Allibereu el cine experimental

Quin és el lloc del cinema experimental? Aquesta és potser una de les preguntes més crucials (o, com a mínim, interessants) a formular per tal d’entendre la importància i l’impacte d’un format cinematogràfic sovint menyspreat, i molt més sovint condemnat a l’ostracisme efímer dels cicles o els festivals. El Museu d’Art Contemporani de Barcelona prova de fer justícia en un exercici de compensació que indemnitzi aquest llenguatge alternatiu amb la mostra Visual origen. Film l vídeo l informació, que es podrà visitar fins al 26 de maig i que funciona com a retrospectiva i, a la vegada, com a reivindicació militant.

Tot comença un no sé si calorós però sí postfranquista juny de 1977 amb la fundació del grup FVI (Film Vídeo Informació), impulsat per un col·lectiu integrat per autors de cinema experimental, fotògrafs, poetes i artistes, i la revista Visual. El nucli dur estava format per Eugènia Balcells, Eugeni Bonet, Juan Bufill, Carles Hac Mor, Manuel Huerga, Ignacio Julià i Luis Serra, punters de l’expressió artística i conceptual del moment, de manera que això no va ser un moviment espontàni de curta durada, com bé demostra la multitud de projectes que van desenvolupar al llarg dels anys. Després de la dissolució de FVI el 1980, per exemple, els membres del col·lectiu van continuar treballant en projectes comuns, essent responsables d’iniciatives com ara mostres de cinema d’avantguarda, el rescat de la figura de Josep Val de l’Omar, Metrònom o la creació de BTV.

L’FVI i la revista Visual van néixer, com molt altres projectes de finals dels anys setanta, com a intent d’acostar-se a una modernitat davant una dictadura moribunda que començava a obrir porticons de llibertat i globalització, després de dècades d’estancament i repressió cultural. Comissariada pel poeta, fotògraf i director Juan Bufill (també cofundador del grup FVI), Visual origen. Film l vídeo l informació ofereix una curta però intensa experiència fragmentada en píndoles que van des de vídeos en pantalles tabloides o televisors, passant per facsímils o retalls de premsa que ajuden a la contextualització. L’exposició és petita en espai, però necessita fins a un total de set hores per visitar-la completament donada la selecció de vídeos i obres que permet conèixer algunes contribucions dels integrants d’aquest grup realitzades des del 1976 fins al 1988, especialment al cinema experimental (en súper-8 i 16 mm). Hi veurem, doncs, alguns dels grans hits de l’agrupació, com ara la presentació, el juliol de 1977, de Line Describing A Cone, una escultura de llum d’Anthony McCall; o la projecció de Le Bleu des origines, de Philippe Garrel, amb música interpretada en directe per Nico, al cinema Ars l’estiu de 1978).

També s’hi projecta Fuga (1979), pel·lícula d’Eugènia Balcells estretament lligada al cinema estructural o el seu fragment per al col·lectiu En la ciudad… (1976-1977); així com Boy Meets Girl (1978) i For/Against (1983), aquesta darrera en col·laboració amb Peter Van Ripe, al voltant del consumisme, els estereotips de gènere i l’agressivitat. O la remarcable Flight (1981), una partitura en vídeo que remet a la seva videoinstal·lació novaiorquesa From the Center (1982-1983). L’exposició convida a una ruta perifèrica on el públic podrà assaborir la magnitud del treball d’aquest col·lectiu, per exemple, amb la recepeció del cinema experimental d’alguns membres de FVI al panorama internacional: les pel·lícules de Balcells, Bonet, Bufill i Huerga van ser seleccionades per representar Espanya a la XVI Biennal de Sâo Paulo de 1981, juntament amb obres d’Iván Zulueta, Miquel Barceló, Muntadas i Zush. Poc més tard, aquests quatre cineastes catalans i Zulueta, de fet, van formar part (juntament amb José Antonio Sistiaga, entre d’altres), de la mostra Cinéma d’avant-garde en Espagne. Une anthologie, que es va celebrar al Centre Georges Pompidou el 1982. Va ser la primera gran mostra històrica sobre el cinema d’avantguarda espanyol i, quina casualitat, es va fer sense la participació del Ministeri de Cultura d’Espanya.

Només d’entrar em trobo amb unes còpies de la revista Visual. El segon número em crida especialment l’atenció: la portada lilosa exhibeix un fotograma de la Jeanne Dielman de Chantal Akerman, considerada en el més recent rànquing de Sight & Sound la millor pel·lícula de la història. Com sempre, les generacions més joves ens pensem que hem descobert el foc, però l’encenedor fa temps que es va inventar. La crítica signada per Manuel Huerga és de maig de 1978 i ja es mostra analític i expectant, en consonància amb una cultura mundial que gripava sense aturador cap a la modernitat. Aquest és un dels grans tresors que un cinèfil pot trobar a la proposta, així com algun fragment d’Arsenal, el programa que TV3 va emetre el 1985 i 1987 i del qual alguns integrants, com el mateix Huerga, van participar en la seva creació i concepció.

Visual origen. Film l vídeo l informació permet, com comentàvem al principi d’aquesta peça, reformular el rol del cinema experimental, i fa que aquest reconquereixi l’espai en un entorn museístic. D’aquesta manera, a partir d’una metamorfosi basada en la museïtzació, el llenguatge conforma un nou sentit i transcendeix la fugacitat original destinada a esdeveniments underground, fent palesa la importància de tot un desplegament creatiu que entenia la contracultura (o la contracultura, si es vol), com un espasme lúcid que no buscava la mera abstracció o provocació, sinó sobretot la deformació de motlles i l’alteració necessària dels cànons preestablerts. Subvertir la realitat per generar noves percepcions i noves visions del món.

Paral·lelament, l’exposició compta amb dues projeccions, part del programa Per amor a les Arts de la Filmoteca de Catalunya. Una que ja ha tingut lloc, que és «Eugènia Balcells, Eugeni Bonet i Juan Bufill. Selecció de vídeos» i, d’altra banda, «Arsenal. El viatge de Robert Wyatt, de Juan Bufill i Manuel Huerga», programada pel 30 d’abril.