Yo no soy nacionalista, pero…

Avui Joan Todó serà a Barcelona per presentar a l’Horiginal (20.30h) un nou llibre de poemes, El fàstic que us cega (Labreu). L’acompanyaran Ricard Ripoll i Albert Roig, que també publiquen dins la col·lecció Alabatre de LaBreu. Us deixem mentrestant amb una reflexió molt pertinent que Joan Todó feia fa uns dies des del seu blog.

Ara que l’olla bull, i de mala manera, tot és ple de bones ànimes que ens volen salvar. Ens avisen: “La sociedad catalana está toda infectada”, “Porque aparte de un puñado de artículos, ahora mismo en Cataluña hay un pensamiento político dominante, casi único” (més tard, un d’ells indica el que li va passar un dia que participava a una tertúlia de Catalunya Ràdio), “Cuando yo iba al instituto, en un pueblo, había adoctrinamiento”, “Tendría que haber una voluntad de entendimiento por las dos partes. Si las autoridades catalanas estuvieran dispuestas a ceder en algo, tal vez podría solucionarse. Pero ahora han dicho que lo quieren todo”, “Yo no soy nacionalista, pero me preocupa mucho que se fracture la sociedad catalana”, “Yo no soy nacionalista, no tengo esa sentimentalidad, pero no estoy en contra de esto”, “El no nacionalismo no es una ideología”. Com veieu, és gravíssim. No m’he entretingut a indicar qui diu què, en el text enllaçat a dalt d’on trec totes aquestes frases; es tracta d’un encontre de “jóvenes catalanes no nacionalistas” on, com en un cor de tragèdia grega, tots parlen a una. Perquè parlem d’una tragèdia, esclar. Una catàstrofe. Per això mateix entre ells no hi ha ni un nacionalista (ni tan sols un independentista), ni que sigui per donar “vidilla” a la conversa. Com Unamuno, monodialoguen.

Un d’ells, però, Andreu Jaume, es queixava fa poc dels mals que el nacionalisme ha fet a la literatura, provocant una incomunicació entre ambdues literatures. En honor a la veritat, admetem-li que fa retrets a ambdues bandes: “En la Facultad de Filología Catalana de Barcelona, por ejemplo, está oficiosamente prohibido hablar de literatura castellana. Por otro lado, en la de Hispánicas son contados los profesores que hacen referencias a escritores catalanes, no digamos ya ingleses o alemanes. No importa que, pongamos por caso, para estudiar a Gabriel Ferrater, caso de que se le incluya en el programa, sea imprescindible leer a Jaime Gil de Biedma. Ni se le menciona.” I ell no ho diu, però és ben possible que per estudiar Gil de Biedma sigui imprescindible llegir Ferrater. És trist, certament; el text conclou amb una elegia per aquells temps en què Miguel de Unamuno i Joan Maragall s’escrivien cartes, Juan Ramón Jiménez lloava Alomar i J.V.Foix i Vicente Aleixandre feien amistat (aquest últim detall és curiós, no per fals, sinó pel fet que Jaume atribueix el distanciament a la Guerra Civil; la Fundació J.V.Foix, però, ens informa que el poeta de Sarrià i el de Velintònia es van conèixer el 1952, al Congrés de Poesia de Segovia). Jaume encara es deixa al tinter la recepció a Espanya de les novel·les de Narcís Oller, amb Emilia Pardo Bazán, Juan Valera i Ramón Menéndez Pelayo felicitant-lo per fer naturalisme en català (només Pérez Galdós arrufava el nas, lamentant que Oller perdés el temps en aquella llengua “sin construcción sintáctica”), o s’oblida d’indicar que la relació dels germans Ferrater (perquè Joan Ferraté també hi participava) amb Gil de Biedma i Barral i tota la colla també va tenir lloc durant la postguerra. I, naturalment (però això ja li ho indiquen als comentaris), oblida els departaments de Literatura Comparada.

