Llei i justícia

Des que va començar tot l’enrenou del procés d’independència de Catalunya i sobretot quan es van assentar les bases que aquest procés havia de passar per un referèndum, és a dir, un assentiment o no de la voluntat del poble, el Govern espanyol i molts dels partits que s’han pronunciat en contra o en un ambigu discurs del condicionament a la legalitat, han fet servir l’única argumentació que el referèndum no s’ajusta a la llei vigent.

Llei, gran paraula! Però, el cert és que en nom seu s’han comès totes les atrocitats volgudes. La Llei la imposen els que manen i això la situa en un punt feble de credibilitat. Contra la Llei imperant s’han aixecat pobles i militars i l’han transgredit, per bé o per mal. Per contra, aquestes persones que tant esgrimeixen el mot, no parlen de Justícia, un concepte que, per a mi, està per damunt la Llei. Perquè, tot i que ho pugui semblar, la Llei no sempre és justa. Tots ho sabem i és notori que hi ha Justícia de rics i Justícia de pobres, per molt que ens diguin que la Justícia és igual per a tots. S’equivoquen aquells que, per jutjar la legalitat del referèndum, apliquen només la Llei, sense considerar si és justa la reclamació d’una gran part del poble. També s’equivoquen aquells que juguen amb les xifres i les estadístiques per dir si el referèndum té o no un ampli suport. No és de Justícia quedar-se en les xifres, i ells ho saben, sense tenir en compte aquella part de població a qui és indiferent la participació en les decisions col·lectives, els qui s’abstenen en qualsevol votació. Com tampoc és apropiat jugar amb les xifres dels qui representen o no els alcaldes signants del manifest d’infraestructura del referèndum. Cap d’ells representa la totalitat d’un poble sinó la voluntat d’una part que se sent representada en els consistoris. No soc jurista ni entès en lleis. Vindran els qui desballestaran els meus arguments tot aplicant la Llei com un dogma, infal·libles. Però, soc net del meu avi, en Frederic Roda i Ventura, que fou degà del col·legi d’advocats i que va morir reclamant Justícia davant l’aplicació d’una Llei injusta. Ell va dir que els advocats (i aquí hi posaria tots els que volem un referèndum) “no ens hem de desanimar davant la incomprensió. Perseverem en la nostra lluita per la justícia. I confiem, confiem sempre. L’advocacia no ha perdut les virtuts que li són pròpies i els seus homes saben donar la cara a l’adversitat i afrontar les seves responsabilitats, sense témer les conseqüències dels actes justos, ni vacil·lar en el sacrifici —encara que sigui la vida, si fos necessari— en defensa de la justícia i el dret”. La frase premonitòria la va dir amb motiu de la seva candidatura al deganat, però encara n’hi ha una altra que va dir el mateix dia de la seva mort, al Palau de Justícia: “Encara que no ens escoltin, no ens desanimem. Som homes de dret i hem de lluitar contra tota desesperança. El respecte al dret és l’única base de convivència pacífica entre els homes. Però també és cert que amb aquesta gent no hi ha res a fer, no ens hi podem entendre, no ho volen, no ho volen, i ho haig de dir. Surto amb la impressió que som en un país ocupat; no soc separatista… però vivim en un país ocupat!”.