Una profecia

25.01.2013

Per moltes versions cinematogràfiques que es facin, per moltes novel·les que s’escriguin, per moltes obres de teatre que es representin, el tema de la creació del moviment nazi i les seves conseqüències no s’esgota mai i sempre troba en totes les generacions d’espectadors el punt d’emoció per allò que expliquen. La força de la temàtica rau precisament en el coneixement de les conseqüències finals del nazisme. I saber-ne el final fa que tot allò que va ocórrer entremig cobri un interès expectant.

 

Lluís Homar i Eduard Fernández a 'Adreça desconeguda'

 

‘Adreça desconeguda’ és una d’aqueses històries de ficció que, precisament perquè s’acosten tant a la realitat, es converteixen automàticament en testimoni indirecte dels fets ocorreguts entre les dècades dels trenta i els quaranta del segle passat en una Europa aparentment culta, civilitzada i potser fins i tot feliç.

En aquest muntatge, dos amics socis d’una galeria d’art, residents als Estats Units, un d’ells d’origen jueu, se separen per motius personals. Martin Schulse (Lluís Homar) torna a Alemanya en un moment que el nazisme es comença a coure, entre els anys 1932 i 1934. La correspondència que manté amb el jueu Max Eisenstein (Eduard Fernández) aporta no només el balanceig d’una valuosa relació personal sinó uns elements de comprensió històrica, uns altres elements més, a allò que va representar el nazisme.

I un espectacle que es podria limitar a ser simplement la lectura d’unes cartes entre els dos personatges, es transforma en una obra teatral de fons complex que els dos intèrprets fan viure en la imaginació dels espectadors amb les seves explicacions, les seves pors, els seus dubtes, els seus moments d’eufòria, la seva venjança.

L’amic resident a Alemanya, acostat cada vegada més al règim de Hitler, fascinat per les seves profecies imperialistes, acaba distanciant-se de l’amic jueu que s’ha quedat resident als Estats Units. Allà, l’alemany va tenir una relació sentimental amb la filla del seu amic sense que acabés consolidant-se. Aquesta vella relació és, dins la trama de l’obra, el que desencadena el drama d”Adreça desconeguda’, en el moment que els jueus a Alemanya comencen a ser perseguits pels nazis i quan la filla nord-americana decideix anar a Berlín, imprudentment, com a actriu, per representar una obra de teatre.

Des d’aleshores se n’ha perdut el rastre. I l’amic jueu dels Estats Units implora al seu vell amic traslladat a Alemanya que intenti ajudar-la. Però el compromís i el risc que això representa passa per damunt de tot. Fins a l’extrem que no només insta al seu amic jueu perquè li deixi d’escriure, a causa que el règim de Hitler ha imposat la censura de la correspondència, sinó perquè es nega a ajudar la seva filla quan acudeix a la porta de casa seva, perseguida per una patrulla nazi que acabarà assassinant-la allà mateix.

És una història crua, una més de l’època nazi, que ja es va poder veure fa unes temporades al Teatre Borràs, amb Jordi Bosch i Ramon Madaula. Ara són dos altres primeres figures de l’escena catalana, Lluís Homar i Eduard Fernández, els que la recuperen en un espai molt més pròxim als espectadors perquè la disposició s’ha fet en grades en quadrilàter sobre un escenari emmarcat només per una catifa de grans dimensions, dues butaques de braços funcionals i una taula a banda i banda com si es volguessin marcar els dos punts geogràfics de la relació epistolar: els EUA i Alemanya.

Els dos intèrprets broden el discurs amb una interpretació emotiva que es va enfilant lentament i pujant de to fins a arribar al desenllaç fatal. ¿És lícita la revenja? ¿Pot una simple manipulació epistolar ensorrar i provocar la mort indirecta del traïdor? ¿Com es transforma d’una manera subtil la víctima en botxí? Tot això es desprèn a ‘Adreça desconeguda’.

 

Lluís Homar i Eduard Fernández a 'Adreça desconeguda'

 

Tota la representació, una hora i cinc minuts com a màxim, amb una breu introducció de teatre dins el teatre, al marge del contingut que familiaritza els dos actors amb els espectadors, es converteix en una brillant obra de cambra que marca el pas del temps amb l’estructura rectangular d’un llum penjant que es mou del sostre a terra i a la inversa. També la caracterització dels dos personatges va evolucionant entre la lectura i la resposta de les cartes, des del cos amb mànigues de camisa blanca, fins al vestit fosc i distingit de Martin Schulse, el resident a Berlín (Lluís Homar) i la desesperació, enfonsat, amb una jaqueta de llana d’anar per casa, de Max Eisenstein, el resident als EUA (Eduard Fernández).

Tot passa molt abans del 1939. És, per tant, una premonició del que hauria de venir més tard, amb la invasió nazi i l’Holocaust, i que va obligar a l’autora que a la dècada dels anys trenta publiqués el relat en una revista nord-americana, primer sota la falsa identitat d’un home i, després, amb el nom d’una senzilla mestressa de casa desconeguda. Però en realitat es tractava d’una escriptora avançada als esdeveniments del temps, Kathrine Kressmann Taylor (Portland, 1903 – 1996), una autora també d’una novel·la sobre el mateix tema, que va aconseguir desvetllar la consciència de bona part dels seus lectors amb una profecia sobre el que representaria el nazisme i que dissortament es va complir.

«Adreça desconeguda (Address Unknown)», de Kathrine Kressmann Taylor. Traducció d’Ernest Riera. Intèrprets: Lluís Homar i Eduard Fernández. Vestuari: Nídia Tusat. Il·luminació: Xavier Albertí. Caracterització: Toni Santos. Amb la col·laboració de Lluc Castells i Oscar Valsecchi. Direcció: Lluís Homar. La Villarroel, Barcelona, 22 gener 2013.