A favor del traductor, sí, però…

... amb matisos, i separant el gra de la palla. La veritat és que m’ha sorprès l’article de la senyora Laura Huerga. Tan sorprès com ella diu que ho està quan li demanen per què els defensa, els traductors.

 … amb matisos, i separant el gra de la palla. La veritat és que m’ha sorprès l’article de la senyora Laura Huerga. Tan sorprès com ella diu que ho està quan li demanen per què els defensa, els traductors.

En tot cas, el que per ella és obvi –la qualitat indiscutible de les traduccions catalanes–, per mi no ho és tant. No es tracta aquí d’establir comparacions odioses entre les traduccions catalanes i castellanes que surten al mercat, però sí que li puc dir que si vull llegir, posem per cas, una novel·la de Thomas Bernhard i haig de triar entre la traducció castellana de Miguel Sáenz o la catalana de Carme Gala, sense dubte triaré la versió de Sáenz. I que si vull llegir, posem per cas, Un amour de Swann, de Marcel Proust –que no és el cas, però valgui l’exemple–, optaré abans per la versió de Consuelo Berges que per la de Bofill i Ferro. Amb tots els respectes.  Així mateix, em guardaré com d’escaldar-me’n de comprar cap traducció de Joan Fontcuberta, sense que això sigui cap crítica “ad hominem”, sinó la constatació que la seva versió de La mort a Venècia és un autèntic despropòsit. No dubto que Fontcuberta sap molt bé l’alemany, però la seva versió constitueix tota una antologia de disbarats, lèxics i sintàctics, que no tenen cap connexió amb la llengua real i sí amb tots els clixés neonoucentistes que l’únic que fan és que el lector de bona fe acabi llençant el llibre per la finestra. És veritat que la primera edició d’aquesta gran novel·la data de l’any 1966, i la segona de 1972, quan el debat sobre models de llengua que hi va haver als mitjans la dècada dels vuitanta encara no havia començat, i que el model de llengua literària imperant era un campi qui pugui. I potser també és veritat que si ara fos a fer el senyor Fontcuberta en faria una revisió exhaustiva. El cas és que, de moment, i que jo sàpiga, l’editorial es limita a reeditar tots aquests títols sense pensar que les traduccions, com les persones, envelleixen, i que seria bo, abans de lliurar-les alegrement a la impremta, posar-les al dia. Però, esclar, això té un cost, i ja sabem de quin peu calcen els editors del país.

El mateix podria dir de les versions del tan mitificat Jordi Arbonès. Només cal llegir les animalades que va perpetrar aquest senyor quan traduïa novel·la nord-americana –escriptors de la talla d’Erskine Caldwell, John Dos Passos o Henry Miller han passat per les seves mans–, Folch i Camarasa o Manuel de Pedrolo. Tots publicats a la MOLU, aquella col·lecció de literatura universal d’edicions 62. Un estil, el d’aquests traductors (als quals caldria afegir el nom de Pere Gimferrer), que ha contaminat totalment, en negatiu, la prosa de la generació literària dels 70. L’últim capítol de l’estudi de Pericay i Toutain[1], “La via morta”, explora amb detall el problema i hi aporta aclaridors exemples. Així,

“Del que es tracta és d’assenyalar com el prestigi indiscutit del català literari que es posa en circulació els anys setanta […] ha servit sovint de tapadora a errors flagrants de traducció i a defectes de gramàtica o d’estil, que de vegades provenen més de la concepció de la llengua que de la preparació dels escriptors…”[2]

No dubto, d’altra banda, de la qualitat que la senyora Huerga atorga de bona fe als traductors que esmenta en el seu article, i que és encomiable la defensa que fa del traductor català. En aquest sentit, jo seré el primer a defensar-lo… sempre que sigui solvent i la lectura del text d’arribada no m’obligui a una gimcana inútil, com la que m’ha obligat a fer recentment la traducció d’una novel·la de Henning Mankell a cura de la senyora Meritxell Salvany. Jo no sé suec, i per tant no puc calibrar amb justesa la frontera entre traducció literal/traducció lliure en què es mou la senyora Salvany. Però puc ben assegurar al lector que el català que gasta, més enllà de bunyols sintàctics notoris, està molt lluny –en la “tournure” de la frase, en l’ús de modismes i expressions col·loquials– de fer possible que el parlant s’identifiqui amb la llengua que ha parlat i ha sentit parlar a casa seva durant més de quatre generacions. El secret d’una bona traducció –ja sigui d’una obra literària, ja sigui del guió d’un film– és que el lector, quan arriba a l’última pàgina o veu aparèixer en pantalla la llegenda “the end”– no hagi pres consciència, si algú li ho pregunta, de la llengua que ha llegit o ha sentit parlar, perquè la llengua que ha llegit o ha sentit no s’apartava gens de la parla viva. I des d’aquest punt de vista, la majoria de traduccions catalanes grinyolen fatalment en un moment o altre i fan que el lector amb un mínim de sensibilitat pel llenguatge distregui l’atenció del nus argumental del text, de la peripècia narrativa, per reparar, si us plau per força, en el model de prosa que té davant dels ulls. Com diu Joan Sellent, parlant de les traduccions de Josep Carner,

