El nan geperut de Benjamin

El darrer assaig-conte escrit per Walter Benjamin a Infància a Berlin cap al 1900 parla d’un nan geperut. La seva feina consistiria en agafar totes les imatges de la vida de Benjamin, o de qualsevol altre, per tal de presentar-les com en un dels llibres d’imatges que es trobaven abans del cinema i que avançaven l’invent; al passar les seves planes a gran velocitat, es creava un efecte cinètic. Amb Benjamin no s’ha d’oblidar mai l’influx dels contes infantils.

A l’exposició ideada per Anna Soler Horta, ubicada al Museu de l’Exili i fruit del premi Walter Benjamin a la creació artística, es proposa un efecte en certa manera similar al dels llibres del nan. La traductora al català de Benjamin i de Sebald, Anna Soler Horta, ha seleccionat fotografies dels espais que van inspirar aquest últim per al seu Els emigrants; el nostre hipotètic llibre d’imatges serviria per traçar una manera de veure l’Europa oriental, que equival a dir Europa, terra de cicatrius però també de fraternitat, de comunitats que es fan i es desfan, d’individus que s’abracen o que es colpegen. Una mostra de les imatges pot trobar-se a sebaldfragments.com.

L’exposició parteix d’una molt bona idea: seguir les petges dels personatges creats per Sebald a Els emigrants, no tant per registrar els espais dels què ell parla sinó com a fragment suggeridor que permeti al públic copsar el flaire de l’Europa central i oriental. Les fotografies omplen les tres parets d’una construcció cúbica efímera. A més de les fotografies exhibint els espais sebaldians, també n’hi ha d’altres d’arxiu. Els plafons amb les desenes de fotografies evoquen a un altre mestre en la història de l’art de principis de segle, Aby Warburg. Les imatges han de desencadenar complexos processos intel·lectuals en el públic: transmetre la mirada literària de Sebald i alhora l’esperit de l’Europa descrit per l’escriptor a la seva novel·la.

Qualsevol indagació que vulgui realitzar-se al present ha de tenir un deute de gratitud cap al pensament benjaminià: el record que es condensarà en personalitat forma part d’un dels nòduls conceptuals del filòsof. Benjamin és probablement el pensador més sensible respecte a l’espai de la primera meitat del segle XX. Per provar una afirmació tan rotunda es pot citar per exemple Carrer de direcció única, disposada com si el lector recorregués la topografia de la ciutat seguint el canal inalterable marcat pel discurs textual, o també El llibre dels paisatges, en què es proposa un trajecte similar però en aquest cas pel cèlebre bulevard interior de París, emblema de la cultura del segle XIX a l’Europa occidental. Tots dos llibres proposen un viatge simbòlic per un espai conceptual. Les obres de Benjamin poden cartografiar-se, amb detalls il·luminadors fent de fites; aquesta facilitat per traduir les idees en llocs fan de la lectura una experiència dinàmica, amb el jo del lector projectant-se per la fantasmagoria del text.

Si pocs pensadors són tan sensorials com Benjamin, pocs escriptors igualment ho traslladen a la ficció com Sebald, com ho confirma d’una manera superficial l’ús de fotografies incorporades a les novel·les, però es pot filar més prim; l’anàlisi del seu estil, sobretot quan escenifica, demostra la seva tendència a ubicar perfectament els personatges, amb una concreció que permet dibuixar el que succeeix a l’ull de la ment del lector.

Sebald, com Benjamin, parteix dels paisatges saturats d’història per explicar aspectes psicològics, socials, antropològics. La cultura de l’Europa central i oriental, una Terra especialment procliu a la visió esfereïdora de l’Àngel de la història benjaminià, els terribles successos viscuts contrades enllà, queden apuntats en segon terme en moltes de les imatges triades al treball d’Anna Soler Horta, un collage en què es combinen la vida i la mort, les espais laborals i les cementiris, els rostres perennes i els trànsits de la pedra.

Malgrat la innegable potència conceptual de la proposta, potenciada per una adient tria fotogràfica, apuntarem que l’ascètica museografia de l’exposició resulta pobre de solemnitat, digna de l’Europa de les retallades, cosa que no implica obligatòriament una mancança expositiva, gràcies al talent d’Anna Soler per a condensar un univers en unes quantes imatges que agermanen els espais sebaldians sota l’influx epistemològic de Walter Benjamin. Això sí, citàvem a Warburg, però es podria haver enriquit la col·locació de les fotografies com ell va fer en els seus plafons mnemosyne, cercant recorreguts en les formes de les imatges, ecos, evocacions, contrastos, vincles subterranis, nivells de lectura. Clar que potser aquests jocs amb la visualitat potser s’hi troben i la mancança cal imputar-la al cronista.

Potser una segona visita ajudarà a trobar els referits enllaços visuals. La primera, el dissabte 26, va quedar limitada pels actes del lliurament de premis emmarcats dintre del Seminari de la Càtedra Walter Benjamin, tant l’exposició d’Anna Soler, premi 2012 a l’ajut artístic, com la declaració de Marina Vinyes com a guanyadora del concurs d’assaigs inèdits. El treball de Vinyes indaga en els usos i els abusos de les imatges per il·lustrar la shoah, emprades per a construir un imaginari. La festa va contar tanmateix amb la lectura a càrrec de l’actriu Mar Ulldemolins de fragments d’Infància a Berlín cap al 1900, llibre traduït per Anna Soler.

Comentari apart mereixen les dues intervencions electoralistes de la representant de la Generalitat i del de la Diputació, que sense venir a tomb van voler aprofitar l’avinentesa per a la inevitable cataracta de discursos narcisistes, sembla ser que una especialitat de les institucions polítiques ibèriques. Res pot imputar-se a la intervenció dels acadèmics, el director del museu o el representant de la Càtedra: tots dos van ser concisos i es van atenir al motiu de la inauguració. Tampoc es pot retreure ni un mot, ben al contrari, a les guanyadores dels diversos premis. No, el problema, com la serp que es mossega la cua, parteix i conclou en el mateix punt: l’ús de l’espai públic i de les celebracions col·lectives per part de les autoritats polítiques.

Algú els hi hauria d’explicar que les celebracions públiques no es fan en honor seu sinó de la població, dels artistes, de l’autor que recorda el premi, de la cultura, de l’art i del coneixement. No cal que agraeixin l’existència i el manteniment del premi al conseller o la vice-presidenta de torn. Tampoc cal que en cada celebració pública les autoritats ens recordin que estem vivint moments transcendentals (paraules acompanyades d’un gest sever, de concentració màxima, de llançador de penals del Barça, per a que ens entenguin les referides autoritats), moment que exigeix de decisions (com si cada moment no les requerís). Som alumnes molt aplicats i ja hem entès que un català com cal per a qui ostenta majories en aquest tram històric equival a ser soberanista-independentista, depenent de l’hora del dia o de com bufi el vent.

Aquest missatge sonava especialment lleig en una convocatòria que té com a referent a Walter Benjamin, extemporani declarat i apàtrida antinacionalista per elecció. I antiautoritari, ja que ens hi posem. Pel que fa a Sebald, només apuntarem el títol d’una recopilació seva d’assaigs: Pútrida pàtria. Deixin l’electoralisme per a les campanyes i dediquin les celebracions a no enfonsar encara més la cultura.

Actualment, si el pobre nan geperut del text de Benjamin hagués de demanar una subvenció a la Generalitat, amb la qual poder mantenir el negoci de recopilador d’imatges, creiem endevinar quin seria el tema únic dels seus llibres pre-cinematogràfics: no la filosofia a contrapèl de Benjamin.