Jo no som filòleg (ni en Toni Soler tampoc)

13.04.2015

El musicòleg Amadeu Corbera respon, des del seu blog, Notes de diari, l’article que Toni Soler va publicar al seu blog, “I si eliminem els accents?”. A continuació podeu llegir la seva resposta.

Toni Soler i Bibiana Ballbè presentant el FFBCN

Toni Soler i Bibiana Ballbè presentant el FFBCN

Jo no som filòleg, ni totòleg, i no voldria ficar-me on no em demanen, però se m’ha acudit fer aquest exercici: mirar de contestar, com a usuari de la llengua, el ja una mica famós escrit del més famós Toni Soler proposant suprimir l’accentuació gràfica del català.

Tot ve perquè darrerament s’ha mogut des de Barcelona —cal recalcar-ho: des de Barcelona— un cert debat sobre la llengua, sobre la norma, no sé si dins el context de discussió de l’estatus lingüístic de la futura república catalana del Principat, o simplement amb ganes de debatre sobre la vitalitat i possibilitats del català. Com a usuari, catalanoparlant, i també activista en un dels territoris on el català ha patit més els darrers anys, seguesc aquest debat amb cert interès, perquè em preocupa la llengua, com, esper, els preocupa als que han mogut tot això.

En Toni Soler deu ser un d’aquests, i a més, té un perfil mediàtic i ben connectat amb cert stablishment independentista —sí: l’independentisme ha crescut tant al Principat que ja té un stablishment propi— que li permet afegir-se al debat lingüístic sense ser filòleg ni ficar-se on no el demanen, igual que jo, però amb un impacte cent o mil vegades major del que la meva opinió pugui tenir. Ell diu que llevem els accents, i a l’instant qualcú altre ben relacionat diu que “mereix que hi pensem”: i em deman jo, això, per què? Quins arguments? Vegem-ho.

En Soler comença la seva argumentació fent una repassada general per la història de la llengua i la seva situació actual, i comparant-la amb altres llengües de cas semblant com el bretó o el basc. Segons ell, “[…] el mateix catala recula a Valencia i les Balears davant la indiferencia d’una part notable de la poblacio”. En Soler és periodista, sap on trobar les dades; jo que no ho som, he trobat aquestes: VII informe de la llengua catalana, de l’Observatori de la Llengua Catalana, de 2013, on hi diu que les Balears, tot i les dificultats polítiques i la pressió demogràfica, segueix atraient nous parlants entre la població no catalanoparlant (p. 48).

Més dades, aquestes referents a la “indiferència” que comenta: el 85% de les famílies de les Balears demanen que els seus fills siguin escolaritzats en català, tot i els esforços del Govern del PP per evitar-ho; una vaga general indefinida de dues setmanes del sector educatiu, i la més gran manifestació de la nostra història, per una educació de qualitat i en català i en contra el TIL del Govern; mobilitzacions a tots els pobles de Mallorca contra la política lingüística de Bauzá, fins al punt que aquest s’havia d’amagar quan els visitava; i fins i tot escissions al mateix PP pel conflicte lingüístic. Mai, repetesc, mai com ara a les Illes s’havia lluitant tant i tan fort per preservar la llengua. O en el cas valencià, “indiferència” va dirigit al nombre que no atura de créixer de famílies que demanen que els seus fills siguin escolaritzats en català, malgrat les traves de la Generalitat? O a les protestes per evitar el tancament de TV3 i Canal 9? Per indiferència, pot ser, la d’en Toni Soler —i tants d’altres— cap a nosaltres, els no principatins, i les nostres lluites.

Segueix el comissari del Tricentenari: “[…] a Catalunya la llengua propia ha demostrat la seva fortalesa gracies a l’orgull dels seus parlants, l’accio de les institucions i el talent dels creadors que l’han continuat usant en ambits com els mitjans de comunicacio, les arts esceniques i la literatura […]. Fora del Principat, no hi ha creadors? No existeix ni ha existit Antònia Font, Obrint Pas, Raimon, Ferran Torrent, Neus Canyelles, Toni Gomila, Joan Fullana, Feliu Ventura, Guillem Frontera, Maite Salord, Jean Serra, etc. I canvi, Estopa, Loquillo, Manolo García, Juan Goytisolo, Juan Marsé, Eduardo Mendoza, Ruiz Zafón o Javier Cercas, tots ells, escriuen i canten en català perquè són de Barcelona o voltants. No? Feim una volta per la cartellera teatral de Barcelona i miram la llengua de les obres? La dificultat de crear en català, a les Balears, és doble: perquè és en català, i perquè no tenim circuit cultural. Però això no és culpa de la llengua de l’obra, sinó d’una situació política i social que encara castiga la creació i la cultura, sigui en la llengua que sigui —tot i que, actualment, si és en català, més—.

