Cèlia Suñol. L’escriptura d’una dona moderna

Adesiara Editorial recupera Primera part, òpera prima de Cèlia Suñol, Premi Joanot Martorell 1947. Vista amb la perspectiva dels anys, aquesta autora oblidada se’ns revela com un personatge misteriós, novel·lesc. Mireia Sopena signa el pròleg de la nova edició de ‘Primera part’. Us n’oferim un fragment en què explica les claus de l’obra.

Podem considerar Primera part com une tranche de vie d’una jove burgesa que viu una història d’amor tendre, generós i lliure amb un danès malalt de tuberculosi. D’acord amb el comentari crític d’Albert Manent, «Primera part és una esplèndida autobiografia on la protagonista no arriba ni als trenta anys. I un amor radiant, profund, neoromàntic, la va fer madurar sobtadament. Perquè gairebé tota la novel·la és una història d’amor on no hi ha intriga, sinó siluetes, fugaces o profundes, de personatges.»[1] Com a teló de fons, l’autora perfila el pas de l’època daurada dels anys vint, tan electritzants per a una dona jove, a una postguerra europea en què l’heroïna albira la penúria i la fam dels més desafavorits, ni que sigui indirectament, a través dels amics que fa als països que visita amb el seu home.

En clau de modernitat europea, l’obra presenta referències intertextuals esmentades per la mateixa protagonista, Helena: La muntanya màgica, de Thomas Mann, i Ships that pass in the night, una història d’amor esdevinguda en un sanatori de tuberculosos que va suposar l’esclatant debut literari de Beatrice Harraden. Essencialment Primera part és un mosaic de la vida als sanatoris, per on pul·lulen una galeria d’estadants que assagen d’obviar el setge de la nit eterna i la disciplina fèrria que imposava la direcció d’alguns centres. Lligat amb l’omnipresència de la mort, les pàgines més elaborades de la novel·la estan dedicades als efectes d’una malaltia que, superada la tuberculosi, turmentà Helena, la neurastènia, en les quals Suñol demostra l’«audàcia» i la «vivacitat» narratives que el seu amic Joan Oliver va lloar, amb convicció, en una carta adreçada a Xavier Benguerel.[2]

Com en les obres de les narradores catalanes de la preguerra, que no ens consta que Suñol conegués,[3] literaturitza un món emotiu i referencial femení. Situa la relació amb l’home en l’epicentre i planteja, com a tesi fonamental, que la força de l’amor permet superar totes les adversitats. Suñol fa ressaltar la igualtat entre Helena i Ole, en què ell, malgrat el neguit per la pròpia salut, es comporta tothora com un amic resignat, calmós i raonable, i, coneixedor de l’esperit rebel de la seva dona, benveu la independència amb què ella actua. Mentre que Helena és una figura amb matisos, complexa, Ole és el màxim exponent de la puresa espiritual, un personatge sublimat, als antípodes d’altres protagonistes de l’obra suñoliana que es guien per conductes que, a ulls dels franquistes, eren incontestablement immorals.

A distància de la novel·la rosa que, vehiculadora de valors conservadors, feia forrolla entre el públic femení dels anys trenta, els rivets sentimentals que destil·len tant els diàlegs com les descripcions de Primera part semblen més aviat influïts per les lectures poètiques de Suñol, de carés vuitcentista, i són, al capdavall, la força motriu d’una narradora sense complexos, que ennobleix el sentimentalisme associant-lo més a l’emotivitat que a la coentor: «Sóc una sentimental com una casa. I qui diu que el sentimentalisme no és una força? Per a mi ho ha estat sempre.»[4] Aquest sentimentalisme es despinta amb una sintaxi narrativa àgil, que constitueix un dels valors nuclears de l’obra i que no ve tant de l’ús abundant d’exclamacions i de les preguntes retòriques, sinó d’un ritme dinàmic que potencia l’efectivitat dramàtica. En aquest sentit, l’ús d’una llengua dúctil i genuïna, amanida amb una fraseologia en francès i anglès, no fa res més que conferir vivesa a la narració.

[1] Albert Manent, «Cèlia Suñol, una escriptora entre el somni i la dissort», a Semblances contra l’oblit, Barcelona, Destino, 1990, pàg. 194.

[2] Carta de Joan Oliver a Xavier Benguerel, datada a Barcelona el 22-VI-1948, a Joan Oliver i Xavier Benguerel, Epistolari, a cura de Lluís Busquets i Grabulosa, Barcelona, Proa, 1999, pàg. 70.

[3] Veg. Neus Real Mercadal, Dona i literatura a la Catalunya de preguerra, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006.

[4] Carta de Cèlia Suñol a Josep M. Espinàs, datada el setembre de 1975. Citada a Josep M. Espinàs, «Record de Cèlia Suñol», Avui, any XI, núm. 3129 (19-VI-1986), pàg. [64].