Ens calen cançons d’ara

15.06.2012

Ja ho diu Pau Riba: “els Manel estan bé, però són massa bons nois”.

Resumint-ho, a inicis de la dècada dels anys 70, els països de l’OPEP van decidir augmentar el preu del petroli i el món va entrar en una greu crisi econòmica. Casualitat o no, va ser just aleshores quan va irrompre el punk, gènere transgressor que va dinamitar una escena musical perduda en divagacions progressives. A Nova York, en un cau de mala mort anomenat CBGB, quatre espigats grenyuts que es feien dir Ramones augmentaven el volum de les seves guitarres distorsionades fins gairebé fer sagnar l’oïda. I a l’Anglaterra thatcheriana, pistoles sexuades cridaven amb ràbia a l’anarquia tot afirmant que no hi havia futur. Si fins i tot a casa nostra, a Cornellà del Llobregat, va sorgir aquella exquisida anomalia que va ser La Banda Trapera del Río, aquells paios que asseguraven que havien nascut del “polvo de un borracho y el coño de una puta”! I si m’apreteu, podria arribar a afirmar que en Raimon, amb tres acords colpejats al vent d’una forma gairebé feréstega, i sempre dient no, va ser l’autèntic  primer punk de la història.

I avui, gairebé quatre dècades després la situació econòmica és la mateixa, si no pitjor. Les dretes tornen a governar, però el panorama musical es mostra contemplatiu, quotidià i costumista. Sí, hi ha els que criden, però són els mateixos que obrint pas cridaven deu anys enrere. Els altres es miren el món amb alegria, es refugien en velles pel·lícules de Jean-Luc Godard o inicien una ruta de deu milles per veure una bona armadura.

La música popular, efectivament, pot ser la més plaent via de fugida, però també el testimoni d’un temps i un país. I tal com estan les coses, avui com ahir, tornem a necessitar cançons d’ara. I que els bons nois ens rescatin mostrant la seva cara més dolenta.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. http://sibloc.blogspot.com.es/2012/03/manels-de-les-arts.htmlmanels de les arts

    No sé si s’ha dit molt o poc o gens, però aquesta efervescència de Manels i Amics de les arts…

    Com si aquest fos un país on no hi hagués hagut renovacions, innovacions i revolucions en la música des de la Nova Cançó i el Grup de folk (alguns dels membres dels quals eren ja més moderns que això que s’està fent ara).

    Com si no hi hagués ningú fent música i cançó amb nous paràmetres,
    com si no tinguéssim ni ens calguessin “cançons d’ara” que tinguessin “una actualitat per a nosaltres”. I com si les estètiques estiguessin deslligades de la societat i de l’ètica.

    Com si aquest fos un país sense problemes, plàcid, on cap classe ni cap generació no tingués res per reivindicar ni per protestar ni per reflexionar. Com si la música hagués d’estar a anys llum dels problemes dels individus i de la societat i hagués d’actuar obertament com a opi del poble.

    És clar que hi ha d’haver música de tot tipus, i cançons de tot tipus, i música reivindicativa i música d’evasió. Però sembla que aquí els mitjans de comunicació i les forces comercials només vulguin atendre a allò que representi (i construeixi) una societat “modèlica”, tranquil·la, autosatisfeta i estable.

    Alguna cosa passa que no s’acaba d’entendre, no ens acaba d’agradar i ens fa rumiar.

    26 – 08 – 2011