Tot això és la introducció d’en Soler per mostrar-nos la seva proposta: eliminar els accents de l’ortografia catalana, perquè segons ell, [sic.] “[…] Es evident, em sembla, que l’exit de l’angles va mes enlla de la politica: Tambe te a veure amb la seva agilitat, la facilitat amb que crea conceptes nous o en desterra de vells… i tambe, perque negar-ho, en l’enorme avantatge que suposa l’absencia d’accentuacio grafica, que elimina maldecaps als qui l’escriuen. […]. És això, idò: l’anglès és la llengua franca mundial perquè no té accents, ergo el català també ho podrà ser si tampoc en té (???).

Cert és que l’anglès elimina maldecaps a l’hora d’escriure’l pel que fa als accents, però en dóna molts a l’hora d’aprendre’l a parlar precisament per això. Davant cada nova paraula que s’aprèn, no hi ha manera de saber com s’ha de pronunciar si no t’ho diuen, i el més probable és acabar pronunciant-la malament les cent primeres vegades, i fins els mateixos parlants, quan es topen amb una paraula que no coneixen, no tenen manera de saber com l’han d’accentuar.

Dir que l’anglès té l’èxit que té perquè no té accents és d’una frivolitat… diguem que, per ser suaus, indigne d’un personatge de l’altura mediàtica com en Toni Soler. Que els ho demanin als irlandesos —amb una llengua escrita plena d’accents, per cert—, com es va introduir l’anglès al seu país: com per tot, a base de successives invasions, colonitzacions, usurpació de la terra, viles i ciutats cremades, fam planificada, repressió, prohibició i mort. Gràcies a això, l’irlandès, llengua majoritària a Irlanda fins a la Gran Fam (1845-1852), avui en dia és només parlada per un 5% de la població de l’illa, tot i l’esforç titànic i admirable que fan algunes comunitats, com els catòlics del Nord d’Irlanda, per recuperar-lo, malgrat la repressió que durant anys han patit i el menyspreu que encara pateixen. Dir que l’anglès ha tengut èxit perquè no té accents escrits és, si més no, un petit insult a tota aquesta gent.

Altres llengües no només no tenen accents, sinó que en tenen moltíssims, i no els va malament: el francès en té dos o tres per paraula, el portuguès té accents de tres tipus diferents; el polonès o el txec fins i tot tenen consonants accentuades! I a cap d’aquestes llengües tenen problemes quant a ús social, ni són substituïdes per l’anglès —anau a Polònia i veureu com és de difícil trobar algú que el parli mínimament bé—. Al contrari: el francès, amb una ortografia molt més complicada que el català o l’occità, li ha guanyat la partida a les llengües pròpies de Catalunya Nord i a Occitània. És per tant un problema d’accents i ortogràfic? De veres que és això?

A mi tanta de… frivolitat, diguem-ho així, m’indigna una mica. Som parlants d’una llengua, el català, que és perseguida a casa nostra, menyspreada, insultada, ridiculitzada i folkloritzada pels nostres propis governants. Una llengua a qui fins i tot li neguen el nom, el propi nom, i n’hi posen un de ridícul, LAPAO, per fer-nos sentir ridículs de parlar-la. Ens ataquen amb calorets, TILs, lleis de símbols, de senyes i de werts, academis, fundacions i ratspenats, tancament de mitjans, ofegament econòmic i violència estatal. I malgrat tot, i malgrat la indiferència d’alguns, la llengua resisteix, centenars de milers de persones es mobilitzen i es mobilitzaran arreu dels Països Catalans per defensar-la.

Davant això, què hi tenen a dir aquests certs sectors barcelonins? Encara esperam resposta i solidaritat. Però en un moment en què la llengua és atacada constantment i la seva unitat qüestionada formalment, em sembla, ara sí, frívol, armar renou des de Barcelona —insistesc: Barcelona— sobre la normativa amb uns arguments tan pobres, en la millor línia de l’argumentació blavera —ah, mira: els blavers valencians també renegaven dels accents—; i per cert, ben contents deuen estar gonelles i blavers amb aquestes propostes, que els donen la raó que el català és una llengua “artificial”. De fet, un dels primers barcelonins a predicar el català light és ara el gonella en cap de Mallorca.

I tanmateix, no seré jo el que digui la normativa de la llengua no pugui ser revisable. Com tota convenció social, ho és i ho ha de ser. Però deixaré aquest debat en mans de filòlegs i especialistes. Jo, si tengués una tribuna mediàtica com la que té en Toni Soler, lluny de fer propostes atrevides amb arguments que no tenc, faria el que faig ara aquí: denunciar els atacs a la nostra llengua arreu dels Països Catalans i, en lloc de fixar-me en la “indiferència” d’una part de la població, em faria ressò de l’altra gran part de la població que lluita com mai, tot i les dificultats, per fer del català una llengua viva i amb futur, a Barcelona, a Salses, a Fraga i a Guardamar, i cercaria, des d’aquesta posició privilegiada, la manera d’ajudar.

Que no és aquesta.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

8 Comentaris
  1. Això són arguments.
    No fan riure, ni són modernets, però tenen fonaments, sentit comú i lògica.
    Vull dir que no són mediàtics, ergo ridículs.

  2. L’argumentari d’en Corbera és sense cap dubte molt més potent i coherent que el de Soler. Així i tot, i per una simple qüestió de simplicitat, em sembla bé eliminar accents i acs (h).

      • per més simplicitat també podem eliminar les is, una vocal menys. I a poc a poc fins i tot podem treure les es i posar-ho tot amb as, i així podem anar simplificant., narinant narinant naarinat.

        • l’última paraula ha de ser: narinant, no naarinat. Gràcies.

  3. Felicitats, company. Los arguments que has esgrimit m’han convençut des de bon principi i, a més a més, has fet referència a dos situacions que em molesten especialment: la indiferència del Principat respecte a les Illes Balears i al País Valencià (o qualsevol altre lloc a on encara es lluite pel català), i la pressió (tan comprensible com avorrible) que exercix la capital barcelonina.

    Jo sí que sóc filòleg, però la meua veu en la discussió que Toni Soler va posar damunt de la taula no té cap mena de trascendència. En primer lloc, em sembla que tenim prous filòlegs, i prou bons (o, almenys, més bons que jo) per debatre la qüestió; i, en segon lloc, la meua opinió es dissoldria entre totes les altres i difícilment aconseguiria l’èxit mediàtic que es lliga a un personatge com Soler.

    Sóc partidari que cadascú puga expressar-se sense traves ni embuts i no em sembla que siga important ser filòleg per entrar en lo debat, i menys encara si amb lo simple fet de «ser filòleg» ens referim a tindre una titulació universitària en filologia catalana… En tot cas, i sense ganes de canviar de discussió, és un delit comptar amb opinions tan diverses com la d’una pintor, un saltimbanqui o un barber; en este aspecte, fins i tot l’opinió de Soler té un cert punt d’interès, perquè ajuda a mobilitzar la resta posant lo dit al bell mig de la llaga.

    El que no em sembla tan bé, la veritat, és que un personatge mediàtic s’aprofite del poder que desplega per damunt de les masses per suggerir que una manca d’accents ajudaria al català a recollir més adeptes. És la simplicitat, la que fa créixer les llengües, o l’anhel de colonització i conquesta? (Ei, que jo no sóc historiador, però diria que Soler sí que ho és!). En tot cas, no tinc ganes d’afegir res més, perquè trobo que seria una repetició (innecessària i banal) d’algunes coses que has esmentat.

    Avui en dia lo pa i els jocs de circ estan a l’ordre del dia: són més influents Guardiola o Belén Esteban que Joan Solà o Josep Maria Pujol (per fer referència a dos intel•lectuals de gran volada que han mort en los últims anys). És per això que Toni Soler hauria de ser conscient de la influència que exercix: de vegades, fer cas al silenci no està tan malament.