Que un dia vas voler ser mestre

24.04.2015

Ve corrents a buscar-te i, amb els ulls com dues taronges, et pregunta si és veritat. I dius que sí amb la mirada i t’agafa la mà i diu per què, si los profesores sois buenos. I recordes el dia que va començar a llegir, i penses en tots els papers de l’auca i en quin moment l’escola deixà de ser l’escola per esdevenir la xarxa de petits funàmbuls que s’empassen a contracor un vertigen que no els pertoca. I tornes a casa.

Oriol Maspons © COAC

 

I un dia imagines noves maneres de dibuixar-li amb guix el cel d’una illa, una esperança, per mínima que siga, al cor del seu laberint, o et capfiques per mostrar-li el mapa que condueix al tresor. I trobes un somriure, o una feina ben feta, un avui estic bé que no serà quantificable per cap grup d’experts i creus que, encara que ningú se n’assabente, les coses avui han anat bé. I li expliques que té un nom màgic i l’ajudes a posar nom a la seua ràbia, a la seua tristesa o a la seua alegria. A anomenar el que és i el que l’envolta. I recordes l’infant que et va explicar que la mare bevia més del compte o aquell altre que amb pèls i senyals descrivia com van desnonar-los una vegada i una altra. I tu havies d’ensenyar a sumar com si fóra la cosa més important de les seues vides. I tornes a casa. No hi ha hagut crits ni colps a l’aula. Petit miracle que no serà notícia a cap diari. Al metro, ningú et mirarà als ulls. Ningú sabrà que un dia vas voler ser mestre i després, premeditadament, et van empènyer a l’abisme. Van acarar-te amb un tsunami armat amb poc més que un paraigües. Un exèrcit d’àngels irascibles dels que ningú no vol responsabilitzar-se. I tu havies d’ensenyar, de transmetre, d’acollir, però la realitat t’imposava que sobretot havies de resseguir amb les mans un alfabet de calma.

I un dia t’insulten o t’amenacen o et menyspreen de manera subtil o de manera explícita. Un alumne, un pare o una mare. O tots plegats alhora. Contra tu. Tu, que un dia vas voler ser mestre. I tornes a casa. En veu baixa, et saps la baula més fràgil. La més fàcil d’atacar. Treballes poc. Tens massa vacances, ja saps. No importen les mares que no fan de mares. Els pares que no fan de pares. L’administració que t’utilitza de cuirassa perquè no vol problemes. I la pell, en lloc d’endurir-se, a tu, que un dia vas voler ser mestre, se’t va fent cada vegada més prima i s’enrojola com el centre d’una diana perfecta. I no tornes.

 

Articles relacionats:

Antoni Dalmases. Serradures damunt el bassal

Antoni Dalmases: “Un bon professor és un model que val la pena d’imitar”

Joaquim Torrent. Carn de psiquiatre

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

9 Comentaris
  1. El pitjor és que en la professió de mestre s’assumeix com a part de la funció pública que et puguin insultar o que puguin dubtar de la teva feina o que la posin en qüestió.
    La primera dignificació comença pel mateix mestre i perquè els equips directius i responsables de l’administració no amaguin el cap sota l’ala, cosa que ocorre de forma freqüent.

  2. Fer de mestre, quan confies en la capacitat de tots els teus alumnes, quan saps que necessiten atenció i contenció, quan penses que llengua i gramàtica no són ben bé el mateix diguin el que diguin els llibres de text.
    Fer de mestre quan respectes la biografia de l’alumnat però no xipolles en la seva dura realitat cercant-hi la raó absoluta del desencert, del fracàs.
    No els canviarem els pares, ni el barri on viuen. De fet ni la institució, tot i que en formem part i en alguna part en som responsables.
    A molts se’ls endureix la pell (a alguns la de la part més visible del cos): què s’hi pot fer? com es pot treballar amb aquests? I anem passant.

    Anem passant ignorant les condicions laborals dels companys més desafavorits (interins, substituts), ignorant que la suma és important per a tots (els humans vam inventar l’algorisme perquè el necessitàvem) però que fer sumes i sumes en soletat (sols a casa, en silenci a l’aula) sense objectiu, desanima el més ardit.

    A l’abisme ens hi aboquem tots solets. També dependrà de nosaltres, tots nosaltres, si ens hi deixem caure.

