s’apropen d’alguna manera al seu món plàstic. Josep M. Camí, també molt vinculat a les terres de Lleida, treballa una obra de reciclatge de materials i molt arrelada al camp i a la terra. Anna Llimós (de qui, a més, es pot veure una exposició individual al mateix espai) també recicla materials propis de l’arquitectura popular per donar veu al seu llegat històric a través de l’espai habitat més íntim. També és el cas de Guillermo Pfaff que, com Guinovart, explora els límits del suport i ens fa aflorar el revers del quadre, que passa a ser el veritable centre de l’obra. Pfaff i Guinovart no es van arribar a conèixer però em consta que Pfaff va tenir en compte l’obra de Guino com un referent durant el procés de treball de la sèrie Insideout. 

I quins punts d’unió trobes, per exemple, entre Laia Noal i Guinovart?
El que uneix Guinovart i Noal és la fascinació pel paisatge i el territori. No és estrany trobar en l’obra de Guinovart elements extrets del paisatge (pedres, branques, fulles, espigues de blat…) que, un cop aïllats i significats, passen a tenir protagonisme i valors propis. Elements que en el seu espai natural passaven desapercebuts, s’eleven de sobte a la categoria d’art. Laia Noal, a través de la seva obra, reflexiona al voltant del territori, el paisatge i la relació que establim amb el nostre entorn. Noal, de manera reflexiva, ens parla de paisatges artificials, paisatges construïts deliberadament o de manera intuïtiva que ens remeten a l’estreta relació de Guinovart amb el paisatge i les seves reflexions plàstiques que ja es fan presents als anys quaranta amb els seus primers collages, on hi incorpora alguns grans de blat, i que anirà adquirint maduresa al llarg dels anys. 

I entre Guim Tió i Guinovart?
Guim Tió, com el jove Guinovart, aposta per un retorn a l’origen. El paisatge queda reduït a l’essència, a simples camps de color. Guinovart, durant la dècada dels quaranta, seduït per l’art romànic, encamina la seva pintura cap al primitivisme, cap a una simplicitat buscada que troba punts de contacte amb l’obra de Guim Tió que, a més, comparteix amb la de Guinovart un emmirallament amb la naturalesa i el paisatge. Les petites figures que, solitàries, habiten en les composicions de Guim Tió, (d’alguna manera com el “Monjo vora el mar” de Friedrich) queden sobrepassades pel seu entorn, són lliçons d’humilitat, deshumanitzant-les les humanitzen. La innocència que desprenen les seves obres (tant la de Guino com la de Guim) ens evoquen i ens retornen a l’estat natural de l’home. 

L’exposició és diu “Guinovart després de Guinovart.” Per què els artistes joves haurien de reconèixer i fixar-se en aquest pintor?
L’obra de Guinovart va obrir moltes portes, moltes escletxes que van donar pas a noves maneres d’entendre la pintura. Guinovart, com altres de la seva generació (Ràfols Casamada, Hernández Pijuan, Tàpies…) van maldar per deixar enrere l’academicisme i donar pas a nous llenguatges expressius. La seva obra és imprescindible per entendre l’art que s’ha desenvolupat al país durant la segona meitat del XX i és important que els artistes d’avui sàpiguen d’on venen. Molts dels artistes més joves desconeixen el nostre passat artístic més recent i penso que això és una llàstima i, sobretot, un error. Crec que és positiu i necessari conèixer allò que ens ha precedit i que ens ajuda a entendre’ns millor. Estic segur que, de Guinovart i totes les generacions d’artistes que es succeeixen des de fa segles, encara se’n poden extreure moltes coses útils. El mateix Guinovart bevia de l’art primitiu, del romànic, de l’art popular i en va saber extreure coses noves. Penso que és bo que, com Guino, sàpiguen extreure allò essencial i positiu de la tradició plàstica del país. Això sí, cal que després siguin capaços de matar el pare, per ser qui són. 

“Molts dels artistes més joves desconeixen el nostre passat artístic més recent.”

Amb quin vessant de Guinovart poden connectar, concretament?
Em sembla que hi ha aspectes de l’obra de Guinovart que, malgrat els anys, malgrat les diferències formals i conceptuals de la seva obra en relació a la dels artistes d’avui, encara són vigents i poden trobar connexió amb les noves generacions. Per exemple, la seva connexió amb el paisatge i amb el món rural, pot tenir una estreta relació amb el nostre temps. Ara que comencem a prendre consciència ecològica, ara que ens adonem de l’absurditat de la vida productiva de les grans ciutats, ara que comencen a aparèixer noves maneres de viure, ara que (i en aquest sentit la pandèmia hi ha contribuït) retornem als ambients rurals, buscant vides més humanes, més fidels als nostres orígens. Però més enllà de la vàlua artística de Guinovart, que ben seleccionat és un artista destacable, penso que és important que n’adoptin l’actitud. Guinovart era una bèstia creadora. Tot era susceptible de ser una obra d’art i de tot en sabia extreure bellesa. Aquesta actitud de saber mirar desacomplexadament, amb passió, és difícil de trobar avui en dia i, ben acompanyada de reflexió i meditació, podria donar grans resultats.