“L’operació de traduir comporta, entre altres servituds, una tensió constant entre la sensibilitat estilística del traductor i el grau de sintonia entre aquesta sensibilitat i la de l’autor traduït. La tensió s’accentua, evidentment, quan aquell qui tradueix és un escriptor amb una obra i un estil consolidats i profundament personals, i augmenten les possibilitats que el producte final es resolgui en benefici del traductor i en detriment  de la traducció”.[3]

Ignoro si els traductors de l’editorial que dirigeix la senyora Huerga són escriptors “consolidats” (amb les lògiques reserves que en aquest país hem de concedir a aquest adjectiu), però m’agradaria pensar que, consolidats o no, deixen de banda la seva sensibilitat estilística personal i procuren sintonitzar l’onda de l’autor traduït, de manera que el resultat final del seu esforç es resolgui sempre a favor de la traducció.

Malauradament, quan en el seu article la senyora Huerga diu que està “cansada de sentir excuses per no llegir en català”, potser el que titlla d’“excuses” no és tant una “excusa”, sinó una realitat palmària: que en el fons els lectors catalanoparlants són persones sensates, no fanàtiques, i compren la versió castellana d’un llibre perquè “la catalana no és prou bona”, o perquè “el llenguatge escrit no  és el mateix que el parlat i […] costa més de llegir” (cito literalment de l’article de referència). Això en cap cas no són “bestieses”, com afirma taxativament ella, sinó el símptoma que les coses no s’han fet prou bé. A pesar dels anys que fa que tenim escola catalana i que l’estudi de la llengua i la literatura catalanes forma part dels programes educatius dels instituts de secundària.

En la seva ardida defensa dels traductors catalans, la senyora Huerga apunta que entreguen [la feina] puntualment, són exigents, perfeccionistes i molt treballadors.” Fantàstic. Però, tradueixen bé? O, com ja és tristament habitual, se’ls hauria d’aplicar, a ells també, aquella sentència de Le Misanthrope en què Molière fa dir a Philinte “on peut être honnête homme et faire mal des vers”?

Finalment, no cal dir que desitjo una llarga i pròspera vida a l’editorial de la senyora Huerga, Raig Verd. I si em vaga, m’afanyaré a comprar algun dels seus títols. Vull pensar que la mateixa vehemència amb què la senyora Huerga defensa els traductors catalans serà un estímul perquè la seva editorial tregui al mercat unes traduccions impecables. Jo li aconsellaria que es llegís, com a full de ruta, la “Nota del traductor” amb què Joan Fuster acompanya la seva versió catalana de La pesta, d’Albert Camus (1962), una nota que, com estableixen Pericay i Toutain, “dóna una definició breu i exacta d’un model de llengua que no pot ser sinó la conclusió més sensata dels successius experiments que han dominat el panorama literari català des de la Renaixença fins al postnoucentisme.”[4] És aquesta:

“… Davant la majoria dels trencacolls lingüístics que presenta l’ús literari actual del català, entre l’arcaisme i el barbarisme hi ha sempre una tercera via: l’enginy de l’escriptor. Un simple gir de la frase pot salvar perfectament la disjuntiva, i el text, no apartant-se de la llengua viva, es mantindrà dins la més absoluta correcció: ni el domine purista, ni el lector desansiat no hi tindrien res a dir. Les circumstàncies –extraliteràries– que travessem aconsellen aquesta direcció, almenys provisionalment…”[5]

El dia que el comú de les versions catalanes faci realitat aquest diagnòstic haurem entrat en un període de positiva prosperitat traductora. De moment, ho sento molt, no crec que hi hàgim arribat encara. No és bo trompetejar el nivell altíssim de les traduccions catalanes i el grau d’exigència de traductors i editors quan els resultats són més aviat discrets o, si més no, desiguals.



[1] Xavier Pericay i Ferran Toutain (1996) El malentès del Noucentisme, Barcelona:Proa
[2] Ibidem, pàg. 291
[3] Citat pels autors a ibidem, pàg. 263
[4] Ibidem, pàg. 282
[5] Citat pels autors a ibidem, pàgs. 282-283

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació