Quatre veritats sobre el català

Sovint des de les institucions, des dels polítics i des dels mitjans de comunicació catalans se’ns diu que el català mai havia estat tan bé com ara, que mai hi havia hagut tants parlants com ara. També es diu que aquest increment de coneixement és gràcies a la immigració.

Penso que és convenient fer quatre números sobre la qüestió. Ja aviso que són uns números molt aproximats però que donen una bona idea de la dimensió de tot plegat. Tenim que els parlants de català en números absoluts han crescut, sens dubte, però els de castellà encara han crescut molt més.

Segons el lingüista i catedràtic Xavier Vila al seu blog, l’any 1930 a Catalunya tenien el català com a llengua L1 o llengua inicial —llengua materna— 2.785.000 persones de 2.791.292 habitants que hi havia a Catalunya —segons diu la Viquipèdia. Això fa que en teoria a Catalunya només hi havia 6.292 persones que no tenien el català com a llengua inicial, però que no vol dir que no el sabessin parlar o que com a mínim l’entenguessin. Això era un 0,23% de la població, és a dir, un 99,77% de la població tenia el català com a llengua inicial. Seguint el blog, veiem que l’any 2011, 2.842.900 persones tenien el català com a llengua inicial, només 57.900 persones més que l’any 1930. La diferència és que l’any 2011 la població total de Catalunya és d’aproximadament 7.500.000, això fa que el català sigui la llengua inicial per a només un 37,90% de la població. Per aquells que estigueu ben asseguts i tingueu ganes d’emocions fortes, aneu a l’enllaç i mireu les dades generals de tots els Països Catalans, m’estalvio de comentar les xifres.

Seguint el blog més avall, Xavier Vila ens mostra dades de la gent que diu que sap parlar el català. Als anys 30 són les mateixes persones que ja he dit, 2.785.000 persones o un 99,77% de la població i l’any 2011, 5.900.000 persones o un 78,60% de la població. Per tant, en números absoluts hem augmentat els parlants perquè també ha augmentat la població, malgrat que la majoria de gent ja no tenen el català com a llengua inicial, quan als anys 30 el tenia tothom. En números relatius hem baixat, i aquesta última dada és la important, penso. Però anant més enllà, el que realment compta per a mesurar la salut d’una llengua és l’ús i no el coneixement. Podem conèixer moltes llengües però podem no utilitzar-ne cap. És allò que les llengües es perden perquè aquells que les saben no les fan servir. No tinc dades de quin era l’ús del català entre la població catalanoparlant als anys 30, però és molt probable i lògic que ens moguéssim amb xifres del 90% en amunt, hi posaria la mà al foc tenint en compte que era la llengua del 99% de la població. Si agafem l’última Enquesta d’Usos Lingüístics feta l’any 2013 per la Generalitat de Catalunya, deixa l’ús habitual del català a Catalunya en un trist 36,2%. Això vol dir que de cada 10 persones que passegen pels carrers de Catalunya, només 3,6 fan servir el català de forma més o menys habitual, la resta fan servir una altra llengua que majoritàriament ja sabem quina és. I tot això en l’àmbit oral. En l’àmbit escrit i en el món de l’empresa aquests números baixen molt més. Per tant, dels anys 30 cap aquí, la gent que té el català com a llengua inicial s’ha mantingut pràcticament estancada mentre que l’ús ha baixat de forma dràstica. Podem dir que la gent que utilitza de forma habitual el català és la mateixa que el té com a llengua inicial tant ara com en els anys 30. Amb la diferència que als anys 30 érem els que érem i ara som els que érem més uns quants més, molts més. L’únic «miracle» que hem aconseguit és que bona part de la immigració entengui i la majoria pugui parlar —sense analitzar la qualitat— el català, però no hem aconseguit que l’utilitzin de forma habitual. De fet no hem aconseguit ni que alguns catalans que el tenen com a llengua inicial l’utilitzin de forma habitual, tampoc. És més, el que sí que ha augmentat espectacularment i gràcies a la immigració és el número de parlants de llengua castellana. Quant a la presència del castellà en l’ús social i habitual de Catalunya, la immigració ha tingut un paper important i decisiu junt amb la situació política que tots coneixem —cal no oblidar-ho. Si tornem als anys 30, podem dir que en 85 anys el castellà ha passat de ser una llengua incipient a Catalunya a ser la llengua d’ús majoritari, la llengua que tothom sap parlar i escriure sense excepcions a destacar. Aquest fet penso que es dóna per un parell de factors: el primer són quaranta anys de dictadura on l’espanyol era obligatori i el català era prohibit, tot i que cal tenir en compte que l’espanyol ja era obligatori des del 1714 i que havia resistit totes les envestides fins ben entrat el segle XX.

El segon factor és que probablement si no fos per la immigració, avui sentir parlar en espanyol al carrer seria un fet anecdòtic de certes zones, potser de la rodalia de Barcelona o de certs àmbits com la justícia o l’administració i ben just. Com ho era als anys 30 i com ho ha estat aquests darrers tres-cents anys. I estic mirant de fer una constatació, no un judici.

No fa pas gaire, quan arribava una persona castellanoparlant en un poble la gent deia: «mira, ha arribat un castellà». És a la memòria de molta gent encara i a mi m’ho han explicat gent que ho ha viscut. Ara en algunes zones és més aviat el revés: «mira, el catalán».

En tot cas, no entenc aquest «optimisme» de les nostres institucions, polítics i mitjans de comunicació quan ens donen dades sobre el català. Què ens volen vendre? De quin miracle parlen? Segur que el català està millor ara que abans? Segur que mai no s’havia sabut tant català com ara? Quin és l’estat real del català? Quin és el futur d’una llengua que a Catalunya només l’utilitzen 3,6 de cada 10 persones? Sí, hi ha hagut molta immigració castellanoparlant que ha après el català, però sense posar tothom al mateix sac, segur que la immigració no ha tingut res a veure en la davallada del coneixement i ús del català?

La responsabilitat del català recau sobre els que el saben parlar i no sobre els que no el saben parlar, i és responsabilitat nostra encomanar-lo als nouvinguts i els no tan nouvinguts, i això majoritàriament, no s’està fent.

Tenim una feina ingent si volem salvar la llengua i estem massa emboirats de discursos políticament correctes.