L’obra total de Domènech i Montaner

Tot i que gairebé tothom coneix el recinte modernista de l’Hospital de Sant Pau i de la Santa Creu de Lluís Domènech i Montaner, poca gent s’hi ha passejat i encara menys l’ha visitat a consciència. Fer-ho resulta una experiència sorprenent i stendhaliana que confirma que es tracta d’una de les visites arquitectòniques que haurien de formar part indiscutiblement del podi de la ciutat de Barcelona. Una visita imperdible en la ruta de qualsevol turista i un deure ineludible per als autòctons. El projecte de Domènech va ser el resultat de la fusió de l’Hospital de Sant Pau, nova construcció finançada pel banquer i mecenes Pau Gil, i de l’Hospital de la Santa Creu, que va traslladar la seva seu al conjunt gòtic del Raval cap a una zona encara per urbanitzar al Guinardó a principis del segle XX per la necessitat imperiosa que tenia de créixer i poder allotjar tots els seus pacients.

Una de les singularitats més destacables de l’Hospital, la trobem en la seva implantació i concepció urbanística. A aquestes alçades, ja hem calibrat l’abast de la figura pluridisciplinar de Domènech i precisament, en referència a la seva tasca com a arquitecte a escala de ciutat, és molt convenient visitar també l’exposició que té lloc al MUHBA fins a finals de setembre anomenada “Domènech i Montaner, urbanista”. Per comprendre l’obra de l’Hospital de Sant Pau i la Santa Creu, cal copsar la magnitud del seu encaix urbà i incidir en les estratègies preliminars que Domènech va prendre per al projecte. Es tracta d’un emplaçament que ocupa nou illes de l’Eixample, una superilla real, i que connecta, mitjançant l’avinguda Gaudí, el seu accés principal amb la façana del Naixement de la Sagrada Família. Es disposen 46 pavellons que a vista d’ocell sobten pel trencament que efectuen respecte els eixos a 45º típics de les alineacions dels edificis de l’Eixample. Negant qualsevol fricció entre Domènech i Cerdà, aquest fet s’explica pels guanys obvis a nivell de confort tèrmic i llum que representava tenir les façanes més llargues dels pavellons orientades a sud amb la consegüent millora de les condicions d’higiene i salubritat per a un equipament sanitari. Els diferents edificis del recinte estan comunicats a més a més per passadissos soterrats que Domènech va concebre com a espais servidors on allotjar el manteniment i els desplaçaments del personal. En superfície, apareixen els diferents pavellons distribuïts de forma regular enmig de l’espai públic enjardinat, generant carrers interiors amb diferents amplades i jerarquies que donen a tot el conjunt una lògica de ciutat en si mateix.

En el context de l’Any Domènech i Montaner, el Recinte Modernista de Sant Pau ha instal·lat dues noves exposicions, una de permanent i una altra de temporal. La primera consisteix en una selecció de 14 plànols que acompanyen el recorregut visitable. Cada dibuix fa referència a l’element de l’espai on s’ubica i ens permet posar en relació directa l’obra projectada per Domènech i la construcció final que es va dur a terme. No obstant, aquesta selecció de plànols és només una petitíssima mostra de l’ingent arxiu que s’ha conservat de tot el projecte i obra de l’Hospital. Estem parlant de més de 2.200 plànols produïts al llarg de 30 anys de construcció (entre el 1901 i el 1930) a més de tota la documentació relacionada amb la direcció de l’obra, com són els contractes, les certificacions dels proveïdors o els llibres de seguiment dels treballs. De tot aquest arxiu històric extraordinari s’encarrega l’expert en documentació Miquel Terreu, que gestiona tot el llegat documental de la construcció de l’Hospital de Sant Pau i la Santa Creu des del mateix Recinte Modernista. En una cambra a 18ºC de temperatura constant, ens ensenya les cartilles amb els salaris diaris dels treballadors que van aixecar l’obra de Domènech, llibres antiquíssims recuperats de l’arxiu de l’antic Hospital de la Santa Creu i la joia de la corona: una capsa de fusta amb 7 volums enquadernats que concentren tota la feina de redacció del projecte de l’Hospital, elaborada entre el 1901 i el 1911 per l’arquitecte i els seus col·laboradors.

Miquel Terreu, seguint la feina de la seva antecessora Pilar Salmerón, ha reunit, identificat, digitalitzat i endreçat tots els documents de l’arxiu per sintetitzar-los en un llibre magnífic: “Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. El projecte i l’execució”. Aquesta publicació construeix el relat de la materialització de tot el recinte de l’Hospital i ofereix una retrospectiva minuciosa de les diferents etapes que van des de l’encàrrec, amb els primers esbossos per estudiar el terreny, fins a les últimes tasques ja sota la batuta del Domènech i Roura, fill de Domènech i Montaner, que es va encarregar de la part final del projecte després de la mort del seu pare l’any 1923. Fullejar el llibre que ha confeccionat Terreu significa aprofundir en la intimitat del talent desbordant de l’arquitecte. Alguns dels plànols i dibuixos que s’inclouen són documents de treball amb una variabilitat d’escala que arrenca amb l’estudi urbanístic i que arriba fins a la concreció del replanteig de les diminutes peces de ceràmica d’un motiu ornamental. Arquitectura en majúscules! Des del planejament urbà fins als detalls de les arts aplicades en l’artesania, tot plegat amb una continuïtat i coherència que semblen parts inseparables d’un mateix procés creatiu. Explica Terreu que Domènech va arribar a estudiar fins a 240 exemples diferents d’hospitals d’arreu del món. També va visitar Alemanya i els Estats Units per conèixer de primera mà les tipologies d’hospitals amb el sistema de pavellons que va desenvolupar per a Sant Pau i la Santa Creu. L’obra, que va durar tres dècades, va veure com durant el seu transcurs es van succeir avenços i canvis en l’àmbit de la medicina que el mateix Domènech va haver d’anar incorporant i adaptant al seu projecte per fer-lo compatible amb les demandes que requerien les malalties de l’època.

Quant a l’exposició temporal, instal·lada a la Sala Hipòstila de la planta soterrada del recinte, s’expliquen detalladament els mosaics del fris històric de l’Hospital de Sant Pau que decoren la façana del Pavelló de l’Administració. El fris es reprodueix íntegrament per parts i es dona el context necessari per comprendre cada escena, els personatges que les integren i els motius i les fonts d’inspiració de cada element. Els textos que vesteix l’exposició ens permeten conèixer la voluntat creativa de l’arquitecte i dels artistes amb qui va treballar per executar els mosaics. A banda, a l’espai expositiu del Pavelló de Sant Salvador, s’hi ha instal·lat per a l’ocasió un holograma interactiu del personatge de Domènech. Es tracta d’una projecció de l’arquitecte en la seva etapa de maduresa, a mida real i que compta amb una selecció de preguntes que el visitant pot efectuar a través d’una pantalla i que es responen a mode de realitat virtual. Aquest Domènech hologràfic resulta un complement original i simpàtic que, per exemple, t’explica teatralment la relació cordial que va mantenir en vida amb Gaudí.

En lloc de pavellons per a malalts, Domènech i Montaner va dibuixar temples i palaus que es van executar tot i les dificultats dels últims anys

El complex modernista de Sant Pau és probablement l’equipament sanitari més important de Catalunya, i com he reivindicat a l’inici, una de les principals senyes d’identitat i d’orgull de la ciutat de Barcelona. Excepcionalment, Domènech va tenir una llibertat creativa i propositiva per a aquest encàrrec fora de mida. Tot i que es tractava d’un edifici públic, el finançament era del promotor privat Pau Gil que va fer constar al seu testament que la meitat del seu patrimoni a la banca s’invertís en la construcció d’un hospital de beneficència amb el nom de Sant Pau per ser lliurat a la seva ciutat natal. L’arquitecte va poder apuntar a la lluna i en lloc de pavellons per a malalts, va dibuixar temples i palaus que es van executar tot i les dificultats dels últims anys de l’obra. Avui en dia, podem pensar que un dispendi excessiu en un projecte megalòman i amb una personalitat arquitectònica singular no s’hauria de correspondre a la construcció d’un nou hospital. I cal preguntar-nos: per què no? Els projectes que reuneixen aquestes condicions sovint són museus i d’altres edificis culturals infrautilitzats sense una necessitat social que hagués motivat la seva existència. Els hospitals, en canvi, són els escenaris on posem en marxa les nostres vides, on passem situacions delicades i colpidores i on, en la majoria dels casos, hi escrivim el punt i final. En conseqüència, no hi ha cap projecte que mereixi una aproximació tan delicada i sensible per part de l’arquitectura ni tampoc una inversió que s’excedeixi de la sobrietat més funcional per excel·lir en el seu resultat estètic, formal i material. Tenim una ciutat farcida de contradiccions meravelloses i una d’elles és que un segle més tard, visitem un hospital on fa unes dècades els malalts s’hi amuntegaven i els espais i els acabats es trinxaven i que en l’actualitat és una joia de l’arquitectura modernista recuperada per a l’admiració i el reconeixement del món sencer.