Que un dia vas voler ser mestre

I un dia t'insulten, un alumne, un pare o una mare. O tots plegats alhora. Contra tu. Tu, que un dia vas voler ser mestre. I tornes a casa.

Ve corrents a buscar-te i, amb els ulls com dues taronges, et pregunta si és veritat. I dius que sí amb la mirada i t’agafa la mà i diu per què, si los profesores sois buenos. I recordes el dia que va començar a llegir, i penses en tots els papers de l’auca i en quin moment l’escola deixà de ser l’escola per esdevenir la xarxa de petits funàmbuls que s’empassen a contracor un vertigen que no els pertoca. I tornes a casa.

I un dia imagines noves maneres de dibuixar-li amb guix el cel d’una illa, una esperança, per mínima que siga, al cor del seu laberint, o et capfiques per mostrar-li el mapa que condueix al tresor. I trobes un somriure, o una feina ben feta, un avui estic bé que no serà quantificable per cap grup d’experts i creus que, encara que ningú se n’assabente, les coses avui han anat bé. I li expliques que té un nom màgic i l’ajudes a posar nom a la seua ràbia, a la seua tristesa o a la seua alegria. A anomenar el que és i el que l’envolta. I recordes l’infant que et va explicar que la mare bevia més del compte o aquell altre que amb pèls i senyals descrivia com van desnonar-los una vegada i una altra. I tu havies d’ensenyar a sumar com si fóra la cosa més important de les seues vides. I tornes a casa. No hi ha hagut crits ni colps a l’aula. Petit miracle que no serà notícia a cap diari. Al metro, ningú et mirarà als ulls. Ningú sabrà que un dia vas voler ser mestre i després, premeditadament, et van empènyer a l’abisme. Van acarar-te amb un tsunami armat amb poc més que un paraigües. Un exèrcit d’àngels irascibles dels que ningú no vol responsabilitzar-se. I tu havies d’ensenyar, de transmetre, d’acollir, però la realitat t’imposava que sobretot havies de resseguir amb les mans un alfabet de calma.

I un dia t’insulten o t’amenacen o et menyspreen de manera subtil o de manera explícita. Un alumne, un pare o una mare. O tots plegats alhora. Contra tu. Tu, que un dia vas voler ser mestre. I tornes a casa. En veu baixa, et saps la baula més fràgil. La més fàcil d’atacar. Treballes poc. Tens massa vacances, ja saps. No importen les mares que no fan de mares. Els pares que no fan de pares. L’administració que t’utilitza de cuirassa perquè no vol problemes. I la pell, en lloc d’endurir-se, a tu, que un dia vas voler ser mestre, se’t va fent cada vegada més prima i s’enrojola com el centre d’una diana perfecta. I no tornes.

Articles relacionats:

Antoni Dalmases. Serradures damunt el bassal

Antoni Dalmases: “Un bon professor és un model que val la pena d’imitar”

Joaquim Torrent. Carn de psiquiatre

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació