El mascle de l’alga

Des d’aquestes pàgines, ens hem (pre)ocupat sovint de les nombroses interferències lingüístiques que rep la nostra llengua, el català, com a conseqüència del colonialisme polític, lingüístic i cultural que pateix la nostra terra, Mallorca, i la nostra nació, els Països Catalans. La parla castellana interfereix constantment el nostre sistema lingüístic, a l’empara de l’acció política de la nació dominant, l’espanyola, que al llarg dels darrers tres segles ha maldat, i continua maldant, en l’obsessió a fer desaparèixer, manu militari o sotto voce, qualsevol altra llengua i cultura que no sigui la seva pròpia. Això i la fortíssima immigració de gent provinent de terres de parla espanyola (Espanya i Amèrica del Sud), amb una mentalitat sovint catalanòfoba, fa que la integració lingüística dels no catalanoparlants trontolli considerablement, malgrat l’esforç considerable de l’escola pública. En molts casos, especialment en la capital i en totes les zones turístiques, la llengua clarament dominant és l’espanyola. Fins i tot, en determinades famílies acomodades s’ha produït una interrupció en la transmissió del català – mallorquí i, per descomptat, han esdevingut legió els barbarismes lèxics, els calcs sintàctics, els morfològics i, lògicament, els fonètics. Així doncs, el procés glotofàgic (en què una llengua ha arribat a ocupar tots els àmbits d’ús d’una altra, que esdevé supèrflua i es deixa de parlar) va agafant volada, i l’estat de salut de l’única llengua pròpia del país, el català, és cada vegada més precari, per tal com no es reverteix la tendència negativa.

En l’àmbit de les interferències lingüístiques hi trobem barbarismes de tota casta, d’alguns dels quals hem donat notícia referencial i detallada. La pràctica desaparició del preciós verb agafar en el vocabulari habitual de les generacions més joves (especialment en el nord-oest de Mallorca), substituït en tots els àmbits per collir (mot homòleg del castellà coger), n’és un exemple; o la generalització de l’ús del verb donar en expressions tals com donar classe, donar una volta, etc., en lloc de les genuïnes fer classe o fer una volta. Fins i tot la frase feta m’és igual, ben pròpia de la nostra llengua, està essent substituïda per la corresponent castellana me da igual, sovint camuflada en aquesta altra, igualment incorrecta: me dóna igual. El sector de població més permeable a aquestes incorreccions és el juvenil, que malgrat els anys d’escolarització en llengua catalana, resta més influenciada per l’enorme pressió lingüística dels mass media espanyols. Hi ha d’altres locucions o vocables al·lòfons  que s’han generalitzat a totes les edats, l’ús dels quals ha esdevingut molt freqüent en el transcurs de les darreres dècades. Un exemple ben clar del que diem és el de l’adverbi algo, que substitueix cada cop més els mots catalans corresponents: qualque (o alguna) cosa, i res. En llengua catalana, en frases afirmatives, s’hi usa sempre la primera partícula gramatical esmentada (ex: Dóna’m qualque cosa, hi havia qualque cosa, …); en frases interrogatives, però, també emprarem normalment l’adverbi res (ex: Què vol res més?, més escaient i usual que el també correcte què vol qualque cosa més?). En tot cas, és totalment inacceptable, per descomptat, l’ús del castellà algo. Record que un cop, un senyor ja major, pobler per més senyes, persona lingüísticament conscient i preocupada per la bona utilització de la llengua, es referí al terme algo, de manera irònica i xamosa, com a “mascle de l’alga”. Aquesta era l’única accepció, deia, que podia tenir aquest mot estrany en la nostra parla. La resta de contertulians assentírem, divertits, a l’ocurrent i erràtica substantivació.