Acadèmia, museus, patrimoni i divulgació androcèntrica

Una companya arqueòloga comentava a les xarxes que no havia vist mai tanta violència a l’acadèmia com la que patien les seves companyes joves que treballaven temes d’arqueologia de gènere o feminista. Joves i feminisme, un binomi perillós per al sistema patriarcal que regeix l’acadèmia i també per a les institucions patrimonials i museus que gestionen la divulgació i la interpretació del patrimoni, en aquest cas, arqueològic. Al ser aficionada entusiasta dels dos mons, puc veure que dins de les institucions patrimonials passa el mateix. Res que ens vingui de nou.

Qüestionar la mirada des d’on ens situem, quan no és “la seva”, és un clàssic perquè implica perdre privilegis, i demana una altra manera de fer feina i repensar les investigacions i la divulgació del patrimoni, a banda de donar oportunitats a altres persones i compartir uns punts de vista que trenquen l’imaginari i la manera de fer patriarcal imposada per l’acadèmia i les institucions museístiques i patrimonials.

Cal un canvi generacional i un canvi de mentalitat. Les persones joves que treballen temes feministes o les persones de qualsevol generació que com deia la periodista Lucia Lijtmaer, s’han donat “el golpe en la cabeza” estan qüestionant el marc mental actual. Són persones que s’han adonat que, amb les mateixes condicions i capacitats que els responsables que encapçalen avui l’estructura social patriarcal, han estat o estan discriminades dins de les seves organitzacions i queden excloses d’un ordre que no les té en compte i les aparta per vehements, per dir-ho d’una forma suau. Vehement, segons el gran diccionari de la llengua catalana, és una persona que posa passió, força, entusiasme, en allò que fa o que diu. A voltes, cal definir correctament les paraules.

Passar d’un sistema patriarcal de poder a una concepció feminista horitzontal és una fórmula que no entra en les nostres institucions acadèmiques ni patrimonials. Aquest sistema patriarcal es basa en la coerció (lleis i normes que sancionen amb violència) i en el consentiment (actua a través de l’educació i es construeix per mites, rols i estereotips en democràcies occidentals; veritats inqüestionables a força de repetir-se). El consentiment està construït dins de la trama patriarcal, en la qual les dones i altres realitats estan excloses des de l’origen. Es perpetua així una relació de desigualtat dins la qual no pot haver-hi consentiment conscient, ja que és un consentiment edificat pel mateix sistema patriarcal i que juga amb la por implícita de la persona que consent a trencar les normes establertes. La professora Núria Varela explica aquesta discriminació estructural en els seus llibres, cal llegir-la.

“Passar d’un sistema patriarcal de poder a una concepció feminista horitzontal és una fórmula que no entra en les nostres institucions acadèmiques ni patrimonials.”

Quan es renoven els relats de les sales dels museus arqueològics, les museografies d’algun jaciment arqueològic o dels centres d’interpretació sobre la prehistòria i la protohistòria, en general, els relats continuen sent els mateixos, continuen sent androcèntrics. Es magnifica explícitament i implícitament el món masculí com l’hegemònic. Si parlem d’art llevantí, per posar un exemple, on algunes representacions de dones apareixen amb una importància considerable en presència, independència i protagonisme, encara són qüestionades i explicades de forma subordinada als homes o fent menció a un món sagrat o ritual relacionat amb la fertilitat, uns tòpics que des de la divulgació actual del patrimoni es continuen repetint fins a la l’avorriment. Les dones, ja ho sabem, o mares, o deesses, o cuidadores, o acompanyants, i així al llarg de la (Pre)Història, quina mandra!

Hi ha tot un munt d’estudis des de fa més de trenta anys sobre arqueologia feminista, cada vegada més complexos i evolucionats, com ara les investigacions de la xarxa internacional d’arqueòlogues i gestores patrimonials Pastwomen, però com tantes investigacions fetes per dones, sembla que no comptin. Lamentablement, en la museologia o arqueologia del segle XXI, la dificultat ja no recau en les fonts, sinó en la mirada amb què aquestes disciplines s’apropen al patrimoni. La mirada continua sent patriarcal en la manera de fer i androcèntrica en la tria d’autories i continguts. Una perspectiva excloent i discriminatòria que ja hauria de ser inviable al segle XXI.

La jurista Catharine A. MacKinnon explica molt bé als seus escrits que el domini masculí és el més penetrant i sagaç sistema de poder que ha existit en la història. El punt de vista masclista és la mida estàndard de l’objectivitat, la seva particularitat es presenta com el significat de la universalitat, la seva força és exercida com a consens, la seva autoritat com a participació i el seu control com la definició de legitimitat.

I això ho veiem en els relats divulgatius patrimonials actuals i en les relacions de poder que s’estableixen als despatxos i en la presa de decisions. Cal aprendre a gestionar el talent a les administracions (acadèmia i patrimoni) i obrir-les a totes les possibilitats que existeixen i no s’havien tingut en compte. Cal aprendre que el sistema de poder patriarcal és discriminatori i violent i cada vegada és més qüestionat, ja que ara tot just són més les que aprenen a veure i detectar aquesta forma de fer obsoleta i irracional, que discrimina la meitat de la societat, que continua als marges, però que existeix, se significa i es posiciona.

Torno al comentari de les xarxes sobre joves i feminisme. Per sort, les noves generacions d’arqueòlogues, d’investigadores, de museòlogues, de gestores i d’educadores patrimonials han integrat la perspectiva de gènere en la seva formació, en les seves vivències i en el seu dia a dia. Elles ens fan de mediadores entre el que ens vol explicar el patrimoni i les altres interpretacions que trenquen el silenci establert i ens ajuden a poder entendre-ho, qüestionar-lo i a incloure també la perspectiva de la persona que mira, que vol apropar-s’hi. Per sort aquestes persones joves i determinades algun dia podran ser les professores, les catedràtiques, les futures tècniques, gestores i directores de les institucions patrimonials, i totes elles podran eradicar l’androcentrisme en els continguts i la divulgació, però també el sistema de poder patriarcal en la manera de fer i relacionar-nos, la part que més costa canviar i la que ens ajudarà a construir una societat millor i unes universitats, museus i centres patrimonials més democràtics, participatius i oberts perquè tothom en faci ús i aprengui a qüestionar-se, a conèixer i compartir tots els punts de vista.

Acabo amb dues frases, una d’un home, una d’una dona, perquè no es digui…

Com diria en Pompeu Fabra: “cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”.

Com diria la psicòloga Anna Freixes: “De la lucidesa, en dius ira?”