Tres problemes de l’Honorable Conseller Santi Vila

5.02.2017

L’encara Cap del Servei de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya, Carme Fenoll, deu haver tingut un dels caps de setmana més agredolços viscuts en molt de temps. Quan el divendres passat va comunicar públicament que no havia guanyat el concurs per cobrir la plaça que ocupava interinament des de 2012 es va desfermar una onada espontània de suport entre tota mena de gent de la cultura.

Santi Vila | © LaSetmana

Bibliotecaris, escriptors, editors, agents literaris, gestors culturals, acadèmics i empresaris se n’han fet creus; catalans i també de fora. No glossaré les excel·lències de la Carme perquè en conec l’austeritat i perquè altres ho han fet millor del que jo ho sabria fer. Periodisme cultural a banda, un grapat de bons articles n’ha parlat, com el de l’Àlex Hinojo al seu blog amb Prescindir de Carme Fenoll: un error garrafal de la conselleria de cultura; Adrià Pujol, també al seu blog, amb El nivell D de català; Bernat Dedéu, a la seva Torre de les Hores, amb La Fenoll; aquí a Núvol podem llegir M. Àngels Cabré i el seu Carme Fenoll i la meritocràcia, Ana Merino Mir amb La revolució de Carme Fenoll i Dídac Martínez amb El cas Carme Fenoll. Aquests tres articles han estat durant unes hores, potser un parell de dies, els articles més llegits a Núvol, cosa que indica l’interès d’una qüestió que algú devia pensar que passaria desapercebuda.

El problema no és tan sols, com apunten els articles esmentats, que l’actual Cap de Servei hagi perdut un concurs públic –després de cinc anys de gestió galvanitzada enmig de l’adversitat pressupostària– per tenir un coneixement de català una mica per sota del seu competidor. Al moll del problema hi ha dues qüestions molt més preocupants.

Quin rang ha de tenir la màxima autoritat bibliotecària catalana? Un cap de servei és per sota d’un director i subdirector general. A diferència d’aquests dos últims, el lloc de cap de servei ha de ser cobert per un funcionari de carrera; d’entrada no tinc cap problema amb els concursos de mèrits, però se suposa que el càrrec ha d’anar en funció de la importància de cada cosa. Per què les biblioteques comparteixen direcció general amb arxius, museus i patrimoni? Per què hi ha una Subdirecció General del Patrimoni Arquitectònic, Arqueològic i Paleontològic i una Subdirecció General d’Arxius i Museus –els gestors dels quals són de lliure designació– i en canvi les biblioteques són un servei de rang inferior quan el seu impacte directe és molt més gran? Un cop d’ull a l’organigrama del Departament de Cultura deixa entreveure que hi ha directors generals que, sota seu, només tenen una subdirecció general. Altres, com la macro direcció general on hi ha biblioteques sembla feta a pedaços o, pitjor encara, segons el caprici de cada conseller. Sigui com sigui, tenim mala peça al teler.

Carme Fenoll

Com és que la interinitat s’ha de cobrir ara que tindrem pressupostos expansius mentre la Carme Fenoll ha hagut de gestionar cinc anys de misèria? No és tan sols que l’actual Cap del Servei hagi fet una molt bona feina, és que l’ha hagut de fer en el pitjor dels contextos possibles. El jurat del concurs ho ha tingut en compte a l’hora de valorar el seu projecte? Ho ha fet el director general de qui depèn? Ho ha fet l’Honorable Conseller? En els temps d’austeritat que encara ens tocarà viure uns quants anys, premiar la bona gestió demostrada hauria de ser de calaix, oi? Especialment quan el guanyador de la plaça ja l’havia ocupada abans que la Carme Fenoll i, pel que sembla, la comparació faria enrojolar a més d’un.

Tard o d’hora ens haurem de plantejar –no serà la segona ni la tercera vegada– si les convocatòries a certs càrrecs públics estan enfocades a trobar el més qualificat o, per contra, estan fetes pels que millor s’adapten a l’ambient marcià de les administracions públiques, en les qual un pot estar absolutament desconnectat del dia a dia però treure les puntuacions més altes. Per què hi ha coses tan fàcils al sector privat que al sector públic són tan complicades? Quan un concurs teòricament pensat per trobar el millor acaba amb un resultat injust és que alguna cosa no va a l’hora.

Tres problemes, una solució

L’Honorable Conseller de Cultura Santi Vila té tres problemes que pot solucionar d’un sol cop. El primer que pot fer és ascendir el Servei de Biblioteques a Direcció General de Biblioteques; si comparem el pressupost assignat i el seu impacte real amb els d’altres direccions i subdireccions generals, la decisió és indubtable.

Un cop solucionada la primera qüestió de justícia –donar a les biblioteques el rang que mereixen i necessiten– podria solucionar la segona sense impediments perquè les direccions generals són càrrecs de confiança; la Carme Fenoll s’ha guanyat la confiança de la gent de cultura en general i de la xarxa de biblioteques en particular. Sé que hi ha altres confiances de despatx –he treballat prou anys en una multinacional com per saber-ho– però se suposa que els càrrecs públics han de mostrar, en primer lloc i havent demostrat talent i capacitat, vocació de servei. Jo prefereixo continuar suposant que és així.

Amb aquestes dues decisions resoldrà el tercer problema creat, el mal rotllo dins i fora de la xarxa de biblioteques, un mal rotllo originat per una decisió ajustada a llei i tanmateix injusta. Del mal rotllo al desgast polític hi ha una distància molt curta.

Honorable Conseller de Cultura Santi Vila, vostè té una solució per a tres problemes. En política, encara més en política cultural, això no passa cada dia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

19 Comentaris
  1. El que està clar es que l’oposició l’ha guanyat una altre persona. Això vol dir que ara ens agraden les designacions ” a dit” ? Es així que ho volem? Doncs fem-ho en tots el funcionaris de qualsevol categoria… ja veureu l’enrenou que hi haurà.
    Intueixo que les bases de la convocatòria eren públiques. Algú hem pot dir perquè una persona no es va treure el títol de català sabent el que puntuava? Excés de confiança?
    El que està clar es que l’oposició no l’ha guanyat. A partir d’ara quan es perdi una oposició tothom podrà dir que es “tongo”? Així, perquè sí, perquè no ens agrada? Reflexioneu.

    • No, aquesta és la qüestió. L’article de l’Adrià Pujol conté el resultat del concurs on es pot veure que el projecte de la Carme Fenoll va rebre més puntuació que el que ha estat escollit finalment. La plaça només l’ha guanyat per tenir el nivell D de català. Una cosa és garantir un correcte coneixement del català i una altra que un nivell de català més alt et faci passar per davant d’un projecte millor. És llavors quan el sistema no funciona.

      • Com que no és la questió? Això és una oposició. No una entrega d’un projecte. A qualsevol oposició / concurs hi ha unes bases amb els mèrits que otorguen punts. Això està a disposició de tohom. A partir d’aquí, un dels opositors ha guanyat a l’altre. Perquè? Doncs molt senzill, perquè ha mostrat i presentat més mèrits que l’altre. I punt.
        Manipular és molt senzill, però les coses són como son. En una oposició (com les desenes que cada dia hi ha arreu del nostre país) guanya el que al final té millor nota. No el que segons alguns (encara que escriguin en els mitjans de comunicació) es mereixeria la plaça. No. La plaça és per qui se le guanya. Que sembla que el Sr. Vives (que té la mateixa formació, antiguetat, títols (bé, en té un més) sigui un pobre analfabet. Analfabet del tot no ho deu ser quan ha guanyat legalment una oposició.
        La resta, molt de fum i plors de criatura.

  2. “Aquests tres articles han estat durant unes hores, potser un parell de dies, els articles més llegits a Núvol, cosa que indica l’interès d’una qüestió que algú devia pensar que passaria desapercebuda” … sobretot quan veteu articles contraris a la vostra cosmovisió única de la Carme, oi Bernat? Ja ho sap la gent que només escriviu per als vostres?

    • Benvolgut T,

      No sé qui ets, però sé d’on escrius, perquè la teva IP et traeix. No he vetat cap article, sinó que he renunciat a l’oferta d’una persona que volia escriure sobre la Carme Fenoll. Aquesta persona ja havia publicat temps enrere en un diari un article sobre la Carme Fenoll que contenia insinuacions molt greus, que eren una pura difamació. Una persona que ha insultat greument la Cap del Servei de Biblioteques no pot, als meus ulls, opinar sobre ella en aquests moments tan delicats. Almenys a Núvol.

      Com que ja saps de qui parlo, no diré el nom d’aquest articulista, a qui hem publicat de bon grat altres articles a Núvol, però del qual no publicarem cap article sobre la Carme Fenoll, perquè ha demostrat no tenir prou distància. Si vols contestar aquest missatge, fes-ho si us plau a cara descoberta, amb nom i cognoms. Jo no sé qui ets tu, però puc veure per la IP que escrius des de la Conselleria de Cultura.

      Atentament,

      Bernat Puigtobella

      • Bon dia a tothom,

        Aquí l’articulista difamador. Gràcies, Sílvia Martí, per reproduir el meu article als comentaris de Núvol. I gràcies, Bernat, per no moderar-lo i permetre’n la publicació, si més no, com a comentari. Ets l’editor de Núvol i respecto totalment les decisions que prenguis en relació al teu mitjà, siguin les que siguin. No podria ser d’altra manera.

        Això de les “insinuacions molt greus, que eren pura difamació”, però, em permetràs que t’ho negui. En un article de fa un parell d’anys vaig afirmar, efectivament, que el conseller Mascarell havia posat Fenoll en el càrrec “per motius inexplicables (i imaginem que inconfessables)”. Ja em disculparàs però no hi sé veure difamació enlloc, jo, aquí. Quan un ciutadà contempla com el seu conseller de Cultura desplaça del seu lloc de feina una persona que hi ha accedit mitjançant un concurs de mèrits i hi col·loca una altra persona sense cap mena de filtre ni concurs de cap mena (sense ser -tinguem-ho present- un càrrec de confiança sinó una plaça de l’administració pública de la Generalitat) el mínim que té dret a suposar aquest ciutadà és que el conseller en qüestió ha fet aquesta operació per motius poc clars, obscurs, inconfessables. És a dir, per motius que poden ser de moltes menes (no cal que em dediqui a fer la llista dels motius que poden portar un conseller a fer una operació com aquesta, perquè som tots plegats prou grandets) però que en cap cas són clars i transparents. On és la difamació? La difamació és un delicte (CP, art. 205-2016). I acusar-me d’un delicte quan ningú no m’ha denunciat per tal delicte, em sembla, com a mínim, desproporcionat, benvolgut Bernat. Si n’hi ha, de delicte, entomaré amb molt de gust la denúncia que em vulguin interposar Mascarell o Fenoll. Aniré a donar explicacions al jutge que me les exigeixi. No seria la primera vegada que em toca fer-ho.
        Oriol

        • Hola Oriol,
          Ja que tu mateix ho has fet públic, donaré aquí la meva versió dels fets.
          Ja saps que la meva negativa a publicar un article teu en aquest diari tenia un origen molt clar. La citació que reprodueixes del teu article és parcial, i ho saps. Si donessis la citació completa seria més evident el motiu pel qual no em va semblar oportú que opinessis aquí sobre la Carme Fenoll. No cal que entrem en més hermenèutiques. Tu vas escriure el que vas escriure i la gent va entendre el que va entendre. No cal que una difamació sigui explícita perquè sigui evident, i la teva insinuació era molt clara per a qualsevol persona que sàpiga llegir entre línies. Tu Oriol ets un bon escriptor, però quan escrius sobre persones de carn i ossos i fas afirmacions sobre la vida personal dels altres sense coneixement pots fer molt mal. Insinuar que el conseller Mascarell va contractar una noia ‘molt agradable’ com la Carme per raons inconfessables em sembla de molt mal gust. A banda que perpetua aquesta idea masclista horrorosa que una dona només pot ascendir professionalment si es doblega als desitjos d’un home. Que no t’hagin denunciat no t’exonera d’haver difamat. Simplement has de saber què pots dir i què no, en lloc d’esperar que un jutge decideixi si el teu insult és condemnable. Pots opinar del que vulguis a Núvol, però el dia que vas escriure aquell article et vas desautoritzar tu mateix per parlar a Núvol sobre aquesta persona. Mentrestant aquí et tractarem com sempre, amb respecte, a tu i als llibres de la Ela geminada.

          • D’acord, Bernat. Deixem-ho córrer, que en això no ens posarem pas d’acord. Mirem de concentrar-nos en el que sí que ens hi podem posar -que em sembla que és molt.
            Fins aviat,
            Oriol

  3. Jo no voldria estar en la pell del senyor que ha guanyat el concurs. Val a dir que tampoc en la de la senyora Fenoll, a qui no conec ni sabia qui era abans d’ara. Tanmateix, penso que es pot defensar la senyora Fenoll sense menystenir el qui la suplirà. Trobo una falta de respecte que s’esbombin els resultats d’un examen i el to amb què el senyor Ruiz parla d’ell. Tot aquest món intel•lectual, de vegades fot una mica de fàstic.