Una cosa, aquí, em crida l’atenció: no conec directament la correspondència entre Unamuno i Maragall, però sí l’assaig que li va dedicar Joan Fuster, “Maragall i Unamuno, cara a cara” (inclòs dins Les originalitats), un text que hi pren peu per realitzar un exercici de, diguem-ne, comparatisme. I, dins el diàleg (Unamuno, al cap i a la fi, va ser l’espanyol del seu temps més interessat en el cas català), en remarca els desencontres:

[Unamuno] No concep, com en general no ho conceben els altres escriptors del 98 espanyol, el que diríem l’home comunicat. Individualistes rabiosos, d’aqueix individualisme espanyol de pandereta, jeremies recalcitrants, ficats en una política que menyspreaven, ells no van creure que, mantenint la seua humanitat, la seua personalitat com a eix, com a nucli singular i viu, l’home pot obrir-se als altres homes i emprendre una tasca junts. Ni Unamuno, ni Baroja, ni Azorín, ni Maeztu, no haurien sabut endevinar ni compartir el sentiment profund i popular de la sardana, que canta Maragall; ni potser no haurien definit el col·lectiu a la manera d’una suma d’innombrables “moments de gràcia” individuals i combregats, com ho féu el nostre poeta. En tot això, Unamuno veuria, únicament i despectiva, estètica, joc de la gent mediterrània -”¡Seréis siempre unos niños, levantinos!“-, que ni se senten somni de Déu ni famolencs d’eternitats abstractes.

Fuster conclou de manera rotunda: “Unamuno es confessà sempre impotent per a entendre Catalunya (…). Per a ell, com per als pocs escriptors castellans que s’han acostat a Catalunya, aquesta només havia d’aportar a Espanya el seu treball i el seu entusiasme, i renunciar a la seua ànima i a la seua llengua. Era inútil demanar al basc de Salamanca aquell “primer reconocimiento de diversidad, irreductible a simple unidad, pero no a composición“, de què parlava Maragall (…). Unamuno no creia en composicions, sinó en imposicions: la unitat espanyola, per a ell, era el resultat o l’usdefruit d’una victòria. Va ser realment home de guerra civil, no de diàleg. Maragall ho era, en canvi, de pau civil, de concòrdia: un “treballador esperançat” (…). Però la nostra història més recent, i açò que encara no és història, foren, de l’un costat i de l’altre, més unamunians que maragallians”. Hi ha aquí, naturalment, l’afer de l’espingarda; un precedent de tot el que ha vingut després. I que no ha canviat gaire: els joves “no nacionalistas”, a l’Igueldo, diuen encara: ”frente a la sublimación del sentimiento -y en eso consiste el nacionalismo- no cabe el diálogo” (deu ser per això que no hi ha ningú dels altres; no tan sols no els escoltaria, sinó que a sobre voldria parlar).

Encara sense sortir de Fuster, aquest va acudir el 1954 al Congrés de Poesia de Santiago, el tercer i últim d’aquella sèrie de congressos on, dos anys abans, Foix i Aleixandre s’havien fet amics. L’assagista de Sueca va consignar la visita al Diari 1952-1960; un diari força reelaborat respecte a les anotacions originals, una part de les quals va aparèixer publicada fa deu anys al primer volum de l’obra completa fusteriana. I, si a la nota publicada, Fuster es limita a indicar que el Congrés va ser “inútil”, en la inèdita s’hi estén molt més:

El “diàleg”, naturalment, no podia ser molt eficaç, donada la qualitat dels interlocutors que ens posaven al davant. No vull dir que “nosaltres” fóssim “millors” que ells, sinó que ells no tenien gens de curiositat per saber què fem o què pensem nosaltres. [Antoni] Comas indicava que els poetes castellans ens consideraven, al grup català, com si fóssim un petit grup de Soria o de Huelva. I tenia raó: només teníem de distint que el fet d’escriure d’una manera que ells no entenien… però que, com que tampoc no anaven a llegir-nos, tant se valia!

Quins bells temps!