Rosa…lia

La Rosalia fa dissabte. Amb el davantal semblo una maruja, pensa. I se’m veu més grassa. Fa uns dies que ha tornat a passar dels vuitanta quilos, costa tant estar-se de menjar! Sempre ha estat de vida, la Rosalia. La seva vitalitat, el somriure que duu pintat a la cara, disposada a donar un cop de mà allà on calgui, i la mirada desperta i sincera, blava com els seus ulls, la fan una persona propera i agradable. Als seus trenta-sis anys la pell la té suau i tibada, els pits, d’una bona mida, aguanten drets, fins i tot quan fa topless a l’estiu, i els cabells llueixen un negre intens, tots, no en té ni un de blanc. Però tot i el seu metre setanta-u, els quilos hi són. Els nota a les cuixes, al cul, i si no vigila, de seguida a la panxa. Per molts homes això marca una distància, una barrera difícil de saltar. Tants cops s’ha fet il·lusions i al final se li han fos amb el gel del gintònic! I mai li ho diuen a la cara. Quants cops no ha caçat comentaris mordaços, a l’oficina, prop la màquina de cafè: la Rosalia és una tia estupenda, serveix per tot menys per follar, o pitjor: amb la Rosalia rius, però només imaginar-me-la a sobre ja m’ofego; em trencaria tots els ossos. I no et donaria morbo? Aquests són els pitjors, serien capaços d’endur-se-la al llit només per explicar-ho després. No ho suporta.
Treu la pols dels quatre llibres que té. Mai no li ha agradat gaire llegir. L’Hola a la perruqueria, i encara. Després de tot el dia a la feina l’espera la feina de casa. I quan acaba, només busca el sofà per deixar-s’hi caure, i amb una cigarreta als llavis fer zàping una estona, fins deixar-se enxampar per una bona baralla a un programa de xafarderies, o fins adormir-se, amb risc d’incendi inclòs.

Està traient la pols al darrer llibre i nota com alguna cosa cau a terra. No veu què és. Ostres, ha anat sota la llibreria; com deu estar, amb els dies que fa que no escombro! S’ajup a recollir-ho. Allarga el braç, i palpejant recull una rosa vermella, seca i aixafada. Li passa el drap i se l’acosta al nas. Ja no fa gens d’olor, però a la Rosalia li torna de cop l’olor de kebab que la va acompanyar tots els dijous, fins aquell darrer, ara fa sis anys…. i li torna el regust agredolç al cor.

Va començar com tots els dijous. Al matí va escalfar el dinar i el va posar a la carmanyola. Va triar el vestit negre i la faixa aprimadora, els va plegar amb mans destres i els va guardar a la bossa. També les pintures, el perfum, el raspall i les cremes. Aquell dia hi va afegir la roba interior de blonda, també negra, i la capsa de preservatius. Algun dia faran el seu servei, va pensar. A les sis, al sortir de l’oficina, va anar a casa la Soledat, com sempre. Mentre es canviaven van començar a preparar-se per a la nit, amb la primera cervesa. Era un d’aquells dies en què s’anaven animant l’una a l’altra. Entre el rímel i l’espuma de cabell, passa’m la segona, que avui anem fortes! Ajuda’m a cordar el vestit, que no puc amb aquesta cremallera punyetera. Puntuals i rialleres, abans de les nou van fer cap al kebab de l’Ahmed, i ja en duien tres cada una. Què nenes, el mateix de sempre? Que guapa que véns avui, Rosalia. Sí, dos dürüm döner, un de pollastre i l’altre de corder. I dues cerveses, que tenim set. I després encara van demanar dues cerveses més, i per ajudar la digestió, dos gintònics. Beveu, beveu, que aquí no hi deixareu els estalvis. Al Trauma us costarà el triple cada copa; les animava l’Ahmed. L’Ahmed era un amor, feia que s’hi sentissin a gust de veritat, el menjar era bo i barat, estava net, no callava ni un minut, les feia riure d’allò més, i sempre les convidava a una cosa o altra. Avui, els gintònics. Era una parada obligada abans del Trauma. Allà agafaven el punt que els calia per anar a la disco i ballar i fumar i mostrar-se i donar conversa als que semblaven interessants i fugir dels massa sortits, i dels italians. I triar-ne un, i deixar-se tocar, només una mica, i preguntar-li llavors de què treballes?, estàs casat? I així passar la nit. I acabar sola, com sempre, i tornar a casa amb la Sole.

Aquella nit va ser diferent. Anaven molt entonades. L’Ahmed somreia i no parava de dir-li coses boniques. Va arribar el Tariq, l’amic de l’Ahmed que venia flors per tota la nit de Barcelona. Va donar-li una rosa, vermella. Mai no duia roses, només aquella nit, potser per la proximitat de Sant Jordi. I la va mirar d’aquella manera. Potser va ser això, o potser només l’alcohol, o potser és que ho necessitava, que ja no podia més, però quan li va dir faig la ronda pel barri i torno, ho va veure clar: avui no aniré al Trauma, li va dir a la Sole. No em trobo bé, he begut massa. Vés-hi tu, no te n’estiguis. Va esperar, amb la companyia de l’Ahmed i d’un gintònic. Encara es notava la boca seca. I el Tariq va tornar, i la va portar a veure la Barcelona que no coneixia. I no li va preguntar de què treballava, perquè ja ho sabia, i no va preguntar-li si estava casat, perquè no ho volia saber. I no li va apartar la mà quan ell va començar a magrejar-la amb desig.

Encara té la rosa a la mà quan els bessons entren amb una embranzida i la tornen al món real: mama, mama, què hi haurà per dinar? No ho sé, Tariq. Ahmed, deixa això al seu lloc. Potser baixem a la pizzeria. I tots dos criden alhora: visca, visca!