    • Sr. López: Els resultats que s’esbomben són d’un concurs públic. Han de ser ser públics. S’haurien fet públics ara o d’aquí un temps, com marca la llei i sortiran publicats al DOGC.

      En segon lloc, si jo guanyés un concurs de mèrits per motius perifèrics al moll de la qüestió, com ha estat el cas, hi renunciaria. Ignoro si el guanyador ho farà, però ho dubto. Potser vostè és dels que prefereix que certs draps es rentin a casa –és a dir, a determinats despatxos– però jo no. Em crida l’atenció que faci esment a una sola frase del meu article i la resta li sembli bé o l’importi un rave.

      Per cert: faci el favor de posar el nom i el cognom. Ignoro si vostè es diu López de cognom; potser sí, potser no, però jo sí que em dic Bernat Ruiz Domènech (ja veu, poso els dos cognoms) i dono la cara. Un dia me la trencaran en sentit literal o figurat però ningú podrà dir que m’amago.

      • D’acord, la senyora Fenoll deu ser molt eficient quan gairebé tothom n’alaba la feina que ha dut a terme aquests anys. A mi tant me fa si continua ella o el supleix en Vives. Tanmateix, trobo de molt mal gust que per reconèixer els mèrits d’una persona se n’hagi de menystenir una altra. I que consti que no conec aquest senyor, però em sembla que no és correcte deixar-lo com un drap brut. I, segons les puntuacions de l’examen, empaten en tot menys en català (que guanya en Vives) i en memòria (que no sé què significa, que guanya na Fenoll). Per tant, en què és millor aquesta senyora? Si m’ho explica potser ho entendré. Per altra banda ningú es creurà que aquest càrrec no el pugui cobrir eficientment ningú més que ella, tot i la seva gran preparació demostrada i que no nego perquè la desconec. Ara bé, tenim un fet: un concurs públic que ha guanyat una altra persona. I ara què? Què en farem, doncs, dels que s’hi han presentat i de la persona que ha guanyat? Què fem dels concursos a partir d’ara? A dreta llei no es obrar correctament, imposar un concurs? No ho fan totes les administracions? Si teniu alguna informació que no sabem, digueu-la. Si és el cas que el conseller ha obrat malament, per motius tèrbols i en teniu proves, denuncieu-ho, aleshores ho entendrem, però la veritat és que tot són sospites però cap prova fefaent. A més, aquestes batalles que els de la cultura acostumen a lliurar públicament, amb tot el safareig consegüent, m’interessen ben poc. La veritat, no sé per què m’hi he ficat. El meu nom de pila no l’hi donaré. I no cal que em contesti si no ho vol.

      • A vegades per defensar una persona no cal caure en el ridícul. Suposo que aquest comentari no pasarà moderació, però se’n dona compte de la bajanada que ha dit? Que vostè si guanyés una oposició per “motius perifèrics” renunciaria? Primer permitim dir-li que això ens agradaria veureu amb els nostres propis ulls. Per altra banda, des de quan hi ha “motius perifèrics” en una oposició? No cal fer-la doncs, no? Només que es faci un projecte i ja està, no? Es això? I ara la pregunta del milió i m’agradaria que si és possible contesti amb sinceritat:

        M’està dient que si la Sra. Fenoll hagués tingut menys nota en el projecte i tot i això hagués guanyat el concurs vostè hagués escrit un article dient que la plaça se la mereixia el Sr. Vives i que estava a la espera que la Sra. Fenoll renunciés al càrrec?

        Sincerament, no s’ho creu ni vostè.

  4. Completament d’acord. Conec a la Carme i sé la bona feina que ha fet amb entusiasme, dedicació i molt pocs mitjans. És un gran desproposit prescindir dels seus serveis. Confio que el seny s’imposi i continui treballant per impulsar la lectura i la cultura del país.

  5. Conec bé a la Carme i sé la bona gestió que ha fet aquest anys tan difícils per fer presents les biblioteques en el món cultural, social i quotidià del nostre país. Seria un despropòsit prescindir dels seus serveis.

    • Benvolguda Carme Mayol, pels anys que has treballat a l’administració, saps perfectament què és un concurs de mèrits. Si el tribunal o el barem de mèrits no es considera just o adient, per alguna cosa hi ha col·legis professionals, associacions o persones que ho poden impugnar d’antuvi . El que em sembla que no s’hi val és que quan es perd sembli que tot s’hagi fet malament. El cap de Servei de Biblioteques de la Generalitat és una responsabilitat tècnica i no és de lliure designació sinó que per naturalesa està sotmesa a les mateixes condicions que tots els altres caps de serveis. I d’altra banda, Carme, amb tota cordialitat, deixa’m dir-te que al llarg dels darrers, posem, vint anys, hi ha hagut diversos professionals (Generalitat, Diputació, municipis, universitats…) que per raons de tota mena – oposicions, concursos, cessaments, trasllats, etc., – també han hagut de deixar els seus llocs de treball havent fet bona feina; altra cosa és que el propi sector els ho hagi reconegut i que el Col·legi ho hagi vetllat. I last, but not least, si la puntuació va ser tan tan ajustada i finalment la decisió es va prendre en base a una titulació que també puntuava, vol dir que qui ha guanyat la plaça també és una persona vàlida.

  6. La veritat que no veure públicada aquí a Núvol del cas Fenoll:

    L’ART DE MOURE AMUNT I AVALL LA BÓTA (I NO GAIRE RES MÉS)

    Des de fa tres dies, rebo un whatsapp cada mitja hora demanant-me que faci el favor de dir alguna cosa sobre el “cas Fenoll”. A mesura que creix l’agitació a les xarxes i que persones que saben que m’estimo i valoro fan un pas més en la defensa a ultrança de la revolució (?!) que presumptament ha suposat el pas de Carme Fenoll pel Servei de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya, hi ha més i més gent que, silenciosament, es posa les mans al cap i es pregunta, exactament, què ha fet Fenoll durant aquests últims cinc anys. Si jo fos bibliotecari o bibliotecària, ara mateix em sentiria profundament menystingut davant d’un discurs que sembla reduir al mèrit d’una súper-dona el bon funcionament de la nostra excel·lent xarxa de biblioteques i que deixa completament a l’ombra la vocació i l’entusiasme amb la qual centenars de bibliotecaris i auxiliars d’arreu de Catalunya fa dècades que porten a terme la seva labor. A la vista d’algunes de les coses que ha permès propagar l’entorn de Carme Fenoll en els últims dies, algú podria fàcilment arribar a pensar que fa tot just cinc anys, les biblioteques d’aquest país eren un erm i els bibliotecaris tots una colla d’idiotes.

    En qüestió d’hores hem aconseguit convertir en hegemònic un discurs sorprenent, segons el qual una súper-competent cap del Servei de Biblioteques hauria estat rellevada capciosament del seu lloc de treball per donar entrada a un endollat d’ERC. Si les coses realment haguessin anat així, no em faria res reconèixer-ho, i jo seria el primer que estaria clamant al cel perquè es fes justícia. Resulta, però, que tot plegat ha anat més aviat a l’inrevés.

    No conec de res en Josep Vives Gràcia, el guanyador de la plaça en qüestió. Quan dic que no el conec de res vull dir que no hem intercanviat mai ni una paraula, ni un correu i, si ens trobéssim pel carrer, no ens reconeixeríem l’un a l’altre. Sí que el conec, en canvi, com qualsevol persona mitjanament informada que estigui vinculada al món de l’edició, els llibres i les biblioteques, per la seva ingent tasca de reflexió teòrica, publicada en català, en castellà i en anglès. Es dóna el cas que Vives Gràcia ja havia guanyat, per concurs de mèrits, la plaça a la qual ara s’ha hagut de tornar a presentar i guanyar per segona vegada. Sorprenent, ¿no? Imagini’s que vostè ha concursat per ocupar un determinat lloc de treball a l’administració pública i, al cap d’un temps, el conseller del ram (Mascarell, per cert, fem el favor de no errar el tret) el relleva per posar-hi, a dit i sense cap mena de concurs, una altra persona. Aquesta és exactament la manera com Carme Fenoll va arribar a la Generalitat. I s’hi ha estat cinc anys. Convocar, finalment, un concurs d’oposició per resoldre aquesta anomalia administrativa no sembla que hagi de provocar cap mena d’escàndol a ningú.

    A la Carme Fenoll la conec des de fa una colla d’anys. Havia anat diverses vegades a presentar llibres a la biblioteca de Palafrugell, que dirigia de manera experta, com fan molts altres i moltes altres bibliotecaris i bibliotecàries del país. Quan va arribar a Biblioteques de la Generalitat, em va demanar que l’assessorés en algunes idees que li voltaven pel cap. Era l’època en la qual estava a punt d’engegar el programa 10×10. Vaig fer-ho de grat i em vaig desplaçar unes quantes vegades expressament a la plaça de Salvador Seguí per intercanviar punts de vista sobre les iniciatives que volia emprendre. En aquell moment em vaig adonar que Fenoll tenia un desconeixement profund de qüestions elementals, com ara el mapa editorial en llengua catalana del país. Vaig fer el que vaig poder per aturar algun desastre que tenia intenció de portar a terme. (De res). Però, ben aviat, em vaig adonar que era una persona amb tantes ganes de fer, fer i fer que no li quedava espai per pensar allò que feia. A partir d’un cert moment, qualsevol observació que un servidor procurava fer-li, queia en un pou de vaguetats, imprecisions i desinformació. I la relació que teníem es va trencar el dia que no me’n vaig sortir de fer-li entendre una cosa tan elemental com ara que no podia ser que les bibliografies selectives de novetats que el Servei de Biblioteques elabora cada dos mesos incloguessin un 70% de llibres en castellà i s’oblidessin sistemàticament de títols en llengua catalana publicats per moltes de les editorials independents que en aquests moments estan contribuint a donar musculatura al mercat editorial en català.

    Quan, aquests dies, més d’un i de dos es pregunten com pot ser que “després de tot el que ha arribat a fer”, Carme Fenoll perdi el concurs de cap del Servei de Biblioteques, jo, més aviat, em pregunto: “¿i què ha fet, exactament?”. Carme Fenoll no ha parat de fer coses, durant aquests cinc anys, efectivament, però la seva activitat frenètica em fa pensar en aquell passatge preciós sobre Diògenes el cínic que trobem a les “Vides dels filòsofs il·lustres” de Diògenes Laerci: enmig del tragí per la preparació d’una batalla, Diògenes es va posar a moure amunt i avall la bóta dins la qual dormia per fer veure que ell també feia alguna cosa. Hi ha moltes maneres de treballar. Es pot fer feina a la callada, que sigui de calat i deixi resultats a llarg termini. O es pot traginar amunt i avall la bóta i fer un tuit cada cinc segons explicant-ho a tort i a dret. Fins i tot es pot fer feina de calat, a la callada i que deixi resultats a llarg termini i, alhora, fer un tuit cada cinc segons. Però per això s’ha de ser la Laura Borràs. La Fenoll, sentint-ho molt per ella, juga a una altra lliga.

    De la bona voluntat de Carme Fenoll a l’hora d’emprendre les múltiples iniciatives que ha portat a terme no en tinc cap mena de dubte. Dels resultats que hauran donat, sí. Durant el seu pas pel Servei de Biblioteques de la Generalitat, sota la conselleria de Joan Manuel Tresserras, Josep Vives Gràcia va aconseguir que els catàlegs de biblioteques de Catalunya passessin de cinc a dos i va implantar el reconeixement de carnets entre aquests dos catàlegs. El pas que faltava fer, unificar definitivament els dos catàlegs restants, ha estat anunciat a bombo i plateret per Ferran Mascarell ni més ni menys que dues vegades però Carme Fenoll deixarà el seu càrrec sense explicar-nos on l’hem d’anar a buscar, exactament, aquest catàleg. Vives Gràcia va desenvolupar una plataforma nacional de préstec digital que havia de permetre a la Generalitat la completa independència (d’això se’n parla, últimament, em sembla…) a l’hora de gestionar els préstecs digitals. Arribada Fenoll al càrrec, aquesta plataforma es va tirar per la borda i es va decidir acollir-se a la del Ministerio de Cultura, gestionada per la principal empresa de distribució de llibre electrònic espanyol, Libranda, sota unes condicions abusives, amb una presència residual del llibre en català i poquíssim marge per decidir què s’incorporava i què no al catàleg.

    El desenvolupament del préstec digital propi, la unificació de catàlegs i carnets arreu de Catalunya o el préstec interbibliotecari nacional són, no cal donar-hi gaires voltes, veritables “estructures d’estat”. És a dir, instruments sòlids, de llarg recorregut, que reforcen una concepció del sistema bibliotecari eficient, modern i nacional. Les múltiples iniciatives que ha anat portant a terme Carme Fenoll són molt més aparatoses però força menys ambicioses. Són foc d’encenalls, que s’apaga tan bon punt s’encén. Fan molta patxoca, són guais i multidisciplinars, posen en relació les biblioteques amb els cellers de vi, els teatres i els parcs de bombers. Però quan necessito un llibre que està a una biblioteca a quaranta quilòmetres de la meva, m’he de fer repicar.

    Carme Fenoll és una admirable dinamitzadora cultural. Una persona que ha fet i pot fer molt bona feina de promoció de la lectura i de les biblioteques. Però no és la líder que en aquests moments necessita el Servei de Biblioteques de la Generalitat per dur a terme les reformes estructurals i en clau nacional que ens són de vital importància. Ha tingut cinc anys per demostrar que valia per fer aquesta feina i el més calent és a l’aigüera. Per més que hagi intentat actuar com si fos una directora general, i fins i tot hagi aconseguit convèncer els seus amics que era tal cosa, no és sinó una excel·lent directora de biblioteca de poble a qui un conseller va col·locar, a dit, en un lloc de l’administració al qual només s’hauria de poder accedir per concurs públic. Amb cinc anys de retard, però el concurs ha arribat. I Carme Fenoll l’ha perdut. Si té al·legacions per presentar pot fer-ho sense cap inconvenient. I si el tribunal considera que les seves al·legacions són vàlides, tots l’aplaudirem i la felicitarem perquè, finalment, haurà obtingut el seu lloc de feina seguint els canals reglamentaris. Tota la resta és faramalla que demostra impotència però que no té cap mena de recorregut. Ja em sap greu, però les coses són com són i no com voldríem que fossin.

    No tinc cap dubte que Vives Gràcia tindrà la capacitat per portar a terme els canvis estructurals amb els quals Fenoll no s’ha vist amb cor. Perquè, amb molt menys temps que Carme Fenoll, va demostrar sobradament tenir aquesta capacitat. Encara que no es passés el dia fent biblio-piruetes a les xarxes socials. Reclamem cada dia que prevalguin la transparència i la meritocràcia i quan algú guanya (per segona vegada!) un concurs per exercir una funció a l’administració pública, aleshores ens escandalitzem perquè no s’ha mantingut en el càrrec la persona que s’hi havia posat a dit. A mi ja em perdonaran, però no hi entenc ben res.

    Oriol Ponsatí-Murlà

  7. Em complau adjuntar-vos l´adreça on trobareu la carta oberta que he adreçat, com a Presidenta de la Fundació Biblioteca Social, al Conseller Santi Vila.
    “Carme Fenoll i el servei a la societat. Carta oberta al Conseller Santi Vila”
    Cal replantar quina funció pública volem. Més enllà d´aquest concurs.

  8. Carme Fenoll i el servei a la societat. Carta oberta al Conseller Santi Vila

    Amb data 6 de febrer 2017 la Presidenta de la Fundació ha adreçat una carta oberta al Conseller de Cultura de la Generalitat, Honorable Senyor Santi Vila. La carta també s´ha fet arribar a uns quants mitjans de comunicació.

    Aquest és el text de la carta:

    Carme Fenoll i el servei a la societat. Carta oberta al Conseller Santi Vila

    Astorats, consternats, sorpresos, són alguns dels adjectius més habituals que hem llegit aquests darrers dies quan hem sabut la notícia que Carme Fenoll acaba de perdre el concurs públic per la plaça de cap de Biblioteques de la Generalitat que exercia en funcions des del 2012.

    Qui la coneix i ha treballat o col·laborat amb ella sap molt bé quines són algunes de les seves virtuts: competent, rigorosa, excel·lent professional, intel·ligent, imaginativa, innovadora, empàtica, amb una gran habilitat per generar aliances i molt propera. Sempre ha actuat, sense pretendre cap protagonisme, amb una extraordinària senzillesa i generositat. A tot això s’hi suma que és una treballadora incansable, que arrossega amb passió i entusiasme a tothom qui l´envolta. Cada dia a les 8 del matí tothom sabia les múltiples activitats i reunions que tenia perquè feia pública la seva agenda; un costum molt saludable que tots els càrrecs públics haurien d´aplicar, si realment volen demostrar que tenim una administració transparent.

    A banda, i aquesta crec que és una de les seves millors virtuts, està la de ser conscient que el seu càrrec és la de “servidor públic” i que no és allà per “fer mèrits”. La domina –i d´això ens en falta molt a Catalunya- l’esperit i la voluntat de servei.

    Editors, llibreters, escriptors, lectors, professors, fins i tot algun empresari i, evidentment, el món del foment i de la biblioteca pública s´han bolcat per intentar no perdre un valor que no és únicament de les biblioteques o de la conselleria de cultura, sinó que és col·lectiu. Vull recordar que fa uns mesos l´Associació de Periodistes Culturals li va atorgar el Premi Ressenya 2016, en reconeixement a la “bona predisposició que la premiada sempre ha mantingut vers la comunicació cultural i la dinamització del seu sector tenint en compte tots els seus agents, inclosos els periodistes”.

    Un reconeixement professional que ha arribat també fora de les nostres fronteres: Laurie Bridges des d’Oregon escriu “What is going on in #Catalonia? @CarmeFenoll is one of the most amazing librarians in the world! #UpsideDownWorld”

    Quan tant es parla de “retenció de talent” sobta constatar que la funció pública se´n desprèn tant a la lleugera. És evident que el que ha succeït hauria de portar a fer una reflexió en profunditat sobre quina funció pública volem i què demanem a les persones que hi treballen, però, molt especialment, als que ocupen càrrecs de responsabilitat. S’imposa una reforma administrativa en profunditat, una reforma en la qual prevalguin criteris lligats a l´avaluació dels projectes que s´han dut a terme i al seu impacte, als objectius previstos, als resultats i amb quins recursos s´han obtingut -és a dir, l´eficiència, ja que es gestionen diners que són de tots-, a més, cal que s’avaluï la capacitat d´innovar, el lideratge i la capacitat de gestió.

    Sorprèn que una excel·lent i reconeguda gestió com ha estat la de la Carme Fenoll durant cinc anys, quedi ofuscada per pocs punts de diferència en el nivell C2 de català. D´altra banda, com més d´un ha constatat, resulta difícil d’entendre que per la plaça més important de biblioteques de Catalunya, només un membre del tribunal fos bibliotecari. Això “no va”. Alguna cosa s´està fent malament. En aquest cas no “hi perd Carme Fenoll”, hi perdem tots.

    També ens estem equivocant quan la màxima responsabilitat en biblioteques és senzillament un cap de servei, mentre Patrimoni Arquitectònic, Arxiu i Museus són subdireccions. En el primer cas, les biblioteques, estan situades en una rang inferior i ho ha de portar un funcionari de carrera. Les Subdireccions són de lliure designació.

    Vaig “descobrir” la Carme fa uns quants any com alumna meva a la UOC; va ser de les dues millors de la seva promoció. Els seus treballs i les seves intervencions a la xarxa destacaven.

    També la vaig poder conèixer quan jo era Presidenta del Col·legi de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya, moment en què ja era visible el seu activisme i la seva capacitat d´entrega, sense condicions, en el que creia fermament: l´important rol de les biblioteques públiques.

    I, més darrerament, quan al gener de 2014 ens vam reunir un grup de bibliotecaris per impulsar la creació de la Fundació Biblioteca Social – una fundació 100% privada- ella s´hi va apuntar de seguida, a títol personal. I estem orgullosos que formi part del Patronat. Per ella era una manera més de contribuir a visualitzar la important tasca que realitzen les biblioteques públiques que va molt més enllà de la cultura. Perquè sense informació, sense formació, sense coneixement i esperit crític, sense comprensió lectora i sense cohesió social, no hi ha futur. Les biblioteques públiques són el servei més democràtic –en el qual tothom hi és benvingut- i en el qual la inclusió social i la inclusió digital són eixos fonamentals d´actuació.

    “Qui et tingui a partir d’ara tindrà un tresor”, he llegit en una piulada a Twitter. Voldríem que aquest “tresor” segueixi impulsant tot el que ha demostrat ser capaç de fer durant aquests cinc anys.

    Adela d´Alòs-Moner
    Presidenta Fundació Biblioteca Social

    Barcelona, 6 de febrer de 2016