  3. En primer lloc enhorabona per l’article, però amb tots els respectes i admiració per la teua professió pense que el corporativisme d’aquest article el converteix en un article que no aporta gran cosa al cas. Entenc que aquest article és conseqüència de la terrible mort d’un professor a mans d’un alumne, però centrar la problemàtica en el punt de vista del professor ens porta a una visió tan sesgada com inoportuna. Per descomptat que els mestres passeu situacions molt desagradables a la vostra feina, però això en aquest cas no aporta res. El problema no té res a veure amb el que es parla aquí i caldria preguntar-se altres coses: per què un xiquet pateix un brot així? La causa és psicològica o psiquiàtrica? Si és psicològica podria estar a la mateixa escola? Pot tindre relació amb l’assetjament escolar? Les escoles tenen eines per a treballar de manera efectiva la integració social i afectiva dels alumnes amb problemes? Pense que les respostes al que ha passat no les tenen els professors, sinó psicòlegs i integradors socials, simplificar els problemes no els soluciona pas, no ens quedem en el què i busquem el per què, i el problema no és els problemes d’una professió sinó esbrinar les circumstàncies que porten a un xiquet a aplegar a aquesta situació psicològica sense que s’ haja detectat a temps ni s’ haja tractat quan tocava, al cap i a la fi un brot psicòtic dóna pistes i no es forma en vint-i-quatre hores. Què ha fallat doncs?
    Per últim, un xiquet amb aquesta experiència pot ser reinsertat i tindre una vida adulta normal? Ací la resposta és clara: sí, sempre i quan no oblidem que els mestres tenen funcions molt importants i admirables, però és una errada negar a l’ensenyament públic els i les professionals indispensables per a treballar els camps que no són pròpies dels ensenyants, doncs no és just per a vosaltres pretendre que sigueu mestres, educadors, psicòlegs i fins i tot metges si cal.

  4. Mentre la frustració d’alguns pares i mares descarrega contra els professors, els que manen de veritat continuen robant a mans plenes. Aquest és el joc.
    Les persones bones no presenten denúncies contra les mancances de les escoles. Les persones dolentes -que n’hi ha- són els amos, denuncien a tort i a dret i els deixen destrossen l’escola.

  5. Tu ho has ben dit, Jordi. Aquestes mares i aquests pares es creuen que, pel fet de pagar els estudis de llurs fills, poden fer amb els i les mestres allò que els hi peti. Capitalisme salvatge!

  6. Aquest article encara m’ha arribat més. Però això crec que només ho podem entendre naltros, els mestres. També ho entenen altres, també.

  7. Tristíssin, Vicent, l’episodi de l’IES “Joan Fuster” de Barcelona, amb la pérdua d’una vida jove, la del professor que s’interposà entre l’adolescent agressor i els agredits del centre. I caldrà fer l’impossible -tots i coordinadament- perquè no torne a passar. Però la vida segueix i la societat ens necessita -als mestres i a tots els qui treballem en el món de l’educació-.
    Marc

  8. Tant aquest valuós article (com també els altres d’Antoni Dalmases i Toni Sala) evidencien el caos que es vol propiciar la desaparició de l’escola pública de qualitat ..Utilitzant la demagogia pedagògica ..Però els propiciadors d’aquesta bàrbarie intelectiva ,cultural i ètica..Fan servir esquers propis del màrqueting empressarial…I així la teoria actua com un anunci,més o menys enlluernador..Mentre que en la pràctica es totalment oposada…L’objectiu? Aconseguir éssers sense criteri propi,sense una ètica clara..Tot es redueix a l’aparença..Un símil podria consistir en aquesta poma brillant,perfecta que rellueix a l’aparador (amb totes les etiquetes propagantístiques) ..I la realitat : una poma sense aroma,sense gust ..i molts cops podrida per dins…Jo ja no treballo activament en aquest món..Però en “refot” amb perdó ..Del tipus de societat que s’està “fraguant”..Amb aquest terreny tant sinuós ..Però aquí hi ha responsables directes als quals cal desenmascarar (abans que la seva demàgogia perversa arribi al 100% com ells pretenen..Posant-se a ells mateixos com els “propiciadors dels canvis de l’escola del s.XXI”..Són: La Fundació “sense ànim de lucre”Jaume Bofill, La UNESCO de Catalunya, el mateix Departament d’Educació..Amb el suport de la Caixa Banc de Catalunya (i nombroses organitzacions,federacions..)..I també amb el suport dels mitjants( cada cop menys objectius i contrastables) de TV3 -Catalunya Radio..I dels diaris en general ..Ex el Periódico amb uns articles (arrel del nomenament de l’actual director) cada cop més groguencs..M’he allargat massa..En resum: si volem una societat avançada en tots els aspectes no podem baixar la guardia..Cal unir forces..I plantar cara. Catalunya es mereix una societat autèntica . L’administració ha d’estar al servei de l’educació (i no pas a l’inrevès)..Els docents han de tenir “criteri” per poder fer la seva tasca amb tot el rigor que comporta (per tal d’oferir una educació integral real)..