Un 0,8 % d’il·lusió

Sóc una tastaolletes, ho confesso. Gaudeixo de la cultura des de diferents prismes: llegeixo abundantment, em passejo per museus i exposicions, vaig al cinema i al teatre, m’agrada la dansa i la música, sobretot la clàssica, etc. També em costa explicar-me quan em pregunten a què em dedico: sóc escriptora, periodista i activista cultural. Publico llibres, articles, organitzo activitats i faig conferències, a banda de confegir algun informe on reivindico una major presència de les dones en la cultura, encara infrarepresentades.

El meu triple ofici em permet, doncs, mirar la cultura des d’una perspectiva força global, tot i que els meus quefers em porten com a molt lluny a Madrid i, de tant en tant, a alguna veïna capital europea: parlo amb creadors i creadores, gestors i gestores, polítics o polítiques… De tant en tant, inclús amb algun acomodador de teatre o alguna taquillera de cinema, que es lamenta de la poca assistència a la sessió de les quatre. Sovint intercanvio impressions amb els amics llibreters i llibreteres, un dels quals l’altre dia em comentava que, a pesar de la crisi, marxar un cap de setmana llarg implica perdre el fil de les novetats. El capitalisme, que tot i la crisi insisteix a asfixiar-nos per superàvit.

Des de la meva privilegiada talaia, al bell mig d’aquests dies en què el temporal amenaça de menjar-se la costa catalana, llegeixo la trista notícia que el pressupost dedicat a la cultura per la Generalitat de Catalunya serà enguany de només un 0’8%, que es tradueix en 261 milions d’euros. Una xifra ridícula ens posem com ens posem, si la comparem per exemple amb els més de 400 milions que es gastaran en Presidència, i sobretot tenint el compte que en aquest país la cultura aporta al PIB aproximadament un 3%. Com tampoc són suficients els diners que destina l’Estat Espanyol a la cultura que aquí es fa i es desfà. No dic que els pressupostos hagin de ser un calc exacte del deure i de l’haver, però seria just que s’hi assemblessin un pèl més.

El Conseller es disculpa per no haver pogut treure de la guardiola més diners, l’oposició posa el crit al cel quan la cultura no ha format mai part de les seves prioritats (ni tan sols als seus programes electorals de paper mullat) i algun altre culturetes com jo, indignat, n’hi diu quatre de fresques a algun ens públic com la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, mentre els professionals de l’audiovisual s’ajunten per signar el manifest Més TV3! La realitat és que encara que el delegat de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona hagi promès 1,4 milions per una política audiovisual destinada a complementar la que pugui fer la Generalitat, tot plegat serà insuficient per enfortir un sector tan debilitaten en els darrers anys.

Per no parlar d’altres sectors, com el de les arts escèniques o les arts plàstiques. Tots hem pogut veure com han anat desapareixent del nostre panorama les grans exposicions i els grans muntatges que sí que tenen altres ciutats no gaire llunyanes. Ara tenim exposicions interessants i prou, i tenim monòlegs –alguns excel·lents–, diàlegs teatrals i poc més. Aviat un sol home o una sola dona encarnarà la cultura catalana, potser en forma d’enxaneta i des del cim d’un munt de sol·licituds de subvencions mai atorgades. Les queixes per unes inversions públiques insuficients són més que justificades: la cultura és com una planta: o es rega o es mor. Però de què serveixen les queixes si ningú les escolta?

El desinterès manifest per la cultura dels poders públics ens ha portat a la queixa estèril i la desil·lusió ha niat en els nostres cors. Estem tan mancats d’il·lusió, tan alacaiguts, que ja no ens alegrem quan ens diuen que els diners insuficients serviran per renovar biblioteques, que a l’escanyat MNAC li arribarà una propina una mica més generosa o que l’Ajuntament ha comprat el Teatre Tantarantana perquè no abaixi la persiana. Els arbres de la precarietat no ens deixen veure el bosc de possibilitats infinites que és la cultura. Només veiem el talent que s’està mutilant, que marxarà o emmudirà, que ve a ser el mateix. L’única solució –posat que la crisi sembla que ha de durar i el menyspreu per la cultura també– és recuperar la il·lusió. Però com?

Potser, quan ens aixequem cada matí, recordant els molts professionals que sostenen aquest sistema cultural mig naufragat: bibliotecaris/bibliotecàries, llibreters/llibreteres, curadors/curadores, directors/directores de centres d’art, actors/actrius, músics/músiques, escriptors/escriptores… En definitiva, artífexs de la nostra cultura que tot i repetir sovint “això gaire temps no es pot aguantar”, “em donen ganes d’engegar-ho tot a rodar” i “quines ganes de marxar”, resisteixen fent la feina ben feta i estirant més el braç que la màniga.

Només fent un esforç col·lectiu d’autoexigència, de creativitat, de reconeixement del talent, de denúncia de la mediocritat, podrem construir alguna cosa que valgui la pena en aquests temps adversos. Hauríem de fer, doncs, un esforç per intentar convertir aquest minso 0’8% d’il·lusió en un percentatge d’il·lusió suficient, encara que sigui contra vent i marea. Perquè només així ens en sortirem i deixarem als que vinguin després alguna cosa que no sigui un desert. Ens cal una bona dosi d’il·lusió, que només pot passar per tornar a apropiar-nos de la cultura, que és nostra i no de qui fa els pressupostos. Un exercici d’empoderament.