Pren-t’ho com vulguis

De tant en tant, aquesta merda de crisi enquistada em bloqueja i no em deixa ni escriure. Fa quinze dies, com que no se m’acudia res per al llibre del festival del Gat Bornaix, vaig anar a córrer pels voltants del monestir de Sant Miquel de Cruïlles, el lloc on se celebra, a veure si se m’encenia la imaginació. Corria i corria, resseguint el Daró, i els Very Pomelo m’anaven cantant a les orelles. I jo, quan no esbufegava, els acompanyava: “A mi no em vingos amb històries que he quedat a les set”. Vaig travessar el Daró per la palanca. Corria i corria pel pla. I quan estava pujant cap a Sant Miquel, vaig sentir, de cop, que també cantava algú més. Primer no vaig veure ningú. Fins que vaig abaixar el cap i em vaig trobar amb un gat bornaix que, com jo, corria i cantava: “Me’n vaig follat a l’obra i em fumo tres porros i pujo a l’andami i em trobo una noia ben maca que està estenent roba a dalt del terrat”. Quan vaig arribar al final de la pujada, a sota mateix del monestir, i em vaig aturar, el gat bornaix es fongué. No sé per què vaig continuar corrent uns metres més. Potser vaig pensar que, si m’aturava, el gat se n’aniria, tal com va passar? Bé, vaig mirar per tot arreu i no el vaig trobar. I ja està. O sigui, que no puc explicar res més. No cal que digui, però ho dic, que he anat repetint aquest itinerari. He corregut i he cantat ben fort El petit de cal Eril, Bikimel, Paul Fuster. He pensat que si el gat cantava els Pomelo perquè els va sentir al festival, potser cantant d’altres grups que també hi han participat, tornaria a sortir. Llet de mico. El malparit no ha aparegut. Ara només puc especular. Possibilitat 1: És normal que no l’hagi tornat a veure, perquè un gat, canti o no canti, és un animal esquerp (si un gat domèstic ja ho és, ara compta un gat salvatge!). Possibilitat 2: Les ganes que tenia que se m’acudís alguna cosa i una calor primaveral forta i punyetera van crear una al·lucinació. Possibilitat 3 (lligada amb la 2): En lloc d’un gat bornaix, potser qui corria i cantava al meu cantó era una persona humana.

Post Scriptum. Fa tres dies que vaig lliurar aquest escrit. Aquesta tarda, però, he trucat a la Neus perquè m’hi deixés posar aquest afegitó. Avui al dematí he tornat a córrer per la ruta del gat (ja l’he batejada així). Al pla, una vella ha aixecat el braç i m’ha dit: “L’altre dia vaig veure que el gat cantaire et feia companyia, no?” I ha fet una rialla neulida i esdentegada. Li he dit que sí amb veu tremolosa i confosa. “A mi, fa molts anys, un seu antepassat em va cantar una havanera. Sóc d’aquí dalt a Sant Miquel. Un dia a l’istiu que estava a la cuina fent el dinar, escoltava un programa d’havaneres a la ràdio. Van posar La bella Lola, la meva preferida, i la vaig començar a cantar: Después de un año de no ver tierra, porque la guerra me lo empidió…. Doncs va ser acabar de dir empidió, que ja sento algú que diu me fui al puerto donde se hallaba la que adoraba mi corazón. Em giro i era un coi de gat bornaix! La mare que el va matricular! Estava assegut al pedrís de la finestra. Tenia una taca rodona molt grossa al cap, igual que el teu gat.” “I què vau fer?”, li he preguntat a la dona. “Doncs vaig agafar l’escombra i li vaig volguer fotre un bona masmàrria al cap, però el malcuat va fúgere! Això són coses de bruixes!” “I no el vau tornar a veure mai més?”, li dic. “Doncs no noi.” “I no ho heu explicat mai a ningú?” “Nooo! Vols que es pensin que m’he tornat xeliua i que em tenquin al manicomi?”

Doncs això, que jo tampoc no ho explicaré a ningú. Només ho escric, perquè així tothom s’ho prendrà com voldrà.