Tres problemes de l’Honorable Conseller Santi Vila

L’encara Cap del Servei de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya, Carme Fenoll, deu haver tingut un dels caps de setmana més agredolços viscuts en molt de temps. Quan el divendres passat va comunicar públicament que no havia guanyat el concurs per cobrir la plaça que ocupava interinament des de 2012 es va desfermar una onada espontània de suport entre tota mena de gent de la cultura.

Bibliotecaris, escriptors, editors, agents literaris, gestors culturals, acadèmics i empresaris se n’han fet creus; catalans i també de fora. No glossaré les excel·lències de la Carme perquè en conec l’austeritat i perquè altres ho han fet millor del que jo ho sabria fer. Periodisme cultural a banda, un grapat de bons articles n’ha parlat, com el de l’Àlex Hinojo al seu blog amb Prescindir de Carme Fenoll: un error garrafal de la conselleria de cultura; Adrià Pujol, també al seu blog, amb El nivell D de català; Bernat Dedéu, a la seva Torre de les Hores, amb La Fenoll; aquí a Núvol podem llegir M. Àngels Cabré i el seu Carme Fenoll i la meritocràcia, Ana Merino Mir amb La revolució de Carme Fenoll i Dídac Martínez amb El cas Carme Fenoll. Aquests tres articles han estat durant unes hores, potser un parell de dies, els articles més llegits a Núvol, cosa que indica l’interès d’una qüestió que algú devia pensar que passaria desapercebuda.

El problema no és tan sols, com apunten els articles esmentats, que l’actual Cap de Servei hagi perdut un concurs públic –després de cinc anys de gestió galvanitzada enmig de l’adversitat pressupostària– per tenir un coneixement de català una mica per sota del seu competidor. Al moll del problema hi ha dues qüestions molt més preocupants.

Quin rang ha de tenir la màxima autoritat bibliotecària catalana? Un cap de servei és per sota d’un director i subdirector general. A diferència d’aquests dos últims, el lloc de cap de servei ha de ser cobert per un funcionari de carrera; d’entrada no tinc cap problema amb els concursos de mèrits, però se suposa que el càrrec ha d’anar en funció de la importància de cada cosa. Per què les biblioteques comparteixen direcció general amb arxius, museus i patrimoni? Per què hi ha una Subdirecció General del Patrimoni Arquitectònic, Arqueològic i Paleontològic i una Subdirecció General d’Arxius i Museus –els gestors dels quals són de lliure designació– i en canvi les biblioteques són un servei de rang inferior quan el seu impacte directe és molt més gran? Un cop d’ull a l’organigrama del Departament de Cultura deixa entreveure que hi ha directors generals que, sota seu, només tenen una subdirecció general. Altres, com la macro direcció general on hi ha biblioteques sembla feta a pedaços o, pitjor encara, segons el caprici de cada conseller. Sigui com sigui, tenim mala peça al teler.

Com és que la interinitat s’ha de cobrir ara que tindrem pressupostos expansius mentre la Carme Fenoll ha hagut de gestionar cinc anys de misèria? No és tan sols que l’actual Cap del Servei hagi fet una molt bona feina, és que l’ha hagut de fer en el pitjor dels contextos possibles. El jurat del concurs ho ha tingut en compte a l’hora de valorar el seu projecte? Ho ha fet el director general de qui depèn? Ho ha fet l’Honorable Conseller? En els temps d’austeritat que encara ens tocarà viure uns quants anys, premiar la bona gestió demostrada hauria de ser de calaix, oi? Especialment quan el guanyador de la plaça ja l’havia ocupada abans que la Carme Fenoll i, pel que sembla, la comparació faria enrojolar a més d’un.

Tard o d’hora ens haurem de plantejar –no serà la segona ni la tercera vegada– si les convocatòries a certs càrrecs públics estan enfocades a trobar el més qualificat o, per contra, estan fetes pels que millor s’adapten a l’ambient marcià de les administracions públiques, en les qual un pot estar absolutament desconnectat del dia a dia però treure les puntuacions més altes. Per què hi ha coses tan fàcils al sector privat que al sector públic són tan complicades? Quan un concurs teòricament pensat per trobar el millor acaba amb un resultat injust és que alguna cosa no va a l’hora.

Tres problemes, una solució

L’Honorable Conseller de Cultura Santi Vila té tres problemes que pot solucionar d’un sol cop. El primer que pot fer és ascendir el Servei de Biblioteques a Direcció General de Biblioteques; si comparem el pressupost assignat i el seu impacte real amb els d’altres direccions i subdireccions generals, la decisió és indubtable.

Un cop solucionada la primera qüestió de justícia –donar a les biblioteques el rang que mereixen i necessiten– podria solucionar la segona sense impediments perquè les direccions generals són càrrecs de confiança; la Carme Fenoll s’ha guanyat la confiança de la gent de cultura en general i de la xarxa de biblioteques en particular. Sé que hi ha altres confiances de despatx –he treballat prou anys en una multinacional com per saber-ho– però se suposa que els càrrecs públics han de mostrar, en primer lloc i havent demostrat talent i capacitat, vocació de servei. Jo prefereixo continuar suposant que és així.

Amb aquestes dues decisions resoldrà el tercer problema creat, el mal rotllo dins i fora de la xarxa de biblioteques, un mal rotllo originat per una decisió ajustada a llei i tanmateix injusta. Del mal rotllo al desgast polític hi ha una distància molt curta.

Honorable Conseller de Cultura Santi Vila, vostè té una solució per a tres problemes. En política, encara més en política cultural, això no passa cada dia.