Navegar

Poques vegades he viscut un dia com aquell. A port era divendres. Un cop havíem sortit mar enfora i, de mica en mica, seguíem els espadats, el serrell de les pinedes i les fondalades. Hi intuíem coves misterioses. La cronologia esdevenia una mania del passat. Tot i que estàvem a prop d’un lloc conegut, cada bufada de vent empenyent-nos nord enllà ens feia sentir aventurers. Érem quatre, la Mireia, que, amb topless s’estava estirada a proa, rostint-se i agafant el color propi d’un crustaci damunt la planxa; l’Aldo, el capità, un home alt, musculós i un xic pagat de si mateix, que, amb el tors bronzejat i pantalons curts, menava el vaixell amb delicadesa; l’Oriol, qui, poc abans de sortir, s’havia enfadat amb la seva xicota —ella, havia decidit no venir i l’amenaçava de trencar— i jo, la Marta, que era la primera vegada que navegava en un iot. Una papallona se’m va posar al genoll, la vaig tocar amb la punta del dit i va aixecar el vol per seguir la senda de l’aire brunzent.

Feia estona que ningú no deia res, que l’oratge s’havia endut cadascú fins a un territori de bonança i silenci. Llavors, durant una curta estona, em vaig sentir tan bé que vaig tancar els ulls per fixar l’instant de pau en l’arxiu dels records que paga la pena servar.

Costa saber quin és el moment més feliç d’una vida, potser la pau no té res a veure amb la felicitat, perquè, sovint, la busquem en relació amb l’altra gent. En el que veiem enllà de nosaltres hi pretenem descobrir qui som. Aleshores, però, no reflexionava ni filosofava, només sentia. D’alguna manera, el meu Palau dels Sentits s’emplenava de magnífiques visions —mobiliari exquisit.

L’objectiu inicial d’anar fins a Cadaqués, l’havíem canviat perquè el dia abans el mar estava molt mogut i amenaçava tempesta. Tota la nit havia plogut i ara, en canvi, la calma s’escampava amb una cremor suau pel vaixell i pel meu esperit. L’aleteig de la vela em compassava el cor. Vaig suposar que cap de nosaltres no desitjava res millor que gaudir d’aquella estona —extrema bonança. No era encertat, perquè el silenci amarat d’onades gairebé imperceptibles contenia un seguit d’insatisfaccions que, sense escarafalls, es van manifestar.

L’Oriol —empresari d’èxit— rumiava sobre la seva vida i es lamentava de no ser capaç de consolidar una relació amb cap dona. S’interrogava sobre la raó que l’impossibilitava triomfar amb elles igual que ho feia amb els negocis. En la reflexió hi havia un parèntesi incòmode. Nerviós, intentava fer un nus mariner que havia après de petit. El sol s’apoderava de la Mireia. Ella ordia estratègies per atansar-se a l’Aldo. Confiava que el viatge seria definitiu per conquistar-lo. Hi estava tan capficada que no s’adonava que malbaratava el millor que tenia: el cos estilitzat i ben proporcionat que, poc després, seria una caricatura de la seva bellesa —cremat. I, l’Aldo, que, un cop fondejats en una cala solitària per preparar el dinar, va manifestar que acabava de prendre una decisió: entrar al quiròfan i operar-se les orelles —massa aventallades—, retocar-se els llavis amb unes gotes de col·lagen i, també, estirar-se la pell del sotabarba. Tenia un amic doctor que l’informaria sobre la possibilitat de tenir més cul, de fer-se algun implant capil·lar i, potser, una lleugera rinoplàstia.

Me’l vaig mirar sense entendre res i vaig suposar que, malgrat tenir-ho tot, desitjava ser una altra persona, algú que només ell era capaç de visualitzar. Fa dies d’això i no l’he tornat a veure. O sí, perquè, l’hauria reconegut?