De traïdors a traïts

Aquesta setmana hem publicat un article manifest de Laura Huerga, editora de Raig Verd, a favor del traductor literari. L’article ha estat llegit, tuitejat i celebrat per bona part de la professió. Fa uns mesos a Núvol vam dedicar un número especial a l’ofici amb motiu del Dia del Traductor. En aquella ocasió, la majoria d’articles eren també celebratoris, però avui no podem ser tan optimistes. Josep M. Fulquet respon a l’article entusiasta de Laura Huerga amb escepticisme i un servidor voldria acabar de fer algunes matisacions per situar el debat de cara a futures contribucions.

Dues anècdotes reveladores.

1. L’altre dia Rosa Rey, editora d’Angle Editorial, m’explicava com havia anat la roda de premsa de Julian Barnes, que havia vingut a Barcelona a presentar el seu últim llibre, El sentit d’un final. Segons m’explicava la Rosa, la sala de premsa era plena de periodistes catalanoparlants, que van formular les seves preguntes en català, atès que a l’intèrpret tant li feia traduir les intervencions del català o del castellà a l’anglès. Molts d’aquests periodistes havien llegit la traducció catalana d’Angle i formulaven les seves preguntes en català, però a l’hora de referir-se al títol, en lloc d’anomenar-lo en català, deien El sentido de un final, esmentant la traducció castellana, com si referir-se a un llibre d’Anagrama fos més entenedor que citar-ne un d’Angle. Fa la impressió que molts catalans han  interioritzat que tot allò que ve de fora, pel simple fet de ser internacional, és millor consumir-ho en castellà. Així com ens hem acostumat a veure les pel·lícules doblades a l’espanyol, hem adoptat el castellà com a llengua vehicular per tot el que ens ve de l’estranger. Talment com si visquéssim en un gran ou ferrat, tenim al rovell de l’ou els autors catalans i els llibres que parlen de la nostra condició nacional, i deixem pel castellà tot el que ens relliga amb la resta de l’univers. Tant de bo tot això que dic aquí sigui un error garrafal de percepció, i si és així, demano si us plau que algú em corregeixi la graduació.

2. No fa gaire, durant aquestes festes de Nadal, un amic que té una filla d’edat universitària em va trucar per preguntar-me què tal era la traducció catalana de les Cinquanta ombres d’en Grey? La noia havia fet la carta als Reis i havia demanat la trilogia de James E.L. I com és natural, el pare, abans de deixar-s’hi  la pasta, es volia assegurar que l’edició catalana era prou bona, perquè havia sentit rumors… Fixeu-vos-hi bé, el meu amic no es qüestionava si era adequat regalar a la seva filla una novel·la eròtica (un detall que demostra fins a quin punt és innocu el sadomasoquisme de Jame E.L.) sinó si la traducció era prou fiable! El meu amic no és cap lletraferit. És metge i viu en un poble on ni tan sols hi ha una llibreria. Ja ho veieu: una sospita plana sobre les traduccions catalanes. Malauradament, la sospita del meu amic metge estava del tot justificada, perquè cada dia són més els títols estrangers que es tradueixen al català a partir de la traducció castellana o de pressa i corrents a quatre, sis o vuit mans. Justament ara que petites editorials com Adesiara, Raig Verd o Persicopi treballen de valent per procurar-nos traduccions acurades d’obres literàries de gran qualitat, resulta que a l’altre extrem, en el camp dels bestsellers, ens arriben productes de dubtosa factura que van minant el prestigi de la professió.

Què passa, doncs, amb les traductors catalans, que no acaben d’aixecar el cap? Es dóna un fenomen paradoxal. Cada dia són més bons i fiables els traductors literaris que surten de les facultats de Traducció i interpretació. Però també és veritat que cada vegada són més els llicenciats que poden aspirar a cobrir la demanda de les editorials. L’excés d’oferta de traductors ha impedit que aquests joves professionals poguessin millorar les seves tarifes i professionalitzar-se de veritat, perquè els editors sempre trobaran algun despistat o intrús disposat a fer la feina a preu fet. De traïdors a traïts.