Les revoltes lògiques

El festival Barcelona Pensa celebrarà la seva segona edició del 16 al 21 de novembre a Barcelona. La iniciativa, impulsada per la facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona (UB), vol aproximar la filosofia a la majoria de gent possible amb un programa interdisciplinari que estableix diàlegs amb altres ciències, com la física i la neurociència, però també amb el teatre, la poesia, el cinema i la literatura. El festival arrencarà dilluns amb la xerrada Les revoltes lògiques: 150 anys d’Alícia al País de les Meravelles.  Des de Núvol, publiquem aquest article de Laura Llevadot sobre el llibre de Lewis Carroll i les revoltes lògiques.

Hi ha un poema ferotge d’Arthur Rimbaud anomenat Democràcia on es pot llegir el següent vers: “Massacrarem les revoltes lògiques”. Potser el terme “sufocar” ens ve avui al cap, alguna veu antiga l’haurà pronunciat recentment. De sufocacions n’hi ha hagut sempre, però la lògica imparable dels esdeveniments sembla fer de les revoltes quelcom també eternament recurrent. Possiblement per això un grup de professors i alumnes de la revoltada Universitat de Paris-8, reunits per l’estela del pensament althusserià, varen crear als anys 70 una revista amb aquest nom: Les révoltes logiques. Patrice Vermeren, Stéphane Douailler, Jean Borreil o l’avui tant influent filòsof Jacques Rancière varen ser alguns dels membres d’aquest col·lectiu, enstestats en recordar allò que hi ha de lògic en tota revolta, el pensament ben racional que sostè la voluntat de canviar les estructures.

Tanmateix, pocs anys abans, un professor de la mateixa revoltada universitat publicava un llibre avui imprescindible, Lògica del sentit (1969), on tot analizant l’obra de Lewis Carroll, Alicia al país de les meravelles i Alícia a través de l’espill, el filòsof Gilles Deleuze ens mostrava un altre sentit possible per al vers de Rimbaud: no només que és lògic que hi hagi revoltes, sino que a més  aquestes no són res si no revolten, impugnen, trastoquen també les lògiques mateixes amb què pensem, incloses aquelles dins els paràmetres de les quals pensem les transformacions. I és que Alícia al país de les meravelles ens ensenya potser això, una lògica altra, un espai de conte, d’infantessa i de poema des d’on qüestionar allò que som només perquè ho creiem ser.

Charles L. Dogson va ser un eminent professor de matemàtiques de l’època victoriana amb documentades tendències pederastes que, junt amb les seves honorables publicacions de lògica matemàtica i les seves fotografies i dibuixos de nenes mig nues, tanmateix va escriure uns contes meravellosos sota el pseudònim de Lewis Carroll. Tot i així no hauríem de caure en el parany de creure que els contes d’Alícia són només una recopilació ingeniosa de les trampes en qué podríem caure si no observéssim les lleis inquebrantables de la lògica o una mera sublimació dels seus inconfessables desitjos. El que està en joc en aquests contes, si seguim aquí a Gilles Deleuze, és més aviat la impugnació de la identitat, la pèrdua del nom propi: “I tu, qui ets?, va dir l’Erugot”, i Alícia dubta, titubeja, finalment respon: “Jo ja no sóc jo mateixa, ho entén?, tenir tantes mides diferents en un sol dia és molt desconcertant… no recordo les coses de la mateixa manera que abans, i no conservo la mateixa alçada durant més de deu minuts seguits”. El món al qual ha accedit Alícia a través d’aquell forat del jardí és un món d’incertesa personal, d’esdeveniments, de verbs. Ara Alícia creix, beu i es torna petita, menja i de nou esdevé gran… és el món dels verbs en el que passen les coses.

El nostre món, però, és si més no des de Plató, un món de certeses, de coses limitades per les idees, un món d’identitats garantides per un saber, per parades i descansos, un món de noms substantius i adjectius, ens diu Deleuze. Però resulta que per sota de totes les nostres certeses i les nostres presteses identitats, per sota del personatge que creiem ser, passen coses, coses com les que li advenen a Alícia, passa que creixem i perdem la memòria, que no recordem de la mateixa manera d’abans, que esdevenim i ens perdem i fugim endavant seguint algun conill blanc. Semblaria que el d’Alícia fóra un món inventat i no obstant és el nostre, només que copsat des d’una lògica de l’esdeveniment, enlloc de pensar-ho tot des de la lògica de la identitat. L’erugot sembla que tampoc no ho vol entendre però Alícia li recorda que tal vegada quan esdevingui crisàlida, i després papallona, cosa que li passarà (ens passarà), potser aleshores ho entendrà. I aquí és probable que s’aclareixi tot: per sota d’allò que som belluga allò que ens passa, bull un món d’esdeveniments que cap nom no podria aturar. Les revoltes lògiques no seran només un canvi (lògic) de noms, sinó un canvi d’inèrcies lògiques, la descoberta d’una lògica de l’esdeveniment que serà l’única que ha de permetre que ens segueixin passant coses.

El Festival de Filosofia Barcelona Pensa dedicarà la jornada Les revoltes lògiques: 150 anys d’Alícia al país de les meravelles, el dilluns 16 de novembre, a pensar aquestes i altres qüestions. Convocarà a pensadors i acadèmics que ens parlaran de nenes, erugots, dodos i conills blancs… per mostrar el món que des de la filosofia i la literatura qüestiona aquest món, per mirar d’esbrinar la lògica que (ens) revolta.

Més informació al web de Barcelona Pensa.