Alex Reynolds, cineasta dels sentits

El cinema és l’art de la mirada per excel·lència, però també de la subjugació: la càmera, en tant que prolongació mecànica de l’artista, no és sinó un artefacte consignat a manipular i controlar les relacions entre subjecte i objecte. D’aquesta visió crítica de l’enregistrament fílmic parteix l’obra de la cineasta experimental Alex Reynolds, a la qual el CaixaForum Barcelona dedica ara una exposició monogràfica al voltant dels seus últims treballs: Perquè tinc llàgrimes!, comissariada per Sabel Gavaldon, és una constel·lació multidisciplinària a partir de la qual l’artista explora les possibilitats del retrat cinematogràfic per qüestionar la primacia de la visualitat.  

La mostra inclou la presentació de l’última pel·lícula de la cineasta, Segunda persona, tercera persona (2023), guanyadora de la convocatòria de Producció 2020 de la Fundació La Caixa. A partir de la transcripció d’una entrevista a un sol·licitant d’asil a París, el curtmetratge proposa una reflexió al voltant de l’enorme poder que ostenta la burocràcia institucional a l’hora de bastir un relat sobre la vida passada i futura dels migrants. Ho fa a partir d’un trajecte en automòbil a través de la ciutat de París, des de l’Oficina Francesa de Protecció de Refugiats i Apàtrides fins al Tribunal Nacional del Dret d’Asil, que l’artista superposa a la recreació verbal de l’interrogatori. Segons explica Reynolds, la peça busca «interrogar un relat d’ànima subjectiva i generar-ne una objectivitat», al mateix temps que qüestiona com un criteri d’essència estètica i literària acaba determinant un dret polític.

El material fílmic de la mostra es complementa amb La mano que canta (2021), realitzada en col·laboració amb la coreògrafa sueca Alma Söderberg. Es tracta d’una peça al·lucinatòria que, partint d’un conjunt de subjectivitats més enllà de la perspectiva humana, teixeix una complexa ecologia de gestos, sons i imatges en què els moviments de Söderberg i la mateixa càmera entren en ressonància amb altres elements de la natura. En paral·lel, l’exposició incorpora fins a vuit de les obres recents de l’artista, entre les quals s’inclou un seguit d’escultures, dibuixos i peces sonores realitzades a partir de la col·laboració amb el cercle íntim de l’artista. En son exemple unes mans de fang grotesques i excessives, modelades sense mirar i a partir del sentit únic del tacte, o un seguit de diapasons que, basats en la veu particular de la Justine, amiga íntima de la cineasta, fan ressonar –de forma literal i figurada– l’arquitectura de tota la instal·lació.

Reynolds defineix el seu treball artístic com una «pràctica relacional» que té en compte els vincles entre els diferents agents implicats en la mirada humana, inclòs el cos de l’espectador. De la mateixa manera, gran part de la seva obra s’articula al voltant del potencial alliberador del joc: un joc entès com l’alteració de les jerarquies clàssiques entre l’individu i la mà que el filma, la superposició experimental de múltiples punts de vista i la superació de la lògica de causa i efecte. És aquest un procés d’ànima infantil, que la mateixa cineasta defineix com una «resistència al poder de la càmera» a partir de la qual poder «expandir» el subjecte en comptes de «confinar-lo o categoritzar-lo».

El comissari de la mostra, Sabel Gavaldon, actual responsable de programes públics del MACBA, ha volgut destacar que aquesta exposició, que abasta tres anys de treball i investigació, és la primera de caràcter monogràfic dedicada a l’artista en més de cinc anys. Segons Gavaldon, el cinema expandit de Reynolds neix de la tensió entre l’amor pel cinema i una consciència crítica que concep la càmera com un mecanisme impositiu: «Ens trobem davant una mostra que qüestiona com a Occident s’ha privilegiat el sentit de la vista i com, a través de l’art, podem recosir aquesta mirada a la resta de sentits».

Álex Reynolds (Bilbao, 1978), anteriorment molt vinculada a l’escena barcelonina, resideix i treballa entre Brussel·les i Berlín. Al llarg de la seva trajectòria artística ha exposat al Museu Guggenheim Bilbao, l’Hollybush Gardens de Londres i la Fundació Joan Miró, entre d’altres. Igualment, les seves pel·lícules s’han projectat a festivals com el BFI London Film Festival, el FIDMarseille o el Documenta Madrid.

Perquè tinc llàgrimes! és la segona exposició sorgida de la convocatòria de Producció de la Fundació La Caixa, després de la dedicada a l’artista portuguès Pedro Neves. La mostra, que es podrà visitar fins al 20 d’agost, incorpora un servei d’educadors a disposició el públic per a qualsevol dubte sobre la mateixa.

Podeu trobar més informació sobre les entrades i els horaris del servei d’educadors en aquest enllaç.