A favor del traductor, sí, però…

26.01.2013

 … amb matisos, i separant el gra de la palla. La veritat és que m’ha sorprès l’article de la senyora Laura Huerga. Tan sorprès com ella diu que ho està quan li demanen per què els defensa, els traductors.

Thomas Mann

En tot cas, el que per ella és obvi –la qualitat indiscutible de les traduccions catalanes–, per mi no ho és tant. No es tracta aquí d’establir comparacions odioses entre les traduccions catalanes i castellanes que surten al mercat, però sí que li puc dir que si vull llegir, posem per cas, una novel·la de Thomas Bernhard i haig de triar entre la traducció castellana de Miguel Sáenz o la catalana de Carme Gala, sense dubte triaré la versió de Sáenz. I que si vull llegir, posem per cas, Un amour de Swann, de Marcel Proust –que no és el cas, però valgui l’exemple–, optaré abans per la versió de Consuelo Berges que per la de Bofill i Ferro. Amb tots els respectes.  Així mateix, em guardaré com d’escaldar-me’n de comprar cap traducció de Joan Fontcuberta, sense que això sigui cap crítica “ad hominem”, sinó la constatació que la seva versió de La mort a Venècia és un autèntic despropòsit. No dubto que Fontcuberta sap molt bé l’alemany, però la seva versió constitueix tota una antologia de disbarats, lèxics i sintàctics, que no tenen cap connexió amb la llengua real i sí amb tots els clixés neonoucentistes que l’únic que fan és que el lector de bona fe acabi llençant el llibre per la finestra. És veritat que la primera edició d’aquesta gran novel·la data de l’any 1966, i la segona de 1972, quan el debat sobre models de llengua que hi va haver als mitjans la dècada dels vuitanta encara no havia començat, i que el model de llengua literària imperant era un campi qui pugui. I potser també és veritat que si ara fos a fer el senyor Fontcuberta en faria una revisió exhaustiva. El cas és que, de moment, i que jo sàpiga, l’editorial es limita a reeditar tots aquests títols sense pensar que les traduccions, com les persones, envelleixen, i que seria bo, abans de lliurar-les alegrement a la impremta, posar-les al dia. Però, esclar, això té un cost, i ja sabem de quin peu calcen els editors del país.

El mateix podria dir de les versions del tan mitificat Jordi Arbonès. Només cal llegir les animalades que va perpetrar aquest senyor quan traduïa novel·la nord-americana –escriptors de la talla d’Erskine Caldwell, John Dos Passos o Henry Miller han passat per les seves mans–, Folch i Camarasa o Manuel de Pedrolo. Tots publicats a la MOLU, aquella col·lecció de literatura universal d’edicions 62. Un estil, el d’aquests traductors (als quals caldria afegir el nom de Pere Gimferrer), que ha contaminat totalment, en negatiu, la prosa de la generació literària dels 70. L’últim capítol de l’estudi de Pericay i Toutain[1], “La via morta”, explora amb detall el problema i hi aporta aclaridors exemples. Així,

“Del que es tracta és d’assenyalar com el prestigi indiscutit del català literari que es posa en circulació els anys setanta […] ha servit sovint de tapadora a errors flagrants de traducció i a defectes de gramàtica o d’estil, que de vegades provenen més de la concepció de la llengua que de la preparació dels escriptors…”[2]

No dubto, d’altra banda, de la qualitat que la senyora Huerga atorga de bona fe als traductors que esmenta en el seu article, i que és encomiable la defensa que fa del traductor català. En aquest sentit, jo seré el primer a defensar-lo… sempre que sigui solvent i la lectura del text d’arribada no m’obligui a una gimcana inútil, com la que m’ha obligat a fer recentment la traducció d’una novel·la de Henning Mankell a cura de la senyora Meritxell Salvany. Jo no sé suec, i per tant no puc calibrar amb justesa la frontera entre traducció literal/traducció lliure en què es mou la senyora Salvany. Però puc ben assegurar al lector que el català que gasta, més enllà de bunyols sintàctics notoris, està molt lluny –en la “tournure” de la frase, en l’ús de modismes i expressions col·loquials– de fer possible que el parlant s’identifiqui amb la llengua que ha parlat i ha sentit parlar a casa seva durant més de quatre generacions. El secret d’una bona traducció –ja sigui d’una obra literària, ja sigui del guió d’un film– és que el lector, quan arriba a l’última pàgina o veu aparèixer en pantalla la llegenda “the end”– no hagi pres consciència, si algú li ho pregunta, de la llengua que ha llegit o ha sentit parlar, perquè la llengua que ha llegit o ha sentit no s’apartava gens de la parla viva. I des d’aquest punt de vista, la majoria de traduccions catalanes grinyolen fatalment en un moment o altre i fan que el lector amb un mínim de sensibilitat pel llenguatge distregui l’atenció del nus argumental del text, de la peripècia narrativa, per reparar, si us plau per força, en el model de prosa que té davant dels ulls. Com diu Joan Sellent, parlant de les traduccions de Josep Carner,

“L’operació de traduir comporta, entre altres servituds, una tensió constant entre la sensibilitat estilística del traductor i el grau de sintonia entre aquesta sensibilitat i la de l’autor traduït. La tensió s’accentua, evidentment, quan aquell qui tradueix és un escriptor amb una obra i un estil consolidats i profundament personals, i augmenten les possibilitats que el producte final es resolgui en benefici del traductor i en detriment  de la traducció”.[3]

Ignoro si els traductors de l’editorial que dirigeix la senyora Huerga són escriptors “consolidats” (amb les lògiques reserves que en aquest país hem de concedir a aquest adjectiu), però m’agradaria pensar que, consolidats o no, deixen de banda la seva sensibilitat estilística personal i procuren sintonitzar l’onda de l’autor traduït, de manera que el resultat final del seu esforç es resolgui sempre a favor de la traducció.

Malauradament, quan en el seu article la senyora Huerga diu que està “cansada de sentir excuses per no llegir en català”, potser el que titlla d’“excuses” no és tant una “excusa”, sinó una realitat palmària: que en el fons els lectors catalanoparlants són persones sensates, no fanàtiques, i compren la versió castellana d’un llibre perquè “la catalana no és prou bona”, o perquè “el llenguatge escrit no  és el mateix que el parlat i […] costa més de llegir” (cito literalment de l’article de referència). Això en cap cas no són “bestieses”, com afirma taxativament ella, sinó el símptoma que les coses no s’han fet prou bé. A pesar dels anys que fa que tenim escola catalana i que l’estudi de la llengua i la literatura catalanes forma part dels programes educatius dels instituts de secundària.

En la seva ardida defensa dels traductors catalans, la senyora Huerga apunta que entreguen [la feina] puntualment, són exigents, perfeccionistes i molt treballadors.” Fantàstic. Però, tradueixen bé? O, com ja és tristament habitual, se’ls hauria d’aplicar, a ells també, aquella sentència de Le Misanthrope en què Molière fa dir a Philinte “on peut être honnête homme et faire mal des vers”?

Finalment, no cal dir que desitjo una llarga i pròspera vida a l’editorial de la senyora Huerga, Raig Verd. I si em vaga, m’afanyaré a comprar algun dels seus títols. Vull pensar que la mateixa vehemència amb què la senyora Huerga defensa els traductors catalans serà un estímul perquè la seva editorial tregui al mercat unes traduccions impecables. Jo li aconsellaria que es llegís, com a full de ruta, la “Nota del traductor” amb què Joan Fuster acompanya la seva versió catalana de La pesta, d’Albert Camus (1962), una nota que, com estableixen Pericay i Toutain, “dóna una definició breu i exacta d’un model de llengua que no pot ser sinó la conclusió més sensata dels successius experiments que han dominat el panorama literari català des de la Renaixença fins al postnoucentisme.”[4] És aquesta:

“… Davant la majoria dels trencacolls lingüístics que presenta l’ús literari actual del català, entre l’arcaisme i el barbarisme hi ha sempre una tercera via: l’enginy de l’escriptor. Un simple gir de la frase pot salvar perfectament la disjuntiva, i el text, no apartant-se de la llengua viva, es mantindrà dins la més absoluta correcció: ni el domine purista, ni el lector desansiat no hi tindrien res a dir. Les circumstàncies –extraliteràries– que travessem aconsellen aquesta direcció, almenys provisionalment…”[5]

El dia que el comú de les versions catalanes faci realitat aquest diagnòstic haurem entrat en un període de positiva prosperitat traductora. De moment, ho sento molt, no crec que hi hàgim arribat encara. No és bo trompetejar el nivell altíssim de les traduccions catalanes i el grau d’exigència de traductors i editors quan els resultats són més aviat discrets o, si més no, desiguals.



[1] Xavier Pericay i Ferran Toutain (1996) El malentès del Noucentisme, Barcelona:Proa
[2] Ibidem, pàg. 291
[3] Citat pels autors a ibidem, pàg. 263
[4] Ibidem, pàg. 282
[5] Citat pels autors a ibidem, pàgs. 282-283

Articles relacionats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

33 Comentaris
  1. Per una vegada que parlaven bé dels traductors! Em sembla una mica desfassat recórrer a Pericay, Toutain, Arbonès per criticar les traduccions al català. Han passat gairebé vint anys des que va sortir El malentès del noucentisme de marres! Potser els que traduïm hem anat aprenent coses des de llavors. En fi, continuarem treballant…

    • No em sembla malament que es parli bé dels traductors, però primer ho han de merèixer. Personalment, no em sembla desfassat que se’n parli, del llibre de Pericay&Toutain. Ans al contrari. Entre altres coses, perquè és un llibre de referència, i també perquè molts dels vicis que s’hi denuncien continuen vius. El comentari del senyor Òscar Alegret n’és una prova. Vint anys és prou temps perquè els traductors que se l’hagin llegit actuïn en conseqüència. I si estem com estem és perquè o no se l’han llegit o se l’han llegit malament. O sigui que, al loro!

    • Els comentaris que han aparegut sobre l’excel·lent article de Josep Maria Fulquet m’han suggerit un parell de coses que m’agradaria deixar escrites aquí. M’ha fet gràcia el comentari de Dolors Udina sobre el llibre de Pericay i Toutain, perquè deixa clar que no li agrada gens, sense dir per què. Per començar, “El malentès del noucentisme”, de desfasat, no ho és gens, com ja li respon Josep M. Fulquet, ni ho és “Verinosa llengua”, que encara és més antic. M’agradaria saber les raons per les quals Udina considera el llibre desfasat. De veres que m’agradaria saber-les. El que sí és desfasat, en canvi, és la seva expressió “de marres”, que em sembla que ella usa sense saber gaire bé quin sentit té. “De marres” (traducció impròpia del castellà “de marras”) és sinònim de “en qüestió”, però en el comentari d’Udina està usat més aviat com un insult (com a sinònim “dels pebrots”, per no dir una altra cosa); no apareix al DGLC, ni al de l’Enciclopèdia. I a l’Alcover Moll hi consta com un castellanisme poc recomanable. Escrivint així, no crec que aquesta traductora hagi “anat aprenent” a traduir. Pel que es veu, ni tan sols ha anat aprenent a escriure. (Per cert, senyora Udina, “desfasat” porta una sola essa a la síl·laba final, no dues, com escriu vostè). Deixem-ho córrer, perquè és possible que, en el seu desacord amb Fulquet, hi entrin o s’hi barregin manies personals, no pas contra Fulquet, sinó a favor d’algú que Fulquet critica (amb raó). Gairebé podria dir-ne el nom.
      L’altra qüestió es refereix al que diu Joan-Carles Martí, perquè aquest sí que tracta temes interessants, tot i que massa complexos per comentar a fons, però interessants, com és ara l’ús en les traduccions de la llengua que es parla al País Valencià o a les Illes. O bé que hem d’entendre per “llengua viva” (que no és només la que es parla al carrer). Si entenem que la llengua estàndard és la que parla la gent culta a Barcelona a qualsevol nivell, seria sensat que totes les altres variants (incloent-hi les mateixes del Principat) no s’utilitzessin per traduir obres escrites en una llengua estàndard, sigui la que sigui. Crec que hauríem de convenir que la traducció d’un text estàndard s’hauria de traduir en un català estàndard. L’horrorosa traducció de Proust de Vidal Alcover ho demostra a la perfecció.
      Ara bé: si una novel·la anglesa té un narrador que parla cockney, posem per cas, confesso que no sabria pas quin català caldria fer servir, però temo que usar un dialecte de les Illes, per exemple, no seria excessivament adequat. No és un problema greu perquè normalment les novel·les tenen sempre un narrador que parla la llengua estàndard.
      De totes maneres, si considerem que el català té tres estàndards (que és una cosa arriscada de dir, perquè, per exemple, jo observo que l’eivisenc s’assembla més al català estàndard que el mallorquí, però jo no sóc cap especialista i no m’atreveixo a afirmar res), la solució pot ser diferent. No seria, en cap cas, partidari d’utilitzar una variant no estàndard, fos la que fos. Crec que seria bo evitar fer de totes les variants del català llengües diferents. L’ideal seria que els tres grans estàndards s’anessin assemblant quan el nivell de llengua és alt. Això seria fàcil d’aconseguir si els responsables lingüístics de les emissores de radio i cadenes de televisió fossin prou competents per anar-les unificant de mica en mica. La idea de considerar el valencià una llengua diferent és clarament el producte de la tradicional perversitat anticatalana, procedent del mateix País Valencià i aplaudit gairebé sempre pels responsables del govern de Madrid.
      En tot cas, el comentari de Joan-Carles Martí és molt sensat i tot el que diu hauria de ser objecte de reflexions serioses.
      Felicito els responsables d’El Núvol per la iniciativa de portar la traducció a debat.

      • Em sembla que tampoc no cal faltar al respecte. En llegir la intervenció de Dolors Udina, no he entès el “de marres” com un insult, sinó que crec que ha fet servir l’expressió castellana (sabent que és castellana, encara que no l’hagi marcada) en el sentit que té en aquesta llengua. I si dubta de la capacitat d’aquesta traductora, permeti’m que li recomani “Un home invisible” de Ralph Ellison, “En lloc segur” de Wallace Stegner, entre molts d’altres.

        • La senyora Josefina Caball confon dir la veritat amb faltar al respecte. No se m’acudiria mai faltar al respecte a la senyora Udina, ni a ningú (amb l’excepció dels polítics corruptes); però sí que puc dir la veritat. La senyora Udina diu: “El malentès del noucentisme de marres!” (amb un signe d’admiració al final). És una manera fina (però incorrecta) de dir: “El malentès del noucentisme dels pebrots!” (o del carall o dels collons!) Si signifiqués “en qüestió”, el signe admiratiu hi sobraria i la frase hauria de continuar. I no és aquest el cas. Això és així sense tenir compte que, segons el Diccionari Alvover-Moll, “de marres” és un castellanisme impropi.
          Pel que fa a dir que “desfasat” s’escriu amb una essa, ¿li sembla a la senyora Josefina Caball que és faltar al respecte?
          Sense “Verinosa llengua” ni “El malentès del noucentisme” (dos llibres que van influir en la descripció d’un model de llengua més viu que els anteriors, i que van aconseguir que l’Institut d’Estudis Catalans acceptés un ampli vocabulari de la llengua viva que abans estava “prohibit”) encara escriuríem “llurs”, “àdhucs” i “ensems”, etc. És una insensatesa dir que aquests llibres estan desfasats. O si es diu, s’ha de demostrar amb raonaments.
          La senyora Josefina Caball pot estar segura que m’ha picat la curiositat per llegir “Un home invisible” i “En lloc segur”, sobretot aquest últim, perquè intueixo que el títol ja grinyola una mica. Un cop llegits, els compararé amb els originals i en faré una llarga recensió a “El núvol”.
          Resumeixo i tanco: dir la veritat no té res a veure amb faltar al respecte.

