La perversió de jugar a ser pobre

Al llarg de més de tres hores compartim la monotonia domèstica de Jeanne Dielman, la protagonista de la pel·lícula homònima de Chantal Akerman, considerada la millor de la història segons l’últim veredicte de la Sight & Sound. Amb aquest seguiment tediós i embafador, la directora filma una brillant composició descriptiva que retrata la infelicitat cavernosa d’una vídua que ha sobreviscut, esclava, mitjançant la prostitució i amb l’objectiu últim de mantenir el fill, que cada matí l’abandona per estudiar i cada nit torna, desproveït de qualsevol mostra de vitalitat o d’agraïment a la seva mare. Jeanne Dielman, 23, quai du Commerce, 1080 Bruxelles, estrenada el 1973, va marcar un abans i un després perquè no va optar per fer servir les trampes del cine per fabular, ni manipular, ni especular, sinó que es va limitar a mostrar, valentament, la nuesa descarnada de la rutina.

Darrere la lírica prodigiosa de Manel hi ha una clara vocació d’estilitzar la normalitat. Es tracta d’un costumisme parcial, fragmentari i anecdòtic; una llicència poètica sense més ambició que la creativa, i per això mai ha estat representativa en termes antropològics ni fidel en un sentit sociològic. És el límit de romantitzar des del privilegi la vida de la gent normal: la que ha de compartir pis amb estranys, buscar feines formals, pujar al metro cada matí i anar al cinema quan la cartera ho permet. A partir d’aquí, fer veure que no es té un duro és gamificar la pobresa; un comportament lleig que denota certa sociopatia de classe. No cal dir que últimament anem sobrats de casos d’aquesta mena de simulació: veiem a tothora personalitats a xarxes que protesten i lamenten una existència dura, adversa i asfixiant. El que no saben és que haver de pagar molts impostos a hisenda significa també que t’han entrat molts pèmpins a casa. I aquest fet hauria de ser un motiu de celebració, no de patadeta infantiloide.

Ser pobre no és una categorització capriciosa, sinó més aviat una identitat que s’acompanya, molt sovint, d’un estigma. Recordo que amb nou anys, a l’escola, una mestra ens va fer participar en un joc on havíem de presentar davant tota la classe les professions dels nostres pares. Servidor no va voler sortir a l’escrutini públic perquè la meva mare netejava pisos per hores i el meu pare era aparcacotxes. I jo, aleshores, considerava aquests oficis indignes perquè ja m’havien ensenyat que a la vida els triomfadors eren empresaris de banca, metges o advocats.

Potser és per aquesta marca de classe segellada a foc a la meva pell que el fet de veure gent acomodada performant la pobresa em provoca un rebuig profund, una nàusea incontrolable. L’intrusisme d’estrat social és una apropiació cínica per davant de tot perversa, perquè per fer veure que ets pobre has de tenir, sobretot, temps. I atenció, oh sorpresa: el temps és un recurs car i per això díficilment accessible per als pobres. La vida és una tómbola i si t’ha tocat el premi, no l’amaguis i facis veure que no et tocarà mai. I tot això sense parlar de la competició absurda i abjecta que consisteix a veure qui ha patit més i qui té menys diners al compte corrent. Rarament passa a l’inrevés: hi ha certa tendència a evitar l’ostentació de la riquesa per un motiu de culpabilitat. Per alguna raó serà.

La performativitat de la precarietat no és només una falta de respecte classista i immoral, sinó també un retorçat mecanisme de poder que el neoliberalisme ha fet servir per monetitzar i capitalitzar a través de modes estètiques i estratègies de mercat. Sobre això reflexiona el cineasta argentí César González (que prové d’una villa-miséria i es va formar intel·lectualment a la presó) quan recorda com la ficció cultural (a llibres, cinema, televisió, etc.) de classe mitja-alta fetitxitza i estereotipa els pobres com a recurs artístic que delimita les castes i encercla molt bé, a través de prejudicis, discursos d’odi i clixés, la representació de la marginalitat. En aquestes històries, que trobem a tot arreu, la gent pobra acostuma a ser mostrada com a alteritat (ja sigui positiva o negativa) i sempre des de l’externalització: la seva caracterització té a veure amb la tribu primal, amb una bestialitat enemiga o parasitària. I encara que la voluntat sigui de denúncia o realisme, sempre desprèn un tuf d’aporofòbia.

La ficcionalització o l’exageració d’una vida precària també es poden relacionar directament amb dinàmiques pròpies de les generacions millenial i Z. Els millennials som el primer tram generacional de la història moderna que viurà pitjor que l’anterior i això determina la manera de veure, entendre i expressar el món. En un article a The Atlantic, la psicòloga Jean M. Twenge explica que els joves estatunidencs viuen sota l’angoixant pressió d’una economia hostil, que no s’assembla gens al benestar del qual gaudien els seus progenitors a la mateixa edat. La frustració de no veure les expectatives realitzades és una promesa trencada amb efectes devastadors. Els joves hem incorporat i abraçat un relat únic derrotista, catastrofista i pessimista i, per això, ens mimetitzem amb la pobresa: hem convertit la seva aparença en la nostra zona de confort. Hem assumit que hem perdut i que el futur pinta magre.

Un altre factor que ha unificat els precaritzats i ha universalitzat la precarització ha estat la crisi pandèmica de 2020. Des de la intimitat de cadascun dels nostres confinaments, vam poder expressar la catàstrofe a través de les xarxes socials i compartir la tragèdia sense filtres de classe ni diferències estamentals. Vam interconnectar, de forma massiva i des de la nostra individualitat, les duríssimes condicions que ens tocava viure respectivament. Amb el coronavirus, tots vam ser víctimes i, d’una manera literal o metafòrica, també tots vam ser pobres. El que passa és que no podem posar en el mateix sac la penúria material i l’estrall psicològic (encara que tots dos efectes tinguin la mateixa importància i ens haurien de preocupar per igual).

Akerman va voler fer precisament el contrari d’una performació. Amb Jeanne Dielman va plasmar la tragèdia que habita en la quotidianitat i va vincular el dramatisme amb el costumisme. Perquè la rutina imposada representa el nou sistema d’esclavatge. Amb la industrialització, les classes proletàries abandonen el camp per entrar en el circuit de l’automatització i del loop de treball. Un engranatge que s’ha anat sofisticant i que s’ha consolidat per donar lloc a un panorama laboral dantesc. En la seva crítica a Caimán, Carlos Losilla planteja la possibilitat d’adscriure la pel·lícula al gènere de fantàstic o de terror. Em declaro absolutament en desacord amb la primera opció, mentre que subscric la segona per aquestes tres hores de tortura d’una vídua, mestressa de casa, sotmesa a una sàdica, lenta i dolorosa descomposició perpetrada pel ritme capitalista. I no ho oblidem: la precarietat té més a veure amb l’horror i la mort (i en qualsevol cas amb l’avorriment) que amb l’exotisme, la rauxa (ells amb tan poc són més feliços) i la bohèmia.