Museus i polítiques públiques

El proppassat 18 de juny apareixia a Núvol | El digital de Cultura, un breu article de Josep M. Muñoz, director de L’Avenç, en el qual analitzava la situació a l’Ajuntament de Barcelona en relació a l’encara no produïda designació de responsables de les polítiques culturals municipals i assenyalava el caire revelador i descoratjador que aquest fet tenia, si s’interpretava com a indici que la cultura no seria cap prioritat per al nou govern municipal.

No havia passat una setmana quan un altre article amb el provocatiu títol “La cultura ens atura”, redactat pel president de l’AAC, Joan Soler Jiménez, aportava una visió divergent i proposava alguns elements de reflexió que, des del camp dels museus i la gestió patrimonial, no podem deixar de comentar.

Atès que l’endemà de la constitució dels nous ajuntaments es va procedir al nomenament dels responsables de les àrees municipals considerades prioritàries, no pot estranyar el cúmul de dubtes que apareixen sobre la centralitat de la cultura en el conjunt de les noves polítiques a impulsar. En aquest sentit, tenir o no tenir regidor de cultura a Barcelona no és, efectivament, el problema però sí el símptoma de la persistència d’una percepció de la cultura que la situa per darrera d’altres drets socials.

Per això volem recordar els compromís institucional que comporta la subscripció dels principis de l’Agenda 21 de la cultura: La generació de polítiques culturals, sí, POLÍTIQUES CULTURALS, basades en la necessària imbricació amb les altres polítiques públiques (econòmiques, turístiques, …)  —no la substitució de les primeres per les segones—; que es basin en els principis de transparència i participació ciutadana; que prenguin en consideració la sostenibilitat i, en conseqüència, aportin mecanismes d’avaluació; que fomentin la cooperació i el treball en xarxa; que facin present la cultura en els processos de planificació urbana; que reconeguin la dimensió social de la cultura com a factor de desenvolupament individual i col·lectiu.

En definitiva que reflecteixin el caràcter essencial, constitutiu de la cultura: cap actuació en el marc de les polítiques públiques hauria d’ignorar la dimensió cultural si vol evitar la generació de disfuncions o la pèrdua de potencialitats: la infinita capacitat de la cultura de bastir ponts, d’integrar memòries, de generar identitats compartides, d’inventar espais d’expressió i convivència, d’humanitzar el paisatge urbà, d’arrelar i fer créixer sentiments de pertinença, d’acordar valors comuns.

És aquesta visió de la cultura, de la qual el patrimoni cultural i natural n’és un element fonamental, la que impregna des de fa temps l’acció dels museus d’aquest país. Termes com “tresor”, “contemplació”, “litúrgia” ja sonen molt, molt estranys als professionals de la museologia catalana; ens són molt més propers conceptes com “accessibilitat”, “participació”, “cocreació”, “coneixement col·laboratiu”, “educació expandida”, “cohesió social”, “accés obert”, “interpretació”, etc.

La gran majoria dels equipaments patrimonials del nostre país programen pensant en el seu públic, TOT el seu públic —no només el turístic—, en aquesta clau, lluny de considerar-se propietaris o posseïdors del patrimoni i del coneixement en ell contingut, sinó facilitadors, comunicadors, intèrprets que proposin visions i lectures diverses del fet patrimonial i les sotmetin a la consideració de les audiències. I és ben cert que sovint ho fan sense el suport i els mitjans, que ajudarien a obtenir resultats quantitativament, inclús qualitativament, més rellevants.

Però reduir-los a factor d’atracció turística i de promoció econòmica —el peatge per “guanyar en competitivitat, pressupost i capacitat d’acció”, segons Joan Soler— sembla que ens retrotrau a una visió de l’equipament patrimonial tan esbiaixada com aquella que considerava els museus temples exclusius, minoritaris, elitistes.

Els museus, avui, també s’impliquen en polítiques de cohesió i integració, també impulsen l’accés al coneixement i sí, també promouen l’activitat turística i econòmica en el territori. I a més, fomenten la sensibilitat i l’educació artística, consoliden la construcció de noves identitats, preserven la memòria, proporcionen claus d’interpretació i comprensió del passat i del present… Un “oasi”? No, una trinxera: per això, si algú encara insisteix en veure els museus com a atraccions turístiques i prou, vol dir que no ha sentit parlar gaire dels museus o els ha visitat poc. Per cert, des dels museus preferim el terme usuari a visitant.