  2. Davant del primer dubte que planteja, i per tal d’ampliar les opcions, suggeriria Thomas Bernhard en mans de Clara Formosa. És un suggeriment!

  3. Tant en català com en castellà hi ha traductors bons i traductors dolents. Josep M. Fulquet dóna uns quants exemples de traductors catalans que no arriben a la màxima qualitat, però amb l’excepció de la traductora de Mankell, a qui no he llegit, tots els exemples que dóna són antiquats: Arbonès, Bofill i Ferro, Pedrolo, fins i tot la traducció de “La mort a Venècia” de Joan Fontcuberta. Pel que fa a Carme Gala, encara que les seves traduccions siguin recents (“Culpa”, de Ferdinand von Schirach, per exemple), la seva llengua també sona antiquada. A banda d’aquests noms, Josep M. Fulquet podria haver recordat una colla de traductors actuals amb un nivell notable pel que fa al domini de la llengua i al ritme de la prosa. Començant pel mateix Joan Sellent, que ell cita. Jo he llegit dues traduccions de Raig Verd i totes dues m’han semblat molt bones: “Moo Park”, de Gabriel Josipovici, traduït de l’anglès per Ferran Ràfols, i “Idil·li amb gos ofegant-se”, de Michael Köhlmeier, traduït de l’alemany per Joan Ferrarons. La llista de traductors de qualitat podria ser molt més llarga i sobretot amb molt futur, potser fins i tot més que la mateixa indústria editorial en català. (Ah, per cert: a mi no em consta que Carme Gala hagi publicat cap traducció de Thomas Bernhard.)

    • Té raó el senyor Puntí quan afirma que tant en català com en castellà hi ha de tot, traductors bons i dolents. Reconec que noms com Arbonès, Bofill i Ferro, etc. pertanyen a èpoques ja passades. Però convindrà amb mi que la seva labor ha deixat una empremta negativa en els traductors que ens són contemporanis. Almenys aquesta és la meva modesta impressió. També té raó el senyor Puntí quan diu que hauria pogut recordar traductors competents com Joan Sellent. Ho reconec. I encara que tard, vull citar aquí el mateix Sellent, Lluís M. Todó, X. Lloveras o X. Pàmies. El cas és que -tret de Sellent, molt dedicat a la trad. teatral, i Pàmies- tant Todó com Lloveras no tradueixen gaire, o ho fan quan els ve de gust o quan els fan un encàrrec que els agrada. No dubto que els traductors que ell cita -Ferran Ràfols o Joan Ferrerons- són bons en la seva feina, si bé no he llegit cap dels títols que ressenya. Però ho faré, sens dubte. Finalment, pot ser que m’hagi equivocat al citar C. Gala com a traductora de Bernhard. Potser no ha traduït l’escriptor austríac, però sí Mann, i, la veritat és que el resultat és decebedor.
      Gràcies de totes maneres pel seu comentari.

  4. Sóc corrector de català i he hagut de corregir moltes novel·les traduïdess de l’anglès. Parlo, per tant, amb un cert coneixement de causa.

    El problema gros que he constatat no és l’ús d’un model erroni de llengua, sinó, ras i curt, la poca traça –per no dir incompetència– dels traductors, que es palesa en una carretada de calcs i falsos amics. En resulten unes frases que cap catalanoparlant no diria mai, sigui (neo)noucentista o no.

    • El tema es podria complicar molt. ¿ I si l’autor, a l’original, tampoc parla com la gent del carrer i empra un to altament literari i/o arcaitzant? ¿ Escriuen sempre els autors britànics com els dels barris londinencs? ¿ El bon traductor no ha d’oferir l’equivalent, en català, del que l’original ofereix en la llengua original? I després tocarem aquella cosa que es torna a estilar del “català que ara es parla”; sempre que siga, és clar o potser esclar, entre parlants semicultes de l’àrea barcelonina. ¿Podem fer traduccions “catalanes” els valencians, balears i uns altres perifèrics, alguns sense eixir de Catalunya, que hem passat per facultats de traducció, que tenim la preparació, el bon gust i que pertanyem a famílies on fa quatre generacions que no es parla una altra cosa que no siga català? I no parle, tan sols, de lèxic perquè solucions morfosintàctiques tingudes per antigues són encara ben vives a gran part del territori. He arribat a llegir, no fa gaire, alguna cosa de l’estil: “per fi tenim una bona traducciò en català perquè la que teníem feta per una mallorquina ens resultava massa exòtica”. La cosa, més enllà de la qualitat que s’ha d’exigir sempre, fa molta pena. Mirar-se el melic no deu ser gaire bo enlloc!

  5. I què me’n diuen de la traducció dels contes de Kafka d’en Josep Murgades? Celebro que el Sr. Fulquet col·labori a Núvol i que citi als blasmats Ferran Toutain i Xavier Pericay.
    Des del meu humil punt de vista de traductor fracassat, pregunto:
    Per què, en aquest país, fem sempre absurds exercicis de cofoisme, en comptes d’intentar veure, des de la modèstia, les coses com són?

    • Gràcies, amic Mauricio, per les teves paraules. De les versions que de Kafka va fer el senyor Murgades, només et puc dir que es llegeixen millor en alemany que en català. D’altra banda, no em cansaré de reivindicar els noms de X. Pericay i F. Toutain per tot el que han escrit i publicat. El seu assaig “El malentès del Noucentisme” hauria de figurar entre els millors llibres publicats els últims cinquanta anys. I em quedo curt.

  6. Oh, doncs si us fes gràcia llegir l’amour de Swann en català, jo m’atreviria a recomanar-vos la versió que n’ha fet, fa cosa d’un parell d’anys, Josep Maria Pinto. Veig que no és el cas. En fi, valgui com a exemple, si més no.

  7. Trob que l’article és molt encertat. Hi ha de tot, és clar, i seria injust no recordar que hi ha editorials que publiquen traduccions magnífiques. Però també veim massa sovint desbarats sintàctics, expressions que són traduccions literals no de la llengua original -mal fet, però s’entendria més- sinó del castellà, pobresa lèxica -no sé rus, però no puc creure que Anna Karenina parlàs igual que els camperols… i tots ells com els botiguers de l’Eixample. Ara, es tracta de destriar i de dir-ho, ho tenim ben fàcil.

    • Destriar basant-se en traduccions fetes qui sap lo, fent palès un desconeixement manifest de l’estat actual de la qüestió no m’ofereix gaires garanties, la veritat.

      • I potser sí que és millor llegir Mankell en castellà; però em sembla que estaríem tots d’acord que Camilleri demana les traduccions d’en Pau Vidal. Per no parlar del seu “Gattopardo”, que ha fet empal·lidir la traducció que en va fer, l’any 1962, Llorenç Villalonga. Sembla una altra novel·la.
        Aquí, com arreu, hi ha de tot. Cofoisme, no gràcies. Però diagnòstics esbiaixats tampoc.

  8. Primer de tot, aclarir que sóc l’altre soci de Raig Verd. Evidentment es continuen fent traduccions dolentes, però no perquè no hi hagi bons traductors. Les traduccions a quatre, sis o vuit mans (és a dir, a cap ment) són una mala pràctica de les editorials. També ho és la de contractar persones que dominen l’idioma d’origen però no tenen els coneixements necessaris per a dedicar-se a la traducció, i també ho és la de reeditar sense avaluar si és necessària una nova traducció. Totes aquestes pràctiques, que també fan les editorials que publiquen en castellà, contribueixen a mantenir els prejudicis contra les traduccions al català.
    Ara bé, qui s’arriscarà a fer una nova i bona traducció d’una obra mentre molts dels lectors catalanoparlants mantinguin aquests prejudicis contra totes les traduccions al català?
    En el nostre cas hem descartat algunes reedicions d’obres descatalogades per la qualitat de les traduccions, però tant en català com en castellà. I sí, s’han de criticar també les traduccions dolentes al castellà, perquè tal com ho planteja el Sr. Fulquet (citant només alguns grans noms de la traducció al castellà) sembla que totes les traduccions al castellà siguin boníssimes, i així el petit “mercat” editorial català es fa encara més petit.
    Mentre aquest pensament no canviï, les editorials que mirem de publicar bons llibres, amb bons traductors, intentant que aquests tinguin el temps necessari i el sou digne per fer bé la seva feina, i pagant a correctors que perfeccionin la traducció, anirem tancant o publicant menys llibres. Probablement els bons traductors literaris s’hauran de dedicar a traduir manuals d’instruccions de rentadores i d’aquí a vint anys el Sr. Fulquet podrà dir amb tota la raó que les traduccions al català són dolentes.

  9. Jo, francament, i és la percepció d’un profà en la matèria, conec pocs lectors que llegeixin traduccions al català. Els que tenen el castellà com a llengua materna crec que, per motius obvis, prefereixen llegir traduccions al castellà, però em temo que una gran part dels catalanoparlants, també. Per què?
    Celebro l’optimisme de la Sra. Huerga, i que compti amb tants bons traductors a la seva petita editorial.
    Jo, però, ara que algú ha parlat de Thomas Bernhard, aprofito per preguntar als experts editors i traductors: quin sentit té traduir-ne les novel·les al català si el lector “català” entén i pot gaudir de les magnífiques traduccions del Sr. Sáenz? Ho hem de fer tot doble? Els editors han de fer país, també? I qui ho paga tot això?

    • Doncs amic Maurici, mira si en som d’estranys els catalans que alguns sempre preguntem si hi ha la traducció en català abans que en castellà. No veig perquè no hauria de ser així. Ens considerem una cultura petita, però amb voluntat de ser sencera. És cert que hi ha molt males traduccions en català i no d’abans. Ara corre cada barbaritat que fa feredat. Però és que en castellà, o si vols en espanyol, hi ha traduccions que no mereixen ser ni literatura barata de quiosc.

      • L’únic que volia dir, si és que es pot dir sense ofendre ningú, és que el català, la literatura catalana (on hi podem incloure les traduccions), la cultura catalana en general, no pot competir amb la cultura en llengua castellana, per raons evidents. En aquest cas concret de les traduccions, podem fer comparacions puntuals entre traductors i és evident que n’hi haurà uns de més bons que d’altres (ningú no ha parlat de la Sra. Pilar Estelrich, per cert). Però, en general, hem de reconèixer que el nivell de professionalització dels traductors al castellà és molt més alt. O no? I el dels traductors a l’anglès i a l’alemany, també.
        Després, tots plegats i en rotllana, podem fer veure que el català és una llengua “normal” i que té una literatura “normal” amb uns traductors “normals”, però això ja no és problema meu… Parafrasejant aquell: “En Catalogne on est tous un peu de Tarascon”.

        • És que no es tracta de competir. Perquè si de competir es tracta, la mateixa literatura espanyola no compta pas gaire no ja comparat amb les grans llengües, sinó tampoc respecte a llengües força més petites en extensió que no pas en potència cultural. Jo vaig treballar durant molts anys en una editorial de les més fortes aleshores en l’àmbit de la llengua espanyola i te’n podria explicar mil i una de la “gran professionalitat” dels treductors espanyols per raons òbvies que dius tu. El teu raonament final de la rotllana és digne dels pallassos de Ciutadans.

        • M’he quedat amb un dubte inquietant:
          ¿Què vol dir que “el nivell de professionalització dels traductors al castellà (i a l’anglès i a l’alemany) és molt més alt”? ¿Que hi ha més traductors a aquestes llengües que poden dedicar-se a aquesta activitat professionalment i de manera exclusiva? Perquè, si es tracta d”això, és una obvietat que seria idiota pretendre discutir. El que també és una obvietat sobradament demostrable és que el fet de ser un traductor “professionalitzat” no garanteix en absolut la qualitat de la seva feina. Per tant, i com que vull pensar que la intenció de la frase citada entre cometes no era, simplement, constatar una obvietat, em pregunto: ¿no volia pas dir “professionalitat” (segons el DIEC, “Qualitat de la persona que exerceix una activitat professional amb gran competència”)? Agrairia que se m’aclarís el dubte, perquè m’ha deixat desconcentrat i això va en detriment de la traducció que ara mateix tinc entre mans.

          • Joan, a mi em passa el mateix… He llegit aquest article, els comentaris, m’he posat com una moto, i al final m’ha sortit una enrabiada que es pot llegir una mica més avall, en aquesta mateixa columna. I mentrestant, tinc la feina penjada. Però és que visc sense viure en mi, perquè tan aviat em “desprofessionalitzen” com em fan fer una rotllana (a mi, que de sardanista en tinc ben poc)… Res, que no hi ha manera de concentrar-se en traduir; suposo que això, a un traductor al castellà, no li passaria. Perquè són més professionals (de professionalisme) que jo. O potser és que estic cansat que em toquin els ous (hola, Mauricio!).
            Res… com diria Guillem Terribes: Demà serà un altre dia.

          • Benvolguts Sr. Sellent i Sr. Riera
            Els he de dir que admiro sincerament la seva feina i que, en cap cas, no he volgut posar en dubte la seva professió, la seva professionalització, ni la seva professionalitat. Em sap greu si els he ofès. He llegit i rellegit el Hamlet traduït pel Sr. Sellent amb gran plaer, Rushdie, Auster etc.. i El vigilant… o Submón del Sr. Riera, entre d’altres.
            Francament, no entenc com perden el temps amb mi, que no tinc feina i sóc un pobre diable.
            Gràcies, de debò, per les seves traduccions.
            Ben cordialment.

            Benvolgut Sr. Fulquet
            No tinc el plaer de coneixe’l personalment, i vostè a mi, encara menys, però l’encoratjo vivament a seguir escrivint aquí. En un país de gent tan cofoia i il·lusa com el nostre, els seus articles fan un gran servei; no en tingui cap dubte. Faci-ho per responsabilitat.

            A la capelleta:
            Sou tots uns traductors excel·lents, però deixeu-me llegir Bernhard o Proust en castellà, si em ve de gust; no em feu sentir culpable.
            Apa, adéu!

    • M’agradaria que les traduccions catalanes que es facen d’ara en avant fossen en la línia les de Tudó o de Zgustova. Les que van fer Carner o Pedrolo, s’haurien de revisar de cap i de nou, amb tot el respecte. Pel que fa als traductors, cal que bandegen a totes passades el llenguatge noucentista encarcarat i escleròtic i, sobretot, que no siguen valencians. La pitjor traducció que s’ha fet mai en català és la d’Ubú rei publicada per Germania; sort que en teníem una altra de Joan Oliver.

  10. Estic d’acord amb els comentaris que aasenyalen que les referències que dóna en Fulquet són poc actuals, fet que no treu que la seva argumentació la trobo essencialment correcta. A mi també em va sobtar l’article de Laura Huerga, però vaig voler entendre que el que defensava sobretot era la qualitat de les traduccions catalanes que està encarregant la seva editorial. Val a dir que totes les informacions que m’arriben sobre Raig Verd/Rayo Verde són excel·lents sobre la qualitat de les seves traduccions i sobre l’exquisit tracte que donen als traductors. Jo he estat a les dues bandes (he traduït i llegeixo i també faig ressenyes de traduccions als diaris) i considero que el panorama de traduccions al català ha millorat moltíssim. De bons i mals traductors ara n’hi ha més o menys els mateixos en castellà i en català. He llegit traduccions castellanes que eren autèntics disbarats, publicades per segells suposadament “respectables” com Alfaguara (per exemple, “Tierra desacostumbrada”, de Mia Couto, traduïda per un bon home que el dia que es va morir li van llançar ditirambes per les bones traduccions que havia fet) o Siruela (uns contes d’Eça de Queirós que eren un insult). I Jaime Zulaika, per exemple, ha fet pèssimes traduccions de Julian Barnes a Anagrama, i no és un debutant. Tenim, sí, encara, un desavantatge en català, i per aquí dono la raó a en Fulquet, i és el model de llengua literària, que en castellà rarament el traductor se l’ha de plantejar. I ara que ens hem desempallegat de la policia lingüística neonoucentista tenim una escola que no acaba de fer bé la seva feina: la setmana passada, a la meva filla (a tercer de Primària) li van començar a explicar els temps verbals. Tot just el mateix dia que li introduïen els conceptes de passat, present i futur, li van posar un exercici en què figuraven ja formes de pretèrit perfet simples davant de les quals la pobra va posar uns ulls com unes taronges. A quin cervell preclar se li ha acudit que els nens han d’aprendre, amb les beceroles de la llengua, a dir “arribà”, “desà” o “volguí”? I sí que tenim un problema greu amb les traduccions de literatura infantil: quan els llegeixo contes traduïts als meus fills, sovint em toca canviar sobre la marxa les paraules per tal d’abaixar el registre pompós.

  11. I jo que em pensava que el traductor havia de desaparèixer en favor de l’autor, que la seva funció era fer-se invisible, fins al punt de fer-nos creure que l’obra traduïda ha sigut escrita en la llengua amb què l’estem llegint, amb la llengua de recepció. Però veig que entre els traductors hi ha massa aspirants a Carner, durant anys el traductor de traductors, que en les seves traduccions feia desaparèixer l’autor. Aviat les portades dels llibres semblaran cartelleres de teatre on hi constarà fins i tot l’apuntador.

  12. Retroenllaç: Excuses | Fàstic

  13. Com va dir la Dolors Udina, per una vegada que parlaven bé de nosaltres…
    De fet, i amb matisos, tothom té raó: Laura Huerga fa molt bé de defensar els seus traductors i els traductors en general (què voleu que digui jo, que en sóc un); J.M. Fulquet fa molt bé de matisar que no s’ha de generalitzar la bondat de les traduccions catalanes, i que hi ha de tot, i molt de dolent (tot i que la veritat, els exemples que posa queden desvirtuats per massa antics; sincerament, no voler llegir cap traducció de Joan Fontcuberta perquè en va fer una de dolenta el 1966 -any del meu naixement, per cert- ho trobo una mica radical…), i sens dubte el model de llengua i la nefasta influència noucentista i neonoucentista, i la manca de tradició literària normalitzada (o normal a seques) en català, fa que escriure i traduir en la nostra llengua sigui com travessar uns aiguamolls amb espardenyes; però hi ha professionals que en som conscients, d’això, i m’agradaria incloure’m a les llistes de traductors decents que s’han anat mencionant als comentaris i que provem de fer-hi alguna cosa. És a dir, traduir bé.
    Què vol dir, que som conscients del problema? En el meu cas, que és l’únic que puc defensar amb coneixement, vol dir posar en català un text estranger de tal manera que no resulti aliè a un lector català; vol dir traduir el text com si l’autor original l’hagués escrit en català, tant com sigui possible, amb una llengua viva però correcta, que no faci entrebancar el lector (tret que l’autor original li faci intencionadament la traveta), i que reprodueixi en la màxima mesura possible, sobre el lector català, l’efecte que l’original produeix sobre el lector original. És una tasca impossible d’aconseguir al cent per cent, però els traductors responsables ens esforcem per arribar a un percentatge d’encert tan alt com podem.
    I sisplau, que ningú torni a dir que, d’entrada, una traducció en castellà és millor que una en català, només perquè sí. Per molts models de llengua consolidats que tinguin en castellà, això no pressuposa que tots els textos produïts en aquest idioma siguin inherentment superiors als que es produeixen en qualsevol altra llengua, com ara el català; oi que dit així fa venir esgarrifances? Doncs a les traduccions se’ls ha d’aplicar el mateix criteri: la castellana no serà mai per principi millor que la catalana, i a la inversa; i si cal demostrar-ho empíricament, només faltaria: jo puc donar desenes d’exemples d’errades garrafals de traducció en les edicions castellanes de llibres que jo he traduït al català (“agua fresca” per “agua dulce”, “Gran Mac” per “Big Mac”, i val més no entrar en qüestions estilístiques). ¿Algú es pensa que els traductors en castellà són un gremi apart, professionalitzat fins a la medul·la, lliure de la manipulació interessada o de la desídia de les editorials? En quin món viu, qui pensa això? Els traductors en català estem tan mal pagats com els que ho fan en castellà (jo tradueixo a tots dos idiomes, i per tant ho sé perfectament); davant d’unes mateixes circumstàncies laborals penoses, ¿per quins set sous ho han de fer millor els que tradueixen al castellà? Senzillament, no és veritat. Miguel Sáenz fa bones traduccions perquè és bon traductor, igual que Joan Sellent, sense tenir en compte a quina llengua ho fa cadascú. Dir el contrari, o generalitzar com fan alguns, és demagògic i ingenu fins a extrems criminals.
    Exagero? Potser sí. Però cada vegada que llegeixo o sento dir a algú pel broc gros que les traduccions castellanes són millors que les catalanes, em sento profundament ofès.
    Ángel Crespo va dir davant d’un seminari d’aspirants a traductors literaris que no provessin de guanyar-se la vida traduïnt literatura: vol tanta feina que no compensa; si ho havíem de fer, que fos per gust i per vocació. Jo no li vaig fer cas, i encara provo de guanyar-me la vida traduïnt literatura; cada cop costa més. I una de les poques recompenses que ajuden a anar passant és que de tant en tant algú et digui que ho has fet bé. Per la mateixa raó, dir que no només tu, sinó tothom que es dedica a la mateixa feina, ho fa fatal per imperatiu categòric o per generalització exagerada, és un insult.

    Quan he començat aquest text volia ser conciliador, però em sembla que he acabat més enreveixinat del que creia possible. Què hi farem…

  14. Encara que segurament no fa cap falta, no em puc estar d’intervenir en aquest debat, com a traductora, correctora i lectora. Com a traductora he agraït sempre que abans de publicar el llibre l’editorial el faci llegir per una persona assenyada i competent, llegiu corrector, que em fes veure les meves cagades (i sempre en queden); com a correctora he pogut apreciar en una mesura força justa la qualitat dels traductors: n’hi ha de bons i de molt bons, i de dolents i de molt dolents; com a lectora, tinc una selecció de llibres que no he pogut llegir perquè la traducció nefasta no em deixava entendre el text, i en general pateixo per les faltes (les d’ortografia són potser les menys greus), les catanyolades i les incoherències, i tot i així insisteixo a llegir els llibres en català, encara que no en recordo cap dels que he llegit últimament que no mereixés ser tornat a l’editorial per la baixa qualitat del producte: el problema és que no ho fem, i les editorials abarateixen costos pagant poc als traductors i una misèria als correctors (si és que en tenen), i el peix es va mossegant la cua.

    • Vull agrair a Ernest Riera, Josefina Caball, Joan Sellent, Josep Mª Fulquet i Dolors Udina les seves traduccions. El que queda és la feina, no les polèmiques. I lamentar l’agressivitat de Radoslav, que no treu cap enlloc. Tant de predicar, per quin déu?

  15. Si es tracta de “separar el gra de la palla”, la primera qüestió que caldria tractar és si, realment, hi pot haver “traductors literaris professionals”, en el sentit més literal de l’expressió. Com parlaríem dels lampistes, per exemple. Aquest és el problema, Sr. Fulquet. Perquè el que han fet les editorials, especialment en els darrers anys, és anivellar les tarifes (de correcció i de traducció) a partir dels preus més baixos. I això sí que és important: el resultat és un progressiu deteriorament dels nivells de qualitat més elementals, i els efectes perversos es desencadenen en tots els àmbits. No és només un fet que afecti els lletraferits, sinó que, de mica en mica, també va fent estralls en l’ús de la llengua per part dels professors de les escoles o en els diaris. Ras i curt: que alguns acadèmics o professors universitaris tradueixen o no una novel·la de tant en tant, no té cap importància. Que aquest senyor o aquest altre escriguin o no un llibre sobre el model de llengua que cal fer servir, també és secundari. Per contra, que no hi pugui haver un gruix de traductors professionals competents en català, sí que és rellevant. És tan obvi que hi ha bons i mals traductors tant en català com en castellà, que no val la pena ni parlar-ne. Aquesta no és pas la qüestió de fons, sinó més aviat un tema força tòpic. Als traductors sempre ens quedarà el consol de llegir quatre ratlles -no pas més- d’alguna traducció de l’anglès a l’argentí, per exemple: són com una injecció intravenosa d’autoestima “professional”.