Llegir no ha de servir per a res

En relació amb l’article de Bernat Puigtobella, “Llegir no serveix per a res”, recordo que cada vegada que a Fina Birulés li preguntaven per a què servia la filosofia contestava “per a res” i tothom es posava les mans al cap perquè no sabia “vendre-la”. Amb el temps ho he trobat una mostra d’orgull savi i modest, ja que les coses que tenen sentit per elles mateixes no han de servir per a res. Res de veritable valor es pot instrumentalitzar. Bravo al “llegir no serveix per a res” d’Eva Piquer.

Tinc un amic de 15 anys que des que en fa 12 que va a una escola —no sé si gaire bona però sí molt cara— l’ideari de la qual preconitza el cultiu de les humanitats, l’hàbit de lectura i l’amor a la cultura. (Que bé que queda això del foment de la lectura en un programa escolar!). Els alumnes conreen l’aprenentatge de diversos idiomes i toquen un instrument des dels 3 anys. Així que li he trucat per posar un exemple real. Reprodueixo textualment el diàleg que hem tingut:

—T’agrada llegir?
—No.
—Què llegeixes?
—Només les lectures obligatòries.
—Anar amb un llibre sota el braç et converteix en algú interessant, un model positiu, una font d’autoritat?
—No.
—Escriure un llibre en el futur et donaria algun prestigi?
—No.
—Què seria el prestigi per a tu?
—No n’estic segur. Potser inventar un videojoc, ser un youtuber. Tenir els abdominals marcats també hi ajudaria.
—Què fas en el teu temps lliure?
—Jugar amb els amics a videojocs per telèfon i veure vídeos i sèries pel Youtube.
—Quins mires?
—El Rubius, aquell que dius que és un imbècil.

No poso aquest exemple per culpar el centre escolar. Una persona avui és educada tant o més per Internet que per l’ensenyament reglat.

No passa res si afirmem que llegir està en retrocés o forma part d’una activitat minoritària. Llegir com ha dit moltes vegades Carme Riera no és llegir “alimentos con fibra, como combatir el estreñimiento”. Abans hom sabia que no llegia però que havia de llegir, ara crec que ja no. Jo vaig fer una carrera d’humanitats en què la primera pregunta de la primera classe del primer dia va ser: “Qui no ha llegit a Homer? Qui no ho hagi fet que marxi i no perdi el temps en aquesta classe”. Em van fer aquesta pregunta amb deu autors clàssics. Em van deixar clares dues coses: que la gran cultura era cosa d’homes i que no haver-los llegit era una vergonya insuportable. Avui la meva germana fa una carrera d’humanitats i només són una quinzena a classe. La darrera vegada que vaig fer un curs universitari, Filologia Catalana a la UOC fa uns 10 anys, no em feien llegir cap llibre, només capítols. Però ja vaig saber-me adonar que només apareixien dues dones en tot el programa d’estudis, un dels quals era optatiu. Vaig reunir centenars de signatures sol·licitant que s’incloguessin més dones i només vaig rebre silenci. També vaig escriure a la nova rectora i tampoc em va contestar.

Fent menció de nou de l’article de Puigtobella, dins la campanya Llibrèfils hi apareix la publicació d’un llibre titulat Per què llegir del Departament de Cultura. Pel que puc veure moltes persones del món de la cultura literària parlen de les virtuts de llegir. Seria més interessant tenir testimonis de joves fent el “botellón” i llegint, trobar lectors manobres, forners, oficinistes, cuidadors… però potser no és bona idea perquè podrien sortir testimonis com els de Temps de segona mà d’Aleksiévitx que estan molt enfadats amb la cultura i els llibres, llibres que senten que els han fet ingenus, innocents i poc preparats per a aquest capitalisme sagnant. En un paràgraf, d’entre molts possibles, hi diu: “A l’època soviètica… la Paraula tenia un estatus sagrat, màgic. A les cuines els intel·lectuals encara parlaven de Pasternak, preparaven la sopa mentre llegien els llibres d’Astàfiev o Bykov, però la vida demostrava a cada moment que ara les coses importants eren unes altres. Les paraules ja no signifiquen res.”

­­Formem part d’una secta. La secta que creu en un postulat de l’humanisme: que la lectura, i relectura, de certs llibres ens farà millors persones, amb més capacitats. Però ja sabem que llegir no és garantia de res: ni de ser bona persona, ni de ser igualitari i es pot ser un perfecte imbècil erudit. Malgrat tot, una tria llegir perquè és així com ha après a estar bé i a sostenir la vida.

Cal recordar la vigència de Maria Aurèlia Capmany al Diari de Prudències: “Escriure no és un mitjà per guanyar-se la vida, com ho pot ser vendre mitjons, i la distinció entre allò que és un mitjà i allò que és un fi en si em sembla utilíssim per aclarir-nos. Si hi meditéssim bé, potser ens guariria d’aquesta obsessió de promocionar vendes que ha intoxicat a més d’un dels nostres honestos intel·lectuals. Dic intoxicar perquè ha disminuït la capacitat de risc, condició necessària de tot escriptor: ha estès un anhel de ser captivador i ben al dia, i sobretot envejat, característiques de la gent cursi.”

El repte potser és intentar aplicar la consigna d’Arendt: si entenem la cultura com aquells tresors que cal assenyalar i transmetre a les generacions futures, com ho podem fer sense ser cursis ni convertir-nos en anunciants benintencionats i banals? Només sé que després d’un parell de temptatives ja no intento convèncer el meu jove amic perquè llegeixi. Si mai em demana un llibre l’aconsellaré, però l’interès haurà de sortir d’ell.