Racisme de saló

25.06.2012

Diguem que tot comença amb un exabrupte que pretén jugar al joc de travessar les línies vermelles i que en realitat és antisemitisme barroer. Diu així: “L’Holocaust fou, en certa manera, un homenatge als jueus: se’ls va reconèixer com a poble escollit”. L’acudit forma part del llibre Viure mata. Aforismes, d’Abel Cutillas. Quan el 2006 va aparèixer a la revista Benzina, l’escriptor mallorquí Arnau Pons i la historiadora israeliana Idith Zertal varen denunciar el seu racisme de saló. Agustí Colomines, professor d’història a a Universitat de Barcelona i llavors director d’Unescocat (Centre Unesco de Catalunya) va sortir en defensa de Cutillas, o més ben dit, en atac d’Idith Zertal, a qui titllava de “turista intel·lectual”. D’aquí sorgeixen els escrits que formen aquest llibre. El volum Escriure després. Formes de racisme refinat, banalització erudita d’Auschwitz és una imponent reflexió col·lectiva entorn de la dimissió de la vocació crítica i il·lustrada que sembla temptar a la nostra cultura. I “nostra” vol dir catalana, però també europea, perquè Arnau Pons porta el debat a l’àmbit que li pertoca: l’europeu.

Davant les dificultats perquè les publicacions culturals acollissin més escrits sobre la qüestió, Arnau Pons va convidar una impressionant nòmina d’escriptors, filòsofs, crítics i historiadors perquè s’hi pronunciassin, amb l’objectiu de confegir aquest aplec. Escriure després arriba a les llibreries amb aquesta relació d’autors: Ferran Aguiló, Xavier Antich, Fina Birulés, Jean Bollack, Enric Casasses, Adrà Chavarria, Emmanuel Faye, André Laks, Louise L. Lambrichs, Josep Maria Lluró, Felip Martí-Jufresa, Henri Meschonnic, Antoni Mora, Rosa Planas, François Rastier, Rossel·la Saetta Cottone, Simona Skrabec, Llibert Tarragó, Tim Trzaskalik, Heinz Wismann i Idith Zertal. Les reflexions són diverses en extensió, en to i en accents, però del conjunt se’n desprèn una vehement denúncia d’una cultura que sembla seduïda per un nihilisme banalitzador, que no és altra cosa que antihumanisme i renúncia les arrels crítiques i ètiques. La provocació esdevé un fi en ella mateixa; anar contra el que és “políticament correcte” és el gran pretext per a l’apologia de la violència, l’homòfobia o la misogínia; la fascinació per l’irracional ens fa renegar del terreny comú de la humanitat; Nietzsche o Heidegger són invocats per justificar el culte a la mort; els estaments acadèmics i culturals no semblen guiats per criteris de salvaguarda del llegat de la Il·lustració: vet aquí la malaltia.

Arnau Pons, a més de coordinador i editor del llibre, és autor del text introductori i de l’extens text final, que lliga la polèmica suscitada per l’aforisme d’Abel Cutillas amb episodis de la vida literària i cultural ben propers a Mallorca. D’una banda, hi ha la poca resposta crítica que han rebut alguns passatges de l’obra tardana del poeta Miquel Bauçà, que també desprenen aromes racistes. I, d’una altra banda, la cobertura acadèmica que han rebut algunes intervencions del Taller Llunàtic de Josep Abertí i Bartomeu Cabot, que, entre altres coses, contenen al·lusions al poble gitano que ben bé podrien merèixer l’aplicació del Codi Penal. ¿Fins a quin punt el llenguatge de la ruptura poètica pot justificar que li riguem les gràcies a Hitler, com fa Albertí? “Escriure poesia després d’Auschwitz és un acte de barbàrie”, diu la coneguda frase de Theodor Adorno que ressona al títol d’aquest volum. Alguns semblen voler donar-li la raó de la manera més literal. Arnau Pons i els altres autors d’aquest llibre hi reflexionen.

Escriure després. Formes de racisme refinat, banalització erudita d’Auschwitz. Lleonard Muntaner. Palma 2012. 430 pàgines.

Blog de Miquel Àngel Llauger  Twitter: @mallauger


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Vaig seguir la polèmica a fa molt de temps. Potser no he llegit tots els articles que en parlen, però no he trobat cap referència al fet que l’ “acudit” de Cutillas no sigui pas original. O és una mena d’aforisme enginyós més o menys famós, o Cutillas el va copiar d’una pel·lícula, The Believer (2001) protagonitzada per Ryan Gosling. No he llegit a cap dels articles relacionats la relació. Si aquest fet es desconeixia, caldria que els autors implicats a la polèmica ho sabessin.

    http://www.youtube.com/watch?v=vk0UHVob7gs&feature=relmfu

    http://www.youtube.com/watch?v=mg-AEmyd8_A&feature=relmfu

    Entre el final del primer vídeo i l’inici del segon queda exposat l’argument al film.

  2. Gràcies per la informació Jordi. Jo he llegit, com a mínim, tots els articles del llibre i, si la memòria no em falla, en cap d’ells es fa referència al que dius. O sigui que és una informació ben interessant.

    • Benvolgut Joan Vernis,
      Hi ha un antecedent claríssim de l’aforisme de Cutillas, que és un passatge de la “Dialèctica de la Il·lustració” d’Adorno i Horkheimer, una obra molt anterior a la pel·lícula “The Believer”. Fa així: “Els jueus són avui el grup que –en teoria i a la pràctica– atreu cap a ell la voluntat de destrucció que genera espontàniament un fals ordre social. Els estigmatitzen com a mal absolut aquells que són el mal absolut. I d’aquesta manera els jueus esdevenen, de fet, el poble escollit.”
      A “Viure mata” es fan clares referències (o més aviat cal dir distorsions) de l’obra d’Adorno (el mateix títol de l’epíleg, per exemple). El to mofeta de Cutillas (explícit amb el terme “homenatge”) tanmateix no té res a veure amb “The Believer”. Perquè s’ha de tenir en compte que hi ha, de fet, rabins ultraortodoxos que s’aproximen a l’aforisme de Cutillas. Efectivament, el que ells anomenen ‘Holocaust’ seria una prova terrible i insondable de l’elecció del poble jueu. Ara bé, una prova terrible i insondable no implica pas un homenatge ni tampoc convida a la irrisió. Una teologia que pensa l’extermini dels jueus d’Europa en clau redemptora és certament problemàtica (fins i tot macabra), emperò no hi ha dubte que és exempta de tota mena de sarcasme, que és l’ingredient de molts aforismes cutillescos.
      Ni Adorno ni “The Believer” pretenien denigrar la mort abjecta de milions de persones que van ser exterminades amb zel. Hi ha molts d’intents d’explicació d’aquest esdeveniment històric per part de la filosofia i de la teologia. I aquest no és, benvolgut Joan, l’objectiu de Cutillas. Et convido a llegir el llibre.
      Cordial,
      Arnau Pons

      • Benvolgut Arnau. En cap cas volia comparar i equiparar el sentit del film “The Believer” i l'”acudit” de Cutillas. Simplement mostrar que tant per la forma final d’exposició del discurs de Ryan Gosling, com per la simplicitat de la sentència de l’autor de Viure mata, podria ser que aquest últim hagués mig plagiat una idea. El que posava jo en dubte a partir de The Believer, és que l'”acudit” d’en Cutillas fos plenament una originalitat seva. S’assembla massa a l’indefinit argument del protagonista de The Believer.

        Gràcies, igualment, per l’aclaració. A més, el llibre que ha resultat de tot això és fantàstic.