El català dels néts

Quin model de llengua hem d’emprar a casa amb els fills? Vet aquí una pregunta que no es farà cap mestre d’escola francès, espanyol o anglès. En aquelles llengües la norma del “bon parlar” està ben establerta, entre les classes benestants, des de fa alguns segles. Així, no conec cap jove valencià bilingüitzat que no parle “castellà estàndard” aproximatiu. I el castellà murcià i aragonès recula a les comarques on es parlava fa tan sols quaranta anys. El substrat, d’haver-ne, és cada vegada més fonètic. És sabut que molts dels locutors dels mitjans de comunicació espanyols són catalanoparlants nadius. Això ens hauria de preocupar perquè, sovint, si no t’ho diuen, o no llegeixes el nom, no ho saps.

La diferència pel que fa a l’extensió real de l’estàndard és notable entre els diversos territoris de llengua catalana. Al País Valencià en són molts, fins i tot entre especialistes, que no acaben de pair que es puga tenir un registre familiar moderadament estandarditzat. Alguns, fins i tot, ho consideren una traïdoria. És veritat que es donen alguns abusos. Tinc amics que empren un model molt rígid en la parla diària. Acostumen a ser els qui han tingut un contacte més feble amb la tradició local. Així i tot, els regracie i no seré jo qui els retraurà res. La culpa la té el poc ús social de la llengua, a les grans ciutats valencianes, i en necessitem molt més: d’aquells i d’aquests.

Quin model de llengua hem d’emprar a casa amb el xiquet acabat de nàixer? El que el xiquet aprèn els primers anys marcarà el que ell considerarà “naturalitat” en el futur. Ara, ningú no parla als vuitanta anys com parlava als vint. Hi ha estudis sociolingüístics internacionals i el tema ens menaria lluny. Qualsevol lector donarà fe que la llengua es pot enriquir o empobrir al llarg d’una vida. Dependrà de variables diverses. Així i tot, un catalanoparlant que se’n va a viure a l’estranger o a un barri castellanoparlant no té perquè empobrir el seu català. Malauradament, és el que acostuma a passar.

Malgrat ser un home de frontera visc en un ambient lingüístic personal semblant al de qualsevol comarcà de més amunt. Quan em diuen que es parla poc valencià a Elx us assegure que la cosa em ve de nou. Del centenar i mig de persones amb les quals tinc més tracte la immensa majoria en són usuaris habituals. Aquest és l’ambient que han alenat els meus dos fills que han estat, a més a més, escolaritzats en català. S’han criat entre el poble i el camp i hem partit de la naturalitat dialectal que ens envolta, alhora que ens hem amerat del “català llengua de cultura”; un lema/dilema que no van tenir les generacions anteriors. Estic convençut que tots quatre hem influït en el valencià no tan sols dels cosins sinó dels oncles, dels avis i del veïnat.

A l’hora d’escollir el model familiar cadascú haurà de partir de la seua evolució personal. Les tries no són tan sols cultistes. Quan coneguí ma muller, l’any 1983, ella deia “pinta” al que jo li’n deia “batidor”. Va nàixer a sis km. al sud. Per algun motiu vaig passar a dir, gairebé sempre, “pinta” fa molts anys. És una qüestió de freqüència d’ús. Fa trenta anys els estudis dialectològics haurien afirmat que “batidor” era d’Elx ciutat i “pinta” de la resta del terme municipal. Sent encara novençà mon pare, nascut a la darreria dels anys 1920, al Raval d’Elx, em va acusar d’haver-me “allaurat” (llegiu: apagesat) perquè li vaig soltar un “aní” allà on ell diu sempre “vaig anar” malgrat dir “anares”. Més endavant passà a dir-me que m’havia “catalanitzat”. Segons mon pare tota paraula valenciana que ell no ha sentit mai és “catalana”. És d’una lògica valenciana absoluta. I mireu que en té, de paraules, que els valencians de més amunt no han sentit mai! Deuen ser totes “catalanes” a València!

La floreta lingüística millor que he rebut és quan una vella, gairebé centenària, del Camp d’Elx, li digué a ma sogra: “El teu gendre parla com els antius!” (sic). Es referia als seus avis nascuts abans de 1850. Vaig tenir el bon gust, abans d’anar a pouar en el valencià central o el català central, de recuperar tots els mots agònics que encara se senten al Vinalopó, alguns dels quals són valencians centrals i uns altres català central, uns altres estrictament locals i gairebé tots català medieval. Una vegada fet això la resta va ser fàcil. I les tries no es fan ta sols per caprici sinó perquè la llengua, quan se la deixa, fa que unes solucions s’escampen més que no pas unes altres.

Tot això deu explicar, en part, el model de llengua que vam triar parlar amb els fills perquè, després, ells fan la seua vida i afegeixen o lleven. Són hereus de la millor tradició local i de la il·lustració catalana de tot arreu. Poden parlar amb l’àvia sense que, a la vella, se li posen els ulls com a taronges. De fet, sa cosina de ma muller em deia l’altre dia que ma filla “parla com els antius”. Observe, això sí, com canvien de registres telefònics segons parlen amb l’àvia, amb nosaltres, amb l’amic que han conegut a Elx, Alcoi o Girona o amb els meus amics quan han d’agafar el telèfon i que són de tot el territori.

A mi, però, el que em fa il·lusió és sentir la naturalitat perquè empren automatismes que es produeixen en totes les llengües en vies d’estandardització. Vet aquí l’equilibri que hem de cercar. Si ens deixen –als qui estem condemnats a restar dintre Espanya– els fills dels nostres fills avançaran alguna passa més en el bon camí de la retrobada. Desfem, així, la llegenda negra catalana que afirma que el millor català és “el dels avis”. Quan es fan les coses com cal el millor català és sempre el dels néts.

Blog de Joan Carles Martí: Des del rovellet de l’ou d’